The Patriot és un film estatunidenc, de l’any 2000, distribuït per Columbia Pictures i dirigit pel director alemany establert a Hollywood Roland Emmerich (Independence Day, Godzilla, The Day After Tomorrow, 10,000 BC, 2012, etc.), que recrea les peripècies guerreres d’un colon de Carolina del Sud, Benjamin Martin (interpretat pel Mel Gibson), en la Guerra d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. La pel·lícula, en un país d’ardors tan patriòtics i de barres i estreles a dojo, fou un èxit de taquilla, als Estats Units i també a les seves colònies culturals d’aquest món globalitzat. Bé, ja sabeu que qualsevol ventositat, flatulència o rot de la gropa marca Hollywood esdevé en un tres i no res fragància extrema a la resta de l’orbe. La pel·lícula ha estat doblada al català i fou emesa per TV3 —recordem-ho!— la vesprada del dissabte 30 de setembre de 2017, un dia abans d’aquella jornada —diguem-ne— èpica de l’1O, tan celebrada i alhora, a la vista està, tan frustrant. A la pel·lícula, preludi d’un esdeveniment històric a Catalunya Principat, els piolins britànics reparteixen llenya a tort i a dret, però també en reben i a la fi, com normalment els succeeix als roïns de les pel·lícules, acaben perdent. Lamentablement, a la vida real això no sempre és així, més encara si en compte de les dents els ensenyes la natgera als de l’a por ellos oé.
En fi, què us diré? Em sembla, per les lliçons que extrac de la història, que les independències es guanyen ensenyant les dents. La pel·lícula The Patriot s’inspira en un «heroi» de la independència dels Estats Units, el general Francis Marion, un militar de Carolina del Sud a qui els britànics anomenaven the Swamp Fox (la Guineu del Pantà), un heroi nacional que dóna nom a parcs, memorials i ciutats d’arreu dels Estats Units. Per als britànics, en canvi, encara avui, és un «terrorista»: «the real-life Francis Marion, a thoroughly unpleasant dude who was, basically, a terrorist», així definit pel periodista Neil Norman, en crítica a The Patriot, a les pàgines del London Evening Standard. Ai els imperis en decadència! Tan terrorista, ni més ni menys, com el cap de partida val·lisoletà Juan Martín Díez «el Empecinado», que lluità per foragitar de la seva terra els francesos en la particular Guerra de la Independència espanyola, o com Éamonn de Valera, qui arribà a ser president de la República d’Irlanda i que dedicà tota la seva vida a foragitar els britànics de la seva illa. Ep! Foragitats a garrotades. Ni amb besadetes ni amb moixaines: a garrotades! A la manera batalla d’Urquinaona.
Els Països Catalans —la història ho ensenya— no han estat terra d’apocats. La setmana passada celebràvem la compra de la Vil·la Denise de Prats de Molló, el lloc on Francesc Macià, en 1926, preparà l’aixecament de Catalunya contra l’ocupació espanyola. Una delació frustrà el pla, però Macià anys després proclamà la República Catalana, també efímera, des del balcó de la Generalitat. Dissortadament, els esforços per recuperar les llibertats perdudes a mans d’espanyols i Borbons en 1707-1714 encara no han donat els seus fruits, però l’independentisme, la voluntat de ser un país lliure, té una llarga tradició des de temps immemorials. Macià era un militar, com el nord-americà Francis Marion, compromès en la llibertat del seu país, i abans de Marion, nascut en 1732, els Països Catalans tingueren militants eficientíssims que cregueren en la llibertat de la seva pàtria, com el valencià Joan Baptista Basset i Ramos, que representa la rauxa de la Catalunya meridional i encarna el patriotisme d’un país que es negava, s’ha negat i encara persevera a negar-se a ser devorat per l’Espanya borbònica. Bé mereixeria que li aixequessin estàtues, que li dediquessin parcs, places i carrers, com a Marion als Estats Units, però penso que això no succeirà fins que no arribi el dia anhelat de la llibertat. Fixeu-vos que encara avui, per a vergonya de —tots— els catalans que creiem en la nació que de la serralada de les Corberes arriba a la vall del riu Segura, Barcelona no té cap carrer o plaça al patriota valencià, al comandant de l’artilleria que mantingué a ratlla espanyols i francesos en 1714.
Joan Baptista Basset i Ramos féu de la milícia la seva professió. Era militar, però no de la mena dels estampafaroles de rojigualda, cabra desfilant i caradura feixistitzant. Serví a la dinastia regnant al seu país i, en conseqüència, es convertí en militar imperial, enrolat als exèrcits dels Habsburg, dels ibèrics i dels austríacs. Al cim de la seva carrera, per les circumstàncies tan especials del conflicte que enfrontà les potències europees a la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Catòlica (això d’Espanya, encara que els piqui als espanyols, encara no s’havia implementat), esdevingué patriota, patriota del seu regne valencià i patriota dels Països Catalans, que ell englobava en la denominació institucional de Corona d’Aragó. Basset fou el capitost dels maulets valencians en la guerra, la darrera, que enfrontà la pàtria de Jaume I contra la cobdícia espanyola, el cabdill popular que conquerí tot sol un reialme per al seu rei, Carles III, malgrat que aquest, tan principesc com babau, mai no li ho sabé reconèixer. I és que el Regne de València es declarà austriacista malgrat els austriacistes i això, finalment, li passà factura al cap maulet.
Joan Baptista Basset i Ramos féu de la milícia la seva professió. Era militar, però no de la mena dels estampafaroles de rojigualda, cabra desfilant i caradura feixistitzant. Serví a la dinastia regnant al seu país i, en conseqüència, es convertí en militar imperial, enrolat als exèrcits dels Habsburg, dels ibèrics i dels austríacs.
A l’inici del segle XVIII, els estats que confluïen a l’anomenada Corona d’Aragó ja no eren la potència política i econòmica mediterrània dels temps medievals. La unió dinàstica amb Castella els havia invisibilitzats a ulls d’Europa. Els castellanitzats Habsburg hispànics (oficialment la Monarquia Catòlica) els havien ben collats. Els governs d’aquests reis espanyolíssims d’ascendència austríaca fins i tot s’havien atrevit a escindir administrativament el Reialme de les Dues Sicílies del Consell d’Aragó i, encara més, a arrencar del vell Principat els territoris del Rosselló i part de la Cerdanya, cedits a França en 1659, a canvi que els francesos consentissin que els espanyols romanguessin al sud de Flandes (l’actual Bèlgica). La cosa, de debò, té castanyes. Ironies de la història, a Madrid volien més els belgues que els catalans. No obstant això, la fidelitat dels catalans (del nord, del sud i de les illes) als seus reis malgrat ser castellans, d’ascendència germànica però castellans, es mantingué intacta. Si més no, els Àustries foren respectuosos, perquè els convenia, amb l’ordenament foral heretat d’altres èpoques de reis privatius autòctons i, en definitiva, això permetia mantenir les llibertats territorials. Aleshores Espanya encara no havia aconseguit ser, o més aviat encara ningú l’entenia com l’estat nació castellà que bastiren els liberals espanyols al segle XIX. Per als catalans de llavors el castellà era només un idioma de moda —com avui ho és l’anglès, que tothom pretén saber i no sap— per ser la llengua del rei; un idioma que tot déu amb estuferes literàries s’afanyava a conèixer, a practicar (en públic i en privat) i, val a dir-ho, també a destrossar. Ai llas! Què va ser dels versos d’Ausiàs March? Què se’n va fer de la bellíssima valenciana prosa d’en Corella? Coses de la moda. Els segles XVI i XVII, dissortadament per a la salut literària de la llengua catalana, el castellà era l’idioma fashion del moment.
De l’antiga Corona bastida allà al segle XII pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en restava l’ordenament institucional, els furs i constitucions, i un poble encara ufanós de l’herència dels seus avantpassats. Certament, compartia rei amb els veïns de ponent (rei i guerres, tot s’ha de dir), un rei imposat per l’atzar (ai, si el petit príncep Joan —el fill de Ferran el Catòlic i Germana de Foix— hagués sobreviscut!), però només compartien príncep, que també compartien flamencs, milanesos, napolitans, etc. Ni ganes de ser, ni ahir ni avui, com els súbdits naturals d’Isabel la Catòlica. Els catalans, com el valencià Basset, cert és que combateren quan s’escaigué, amb els castellans, als terços de Sa Majestat Catòlica, també ho feren els flamencs, els sicilians, els napolitans, els borgonyons, etc., però aquí s’acabava la relació. De 1640 a 1652 els catalans del Principat estigueren a punt d’engegar a la quinta forca el castellà Felip IV (III de Catalunya), però la solució —Lluís XIII de França— no fou, precisament, gens afortunada. I, altrament, no tingué el recolzament —imprescindible!— de valencians i balears. Ep! Sense València ni Mallorca —i no ho dic debades— no hi ha independència. Una unió dels Països Catalans, tanmateix, que sí que existí quan es tractà, a la mort de Carles II, d’evitar costés el que costés un Borbó com a rei, el rei que volien imposar els castellans, i preferir al secundogènit de l’emperador germànic Leopold I d’Àustria i Hongria, l’arxiduc Carles. En aquest context, tot mesclant afeccions dinàstiques i territorials, és quan entra en escena la figura del general Basset.
La joventut de Basset
Joan Baptista Basset i Ramos, com he dit més amunt, era un militar de carrera, que serví als Habsburg hispànics a Milà i als austríacs a les campanyes d’Hongria. Nasqué, entre el 1654 i el 1664, a la ciutat de València, o potser a la vila d’Alboraia, l’únic poble que li ha dedicat un monument, una estela modesta, però monument al capdavall. El pare, Joan Basset, era un daurador o pintor, i la mare, Esperança Ramos, era una dona emparentada amb la família dels cavallers Ferrer de Lis. A dia d’avui, la infantesa i l’adolescència de Basset encara està coberta d’ombres per la manca de fonts que en parlen. Cap al 1680 o 1681 Basset s’enrolà als terços. Segons alguns autors (Josep Manuel Minyana i Isidor Planes), tots detractors seus, ingressà a l’exèrcit després de perpetrar un homicidi. Segons Minyana, «erat enim Ioannes Baptista Basetus natione Valentinus, obscuro loco natus, ac plane lignarius faber, qui ob homicidium ab se patratum, aliaque flagitia, metu poenae tactus, patria profugerat, militiaeque nomen dederat» (Era, doncs, Joan Baptista Basset valencià de nació, nascut en lloc desconegut, i simplement un fuster que, a causa d’un assassinat que cometé i uns altres crims, empaitat pel temor al càstig, fugí de la seva pàtria i s’allistà a l’exèrcit). Minyana escrigué el seu De bello rustico valentino en llatí i, val a dir-ho, caldria —seria desitjable per l’interès de l’obra— una traducció al català. Minyana el fa fuster i un personatge de fosca condició. Un altre historiador proborbònic de l’època, Isidor Planes, als Sucesos fatales desta ciudad y Reyno de Valencia o puntual diario de lo sucedido en los años 1705, 1706 y 1707, diu: «de un pistoletazo diu a muerte a Bautista Cholbi, de Xábea, junto a la Encarnación [convent de les carmelites calçades, a la plaça de l’Encarnació de València ciutat, encara en l’actualitat dita així]. Ruegos de nobles le hicieron conmutar la pena de horca en destierro». I continua Planes: «pasó Bacet a Milán con el capitán Cruáñez y de allí a Roma. Volvió a Valencia vestido de clérigo; dicen que pasó a Alemania y de allí a Barcelona». Bé, això diu Planes, qui encoloma a Basset almenys un crim. Estudis recents, però, descarten aquest comportament facinerós i la possibilitat que Joan Baptista i algun altre germà seu militessin en alguna de les bandositats valencianes de l’època. Mes aviat Basset entrà a l’exèrcit per la manca d’oportunitats laborals que oferia la València de la segona meitat del set-cents. Basset i dos germans seus s’allistaren als terços, del rei —el rei Habsburg de la Monarquia Catòlica— que no d’Espanya. En 1695 Basset era coronel d’enginyers de l’exèrcit imperial i en 1699 reconeixia haver servit en les guerres d’Hongria durant onze anys, quatre al Principat de Catalunya i tres a Milà. Afirmava també haver participat en quinze atacs contra places i castells, en cinc defenses de ciutats (entre d’altres Barcelona, en 1697, durant la Guerra dels Nou Anys) i en onze batalles campals, haver estat enginyer a Orà i haver estat vuit vegades ferit.
Militar imperial
Basset serví als Habsburg, foren els que residien a Viena o foren els de Madrid, i aconseguí ser avalat per dos importants prohoms de l’Imperi (l’Imperi germànic): el príncep Georg de Hessen-Darmstadt i el gran mestre teutònic Ludwig Anton de Palatinat-Neoburg; aquest darrer germà de la reina consort Marianna, esposa de Carles II. Basset havia estat, sobretot, col·laborador del primer, fins i tot amic, abans que el príncep es convertís en lloctinent general del Principat de Catalunya (1698-1701). Basset arribà a Catalunya, amb les tropes de Georg de Hessen-Darmstadt en 1695, per a lluitar contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys, i romangué al Principat fins a juny de 1701, ja entronitzat Felip V (IV si apliquem la numeració dels Països Catalans).
Basset, militar imperial, tornà a Viena, on visqué els prolegòmens de la nova guerra contra França. L’emperador Leopold I mai no acceptaria un francès al tron dels seus parents hispànics; no debades havia estat l’espòs de la infanta Margarida Teresa, filla de Felip IV de la Monarquia Catòlica (permeteu-me que eviti el mot Espanya, si més no, en singular, per no caure en anacronismes històrics innecessaris). L’esposa i els fills d’aquest matrimoni no sobrevisqueren al pare, que contragué matrimoni dues vegades més, la darrera amb Elionor del Palatinat-Neuburg, mare del príncep Josep, hereu de l’Imperi, i de l’arxiduc Carles, a qui Leopold pretenia entronitzar a «les Espanyes». Tot plegat, amb la connivència d’Anglaterra, Holanda i Portugal, que no volien veure un nét de Lluís XIV al tron de la Monarquia Catòlica ni en pintura, provocà la Guerra de Successió. Lluís XIV, murri, havia bastit una conxorxa a Castella per a fer rei el seu nét. Això no agradà gens a l’orient de la Península Basset, que a contracor acatava, de moment. Mentrestant, Basset fou ascendit a major general de l’exèrcit imperial i es convertí en assistent del pretendent a la corona dels Àustria hispànics, l’arxiduc Carles: el 12 de setembre de 1703, a Viena, fou proclamat Carles III rei de la Monarquia Catòlica.
Basset, cabdill austriacista
Basset acompanyà Carles III a Lisboa i, en novembre de 1704, en nom d’aquest rei, participà en la presa de Gibraltar. Basset contribuí, com a enginyer militar, a defensar la plaça i el penyal. Per Basset i els seus catalans hi ha avui dia una Catalan Bay a Gibraltar. Ah!: i Basset fou l’elegit pel rei austriacista per a governar la roca, encara que el general valencià renuncià perquè preferí lluitar a la seva terra contra els Borbons. La guerra europea era ja un fet des de 1702 i les terres de la península Ibèrica, tot començant pel Regne de València, no trigaren a convertir-se en teatre d’operacions militars. I vet ací que, des del proselitisme per la causa austriacista, Basset passà a ser el general que, tot apel·lant al patriotisme dels seus connacionals, uní el destí de la seva pàtria a la de l’èxit del pretendent austriacista a la guerra que s’iniciava.
Una poderosa flota angloneerlandesa, a bord de la qual era Carles III, sortí de Lisboa en 1705. L’objectiu era Barcelona, que fou presa el 9 d’octubre. La ciutat bullia contra els Borbons i els «vigatans» ja havien aixecat en armes el Principat. El virrei castellà, el madrileny Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, hagué de capitular. Carles III entrà a Barcelona aclamat pels seus habitants. Fixeu-vos: una altra excusa per a instaurar una data emblemàtica, commemorativa de victòries, com a diada. I és que jo —si em permeteu— us pregunto: per què commemorar el dia infaust de l’11 de setembre de 1714, tan depressiu i farcit de tristesa, i no el del 9 d’octubre de 1705? En fi, caldria —penso— que en algun moment, per ser ideològicament conseqüents amb les nostres aspiracions nacionals, els catalans ens desempalleguéssim de commemoracions històriques luctuoses.
Basset, embarcat a la flota aliada, no era a Barcelona el 9 d’octubre de 1705. Ell i un grup de maulets restaren al sud del Regne de València, a Altea i a Dénia, que foren les primeres ciutats valencianes que reconegueren Carles III (Dénia el 18 d’agost de 1705). Un exèrcit de camperols sorgí de sobte, esperonat per les preteses promeses de franqueses dels austriacistes, per a entronitzar Carles III al Regne. Aviat s’afegí a Basset el regiment de catalans del Principat que servia a València, comandat per Rafael Nebot. El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), arribà a la capital del Túria i el govern felipista capitulà l’endemà. València era —atenció!— maulet més que austriacista i Basset es convertí en el líder salvador aclamat pels seus compatriotes. Això, però, no agradà a la cort de Carles III: Basset, tot sol, s’havia fet amb tot un regne —la seva pàtria— i a més a més amb la pretensió de subvertir l’ordre feudal imperant. Segons diu Minyana, escandalitzat, els valencians de ciutat reberen Basset i els seus «equitibus catalanis stipati» (els pèrfids genets catalans), o sigui, els de Nebot, «uti qui diutius expectatus adveniebat, tanquam numen aliquod praesentissimum patriam bonis omnibus cumulaturum» (com qui arribava esperat durant molt de temps, com si fóra una divinitat favorabilíssima que havia de sadollar la pàtria amb tots els seus béns). Vet ací Basset i la gran responsabilitat que caigué sobre ell aleshores. Com harmonitzar les reivindicacions populars amb la disciplina austriacista que, val a dir-ho, no volia saber res d’alliberar el poble de tributs? En definitiva, es tractava purament d’un conflicte dinàstic atiat per les potències europees, però que a València, ignorada tradicionalment pels governs de Madrid (això sempre i continua sent-ho), adoptà les formes d’un conflicte social: el poble llatzerat per una noblesa prepotent s’aixecava per enèsima vegada contra —en paraules de l’època— el «mal govern» que l’oprimia. Que a ningú li estranyi, doncs, que el poble valencià cridés amb ganes: «Visca Basset abans que Carles III».
El País Valencià —dit clar i català!— no ha tingut sort ni amb Àustries ni amb Borbons. Amb Carles I (el V d’Alemanya) començà la seva dissort, la seva depauperació nacional; i un segle després, amb el besnét Felip IV, la postergació de les elits valencianes davant l’Habsburg de Madrid era completa, tant és així que el favorit reial, el comte duc d’Olivares, arribà a dir d’aquell Regne, en comparació amb el seu connacional del Principat: «tenemos a los valencianos por más muelles» (1625). El primer Borbó, un sòmines, no es molestà a anar a València a jurar els Furs. València li importava un rave, però ara el país, escarmentat per tanta desídia dels governs de Madrid, ressuscità la rauxa del passat. Aparegueren en escena el general Basset, Francesc Garcia d’Àvila, Joan Gil Cabezas, Joan Jacint Tàrrega, Josep Vicent Torres i Eiximeno, Josep Marco el Penjadet, Joan Vila i un llarg etcètera de patriotes que desvetllaren l’esperit patri adormit i el revestiren amb les justes reivindicacions de llurs paisans. En 1609, les elits valencianes consentiren que el rei resident a Castella, amb la connivència de la noblesa i l’Església botiflera i castellanitzada, eliminés un terç de la població del país, els moriscos. El resultat: una reacció senyorial brutal que refeudalitzà les terres valencianes en contra del poble. Com a conseqüència, en 1693, esclatà la Segona Germania (la primera fou la de 1520-1522), durament reprimida. El camp valencià, la massa treballadora valenciana, necessitava d’herois que feren justícia als màrtirs agermanats de 1693-1694 i heus ací que sorgí l’oportunitat de trobar-los quan el decrèpit Carles II abandonà el món dels vius. De qui fou la iniciativa de rebel·lar el camp valencià no ho sabem del cert: de Basset? El descabdellament dels esdeveniments indica que a l’arxiduc pretendent li incomodà l’actitud dels seus partidaris valencians i quan pogué la reprimí. Ara bé, se’n serví i era conscient, de les activitats proselitistes antisenyorials dels capitostos austriacistes maulets, de Francesc Garcia d’Àvila i, sobretot, de Basset.
La València austriacista
Potser l’arxiduc i el seu entorn mai no pensaren que Basset i Garcia d’Àvila aconseguirien sortir de Dénia, però el canvi de bàndol del regiment de catalans del coronel Nebot ho capgirà tot. Els maulets arribaren a la ciutat de València i la feren seva. Basset, segons relata l’austriacista Francesc de Castellví (Narraciones históricas), «era el padre de la patria, restaurador de ella y el que la había puesto en libertad». Però Basset, el «restaurador de la pàtria», no pogué evitar enveges i enemistats dels qui, aliens al poble valencià, vestien amb el groc austriacista a la recerca de promoció personal. Com veieu, en tota causa hi ha els aprofitats, en la del «Procés» també. Per a aquests aprofitats, bona part de la noblesa, Basset era tan enemic o més que els generals borbònics que tractaven d’assetjar València. Un exèrcit anglès amb efectius catalans del Principat, comandat per Charles Mordaunt, comte de Peterborough, arribà a la capital valenciana. Fou aleshores quan es féu efectiu el nomenament d’un nou lloctinent general del Regne, en la persona de Josep Folc de Cardona i Erill (marquès de Castellnou i comte de Cardona per títol atorgat per Carles III). Basset fou desposseït de la seva autoritat al cap i casal del Regne i tramès a Xàtiva, on evità que aquesta ciutat caigués en mans de les tropes borbòniques del comte de Las Torres. La guerra semblava guanyada després de l’entrada de Carles III a Madrid (Felip V havia fugit a Burgos), el 26 de juny de 1706. Ara les noves autoritats austriacistes del Regne, tan reaccionàries com les borbòniques, passarien compte als maulets: què s’havien cregut aquests valencians? Basset fou arrestat el 28 de juny de 1706: fou empresonat primer a Dénia i després a Tortosa i a Lleida; no fou alliberat fins a mitjan maig de 1707, després del desastre austriacista que tingué lloc al camp d’Almansa (una altra data a no commemorar, on no hi combaté —atenció!— cap soldat dels Països Catalans) i després de l’entrada dels borbònics a la capital valenciana (8 de maig).
Basset qüestionat
Rehabilitat per necessitat, la causa contra Basset fou, de moment, suspesa. L’havien acusat de quedar-se amb béns de botiflers durant el seu breu govern. El vell delit de malversació, sempre tan requerit quan es tracta d’acusar els contraris. El capsigrany de rei de sang austríaca, a qui tan fidelment havia servit, alliberà Basset amb el propòsit de reactivar la resistència valenciana contra francesos i castellans. Caiguda València, Basset, una vegada lliure i rehabilitat, es dirigí a Dénia per a comandar la lluita. Allà, però, no gaudí de les simpaties de les autoritats austriacistes de la plaça i s’enfrontà al coronel Diego Rejón de Silva, murcià i marquès d’Alcantarilla, partidari de capitular. La disputa entre tots dos militars acabà en sang, quan un bon nombre de maulets abandonaren Dénia per a auxiliar Xàtiva (juliol de 1707): Basset fou tirotejat i acoltellat pels soldats de Rejón. Fou després enviat arrestat i malferit a Mallorca i acabà a Barcelona, encara que amb la prohibició d’acostar-se a la cort de Carles III.
La guerra continuà, però el general Basset, la culpa del qual havia estat abanderar la causa dels més desfavorits del seu poble, fou apartat de l’exèrcit que havia jurat servir. Encara avui dia no sabem què fou de Basset des de juliol de 1707 fins que, definitivament, fou rehabilitat en agost de 1711. Es demostrà que les acusacions vessades contra ell eren falses, però això no el rescabalà dels patiments viscuts. Tornava a ser sergent general de batalla de l’exèrcit imperial, però quan aquest, de retirada, es disposava a abandonar la terra catalana. L’elecció de l’arxiduc Carles —del rei Carles III— com a emperador germànic capgirà el joc d’aliances europeu: Holanda i Anglaterra s’aprestaren a signar la pau amb els francesos i, òbviament, amb Felip V. Aviat ho féu també Portugal. L’ara august Carles VI restà tot sol reclamant la corona de les Espanyes i, finalment, també cedí.
La defensa de Barcelona
Encara resistia Barcelona. No debades és la Rosa de Foc. Barcelona, valenta, es negà a acatar les negociacions entre austriacistes i borbònics celebrades a l’Hospitalet (22 de juny de 1713). El 9 de juliol, Barcelona, formalment, declarava tota sola la guerra a Felip V. I aleshores calgué muntar un exèrcit, perquè els austriacistes havien tocat el dos. Les tropes de l’exèrcit imperial marxaren per no tornar, però no tothom se n’anà. A Barcelona hi restaren els més compromesos amb la causa del país, els patriotes, entre ells el general valencià Basset qui «en papel de 8 de julio de 1713 declaró, en cumplimiento de la orden general de Su Magestad Cesárea y Católica, que su intención sobre seguir las tropas que evacuan este Principado o quedarse en él, que es tan incontrastable su innata fidelidad a la Augustísima Casa con el ejemplo que da la fineza y constancia catalana en repugnar la mudanza de amo que la desgracia la propone y la memoria de haver nacido súbdito de la Corona de Aragón, de la cual se expusieron a riesgo tantos hombres honrados por influencia suya, que no halla camino para salvar su punto ausentándose y abandonando a los que prometió no faltar en el real nombre del emperador nuestro señor». O sigui, Basset restà a Barcelona, tot i haver tingut l’oportunitat de fugir de la crema. I no solament Basset s’hi quedà. Un dels set regiments regulars d’infanteria que defensaren Barcelona era el valencià Nostra Senyora dels Desemparats, comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno, mentre que un dels quatre regiments de miquelets era format per voluntaris valencians, el Sant Vicent Ferrer, dirigit per Joan Vila.
Barcelona fou el darrer teatre d’operacions de les milícies valencianes, els membres de les quals sempre demanaren ser tractats com a nadius de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat, o sigui, com a catalans. Llàstima que encara hi hagi qui ho oblidi i amb visió regionalíssimament espanyola dibuixi Catalunya a la manera d’un triangle emasculat o, senzillament, obviï els patriotes valencians —catalans!— del nomenclàtor viari barceloní. Basset —increïble— encara no té un carrer dedicat a la capital del Principat; tampoc no el té el coronel Torres i Eiximeno ni cap dels herois d’aquells regiments de valencians massacrats per defensar Barcelona. Atenció!: fou Basset qui organitzà la defensa a ultrança, qui féu costat a la resistència heroica quan uns altres, com l’Antoni de Villarroel (aquest sí que té carrer a Barcelona) haguessin preferit capitular. No ho dubteu, si avui dia es commemora l’11 de setembre de 1714 és gràcies a qui encertà a mantenir a ratlla francesos i espanyol comandant l’artilleria fins a aquell dia. En fi: Basset! Rebé pals per tots els costats: els austriacistes l’empresonaren per ser estimat pels seus connacionals, el Borbó mai no el perdonà i, finalment, els barcelonins l’oblidaren perquè el seu record ha fet nosa als regionalistes de la Catalunya ideològicament espanyolitzada de quatre províncies. La guerra acabà i molts s’exiliaren, però a Basset li tocà viure la llarga presó i, lluny de la pàtria, a Segòvia, empobrit i abandonat, Basset morí el 15 de gener de 1728.
El sacrifici de Basset, però, no fou debades. Recuperar la memòria d’ell i la de tots els patriotes valencians, també els de les Balears i Pitiüses, que defensaren Barcelona en 1714, ens fa més lliures. Tots ells representen la Catalunya sencera, gran i ufana. Joan Baptista Basset i Ramos lluità per la seva terra, al sud i al nord del riu de la Sénia. Reivindicà la seva nacionalitat catalana com la de qualsevol nadiu del Principat i exposà la seva vida per fer triomfar l’anhel de llibertat dels seus connacionals. Com escrigué Castellví, Basset «era el padre de la patria, restaurador de ella y el que la había puesto en libertad». Malauradament, aqueixa llibertat fou efímera, però no inútil, car l’exemple de Basset reforça la voluntat de ser lliures del present i bastirà la llibertat del futur.