Aquest dimarts dia 19 de setembre el Consell d’Afers Generals tractarà, entre altres punts, l’oficialitat del català, del basc i del gallec a la Unió Europea. L’acceptació d’aquesta proposta feta pel Govern espanyol a instàncies de l’independentisme català dependrà de l’aprovació unànime dels 27 estats que formen part de la Unió Europea.
A hores de tancar aquesta edició d’EL TEMPS no se sap quin serà el resultat de la reunió, que possiblement no es coneixerà fins que se celebre, si és que no hi ha filtracions prèvies que n’anticipen el desenllaç. Sí que s’ha pogut saber, en canvi, que el govern de Suècia no té clar el seu posicionament sobre aquesta qüestió. L’executiu del país escandinau, liderat pel centredretà Ulf Kristersson, que forma part de la formació del seu país integrada en el Partit Popular Europeu, ha indicat a través d’un document oficial que cal “avaluar les conseqüències” d’aquesta mesura. Suècia té dubtes de les derivacions “pressupostàries i pràctiques” de la incorporació de noves llengües a l’oficialitat europea.
No és, desgraciadament, l’únic posicionament dubtós que s’ha filtrat. Segons va desvelar el diari digital El Español, Eslovàquia vetarà el català com a llengua oficial a la UE i només canviarà de posicionament si aquesta llengua és oficial a tot l’Estat espanyol, una condició que sembla impossible de complir. Segons la notícia publicada pel mitjà citat, la presidenta del país, la liberal Zuzana Caputova, consideraria que les situacions de les llengües minoritzades han de ser resoltes als mateixos estats abans que la Unió Europea faça oficials aquestes llengües.
Si aquest posicionament fora cert, caldria preguntar al Govern eslovac per què serveix Europa si no és, precisament, per a emparar les minories socials, econòmiques i nacionals que s’han vist històricament arraconades, quan no marginades o perseguides dins dels mateixos estats en què han hagut de sobreviure. Eslovàquia ho sap molt bé, en tant que aquest país, que no arriba als 5,5 milions d’habitants, es va separar el 1918 de l’imperi austrohongarès després de dècades de persecució cultural i ètnica. Posteriorment es va integrar en l’antiga Txecoslovàquia, que va desaparèixer amb la caiguda de la Unió Soviètica, un imperi que tampoc no va ser favorable a la realitat nacional eslovaca. A hores d’ara, és Europa qui respecta aquesta realitat, per exemple, garantint l’oficialitat de la llengua eslovaca, parlada per poc més de cinc milions de persones, la meitat dels parlants de què disposa el català arreu del domini lingüístic.
D’altra banda, el nombre de parlants de l’idioma suec està mínimament per damunt de la xifra de catalanoparlants, i la seua independència, que es va produir tot just ara fa 500 anys, no està tan present, si bé cal recordar que els suecs van marxar de l’antiga Unió de Kalmar, l’històric estat dinàstic nòrdic liderat per Dinamarca després que aquest país protagonitzara l’històric “bany de sang d’Estocolm”, tal com és citat l’episodi de matança contra els suecs al novembre de 1520.
Cal tindre també en compte, tal com s’explica al dossier de portada d’aquest número, que l’Estat francès, que ni tan sols ha signat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, podria ser un dels principals candidats a vetar l’oficialitat del català. Siga com siga, la minorització del català s’explica per episodis històrics similars als explicats que encara ressonen en un present hostil protagonitzat per un Estat al·lèrgic a les llengües diferents de la castellana. És això el que explica que el PSOE no haja estat capaç de demanar-ne l’oficialitat a Europa –una proposta que costa d’imaginar que algun dia la puga liderar la dreta espanyola– fins que no s’ha vist obligat a fer-ho a canvi de garantir una investidura. Tant de bo aquests contexts històrics i actuals forcen els estats dubtosos a aprovar l’oficialitat del català, atès que no tenen motius reals per rebutjar-la. Les raons per impedir-ho es basen en els prejudicis més elementals contra els quals Europa, com a entitat plural però unitària, ha de lluitar si vol continuar sent un projecte integrador i de futur.
