El barri del Terreno de Palma, segons Biel Mesquida i Damià Alou
Una novetat en format petit de BIel Mesquida, Passes per Palma (ViBop, 2023) comença al Terreno, un barri per
on també passava Damià Alou a Cròniques de Palma (Edicions de 1984, 2023).
Biel Mesquida fa un bellíssim recorregut per Ciutat a Passes per Palma, una joia de l’editorial ViBop que és novetat d’aquest setembre. Amb fotografies de Jean Marie del Moral, Mesquida comença el seu recorregut urbà, biogràfic i emocional pel barri del Terreno, on vivia la seva àvia, Joana Payeras. “Calia començar pel Terreno. Calia començar per la padrina Joana. Calia dir a les clares que els meus primers records provenen d’aquell barri damunt la mar, damunt la badia de Palma, damunt el port i la ciutat levítica i emmurada, damunt la Catedral, damunt els eixamples de Santa Catalina i So n’Alegre i So n’Armadans, damunt el Corb Marí, damunt les Rafaletes, damunt Portopí, damunt Cala Major i Cas Català, damunt tot de territoris que serien l’atles, la cartografia, les terres, els cels i les mars on vaig començar a viure, a veure, a sentir, a ser”.
“El Terreno és el meu mirador primer”, escriu Mesquida.
A Cròniques de Palma (Edicions de 1984, 2023), la història que visita el Terreno és de 2036. Damià Alou escriu: “De petit, no anava mai al Terreno. De fet, no hi vaig anar fins que no tenia potser vint anys, a un restaurant que obriren a un local d’aquesta mateixa finca.
Baixo els carrers en pendent procurant no travelar, perquè el terra és d’un empedrat molt vell, ple de bonys i sotracs. Les voreres són tan estretes que has d’anar pel mig del carrer. No hi ha quasi ningú, i de les cases baixes hi sobresurten flors liles, grogues, vermelles; s’aixequen figueres de moro de més de dos metres d’alçària; les plantes es sadollen d’aquest aire i s’inflen golafres. Reconec aquest aire, aquesta llum transparent que posa aquest blau al cel”.
Les lliçons de piano d’Ian McEwan i Bea Cabezas
La lliçó de piano de Bea Cabezas (Empúries) no és l’única novetat literària que ens arriba aquest setembre: també hi ha Lliçons (Anagrama) d’Ian McEwan.
La nova novel·la d’Ian McEwan, Lliçons (Anagrama) comença així, traduïda per Jordi Martín Lloret: “Això era un record insomne, no pas un somni. Tornava a ser a la classe de piano: un terra de rajoles carbassa, una finestra alta, un piano de paret nou en una habitació nua a prop de la infermeria. Tenia onze anys i provava de tocar el que d’altres potser coneixien com el primer preludi de Bach del “Llibre Primer” d’El clavecí ben temperat, versió simplificada, però ell allò no ho sabia. No es demanava si era famós o obscur. No en coneixia ni el quan ni l’on. No es podia imaginar que algú s’hagués molestat a compondre’l. La música simplement era allà, una cosa escolar, o fosca, com un bosc de pins a l’hivern, exclusiva per a ell, el seu laberint particular de pena freda. No el deixaria anar mai. La professora seia al seu costat a la llarga banqueta. Cara-rodona, erecta, perfumada, estricta. La bellesa se li amagava darrere el tarannà. No somreia ni arrufava les celles. Alguns nois deien que era boja, però ell ho dubtava”.
La novel·lista catalana Bea Cabezas, exredactora d’EL TEMPS, també presenta una valenta Lliçó de piano (Empúries): “L’adolescent s’aixeca i l’abraça. La Marga sap que no ho hauria de fer, però li fa més mal perdre de vista l’alumne que no pas no rebre diners per la feina. El veu cada dimecres a les sis des que era un marrec de només nou anys. Ara amb gairebé quinze anys és un dels seus millors deixebles, aprèn de pressa i és constant, aptitud que no sol trobar sovint. La majoria practiquen la lliçó el dia abans de classe, però ell no. (...) La Marga es toca el monyo, una mica nerviosa, i sense dir res entra a l’habitació petita que dona al menjador. Segons més tard s’imposa el silenci una altra vegada”.
‘Tots els matins del món’ i la música de Jordi Savall
Proa recupera —i revisa— la traducció de Tots els matins del món, la novel·la de Pascal Quignard que va propiciar una pel·lícula i la premiada banda sonora dirigida i interpretada per Jordi Savall.
La pel·lícula Tous le matins du monde (Alain Corneau, 1991) va triomfar en el seu moment, sobretot per una exquisida BSO dirigida per Jordi Savall amb obres dels protagonistes de l’obra que ara reedita Proa, els mestres de la viola, el senyor de Sainte Colombe i Marin Marais. Escriu Pascal Quignard que Sainte Colombe “va deixar damunt la roba blau cel que cobria la taula on desplegava el seu faristol el gerro de vi guarnit amb palla, la copa de vi que va omplir, un plat d’estany que contenia unes quantes neules enrotllades i va tocar “La tomba dels planys”. No li va caldre recórrer al llibre. La seva mà anava tota sola pel mànec de l’instrument i li van agafar ganes de plorar”.
