Empar Ranch, que va faltar aquest dimecres, ha passat els últims anys de la seua vida de manera inadvertida, discreta davant un país que s’ha oblidat de reivindicar-la. Nascuda al caliu d’una família vinculada i compromesa amb la cultura el 1929, Ranch ha sigut una de les persones clau en la recuperació cultural al País Valencià. Especialment en l’àmbit musical. Sense el seu treball com a musicòloga no s’explicaria, per exemple, l’evolució i l’èxit de formacions fonamentals com la d’Al Tall, fonamental a l’hora de recuperar símbols, tradicions, identitats i imaginaris.
Vicent Torrent, membre d’aquella formació, recorda que va conèixer Empar Ranch en la primera època d’Al Tall. Vivia al centre de València, entre la Glorieta i el Parterre, amb el seu marit, Pep Micó, metge de formació, impulsor de l’Institut Mèdic Valencià i regidor socialista a l’Ajuntament de València durant la primera legislatura de la represa democràtica (1979-1983), amb Ricard Pérez Casado com a alcalde. “Empar treia informació, sobretot, de la biblioteca del seu pare, on hi havia llibres i manuscrits amb reculls de cançons, moltes d’aquestes populars. Parlàvem de música tradicional i ens ensenyava cançons antigues que vam recuperar en Al Tall”.
Així ho recorda Torrent, que posa com a exemple una cançó interpretada a capella per homes al carrer de Sant Roc de la Vilavella (Plana Baixa), on el pare d’Empar Ranch va exercir com a alcalde a principis del segle XX i on va regressar després de la Guerra Civil. Quan van assassinar Miquel Grau a Alacant el 1977, jove comunista que va ser ferit de mort mentre penjava cartells al centre de la ciutat, el desaparegut Enric Ortega “va fer unes copletes, li va posar unes lletres i vam cantar la cançó en l’Aplec del Puig de 1977”, recorda Torrent. Només havien passat 15 dies de l’assassinat de Grau, i el jove ja havia sigut obsequiat amb les “Peteneres” que Al Tall, gràcies a l’aportació de Ranch, li va poder dedicar.
La musicòloga també va treballar en la recuperació de les distingides com a “cançons de taverna”. “Ella seia, tocava al piano, cantava seguint partitures antigues i recorde que, d’eixos papers, vam extraure un grapat de peces instrumentals, precioses, que les tocàvem com a peces curtes en directe. Una era la ‘Dansa dels nanos de la vesprada del corpus’, que la vam utilitzar com a obertura per a Quan el mal ve d’Almansa”, diu l’exmembre d’Al Tall referint-se al quart disc de la formació, publicat el 1979.
Segons explica el músic, Ranch va ser una dona “que ens animava molt en el camí que vam emprendre”. La seua implicació en Al Tall era tal que va viatjar amb el grup a Barcelona el 1978 per a gravar el disc Posa vi, en el qual també participava en els moments de disbauxa que es podien sentir en algunes cançons, amb crits i càntics entonats per ella. “Era una dona molt culta i molt compromesa amb la cultura del país”.
La inquietud de Ranch procedia en bona part del llegat del seu pare, Eduard Ranch Fuster, musicòleg i bibliòfil que va arribar a signar articles en diaris nacionalistes com ara Avant o El Camí, mitjans també decisius en la recuperació del país durant els anys vint i trenta; així com en La Correspondencia de Valencia, un dels més influents de l’època. Alhora, el seu treball per la memòria de compositors com ara el barroc d’Algemesí (Ribera Alta) Joan Cabanilles (1644-1712) o la seua participació com a crític musical en revistes i emissores de ràdio van consolidar el seu paper com a divulgador. Tota aquesta tasca, absorbida i multiplicada per Empar Ranch, va ser posteriorment determinant en una recuperació cultural que avui seria molt menor sense aquestes aportacions de llegat desconegut, però de resultat immillorable.