Les tres tombes dels Bacharach

El 26 de novembre de 1935 una família arriba a la München Hauptbahnhof de Múnic, l’estació central de ferrocarrils de la capital de Baviera, amb tota la vida en una maleta. Una vida sencera que porten cada un d’ells a les mans. Eren el radiòleg Karl Bacharach, de 51 anys; la seua esposa Franzisca Kleinhaus “Fanny”, de 45; i els seus dos fills, Wolfgang Jackob —de 13 anys— i Stefanie, de huit. Tots quatre fugen del terror nazi i es dirigeixen a Zúric, a la neutral Suïssa. Abans havien pagat un total de 83.000 marcs per “impostos jueus” i 5.427 marcs per “impostos a l’emigració”. Les Lleis antisemites i racistes de Nuremberg de 1935 (Nürnberger Gesetze), redactades pel jurista i polític Willhelm Frick i supervisades per Adolf Hitler, en una primera etapa, prohibien als metges jueus, de forma radical, tractar pacients alemanys. Als jueus se’ls desproveïa de la nacionalitat alemanya i reassignaven la seua activitat, com passava en altres ocupacions liberals, a tractar només malalts jueus. Més tard se’ls requisarien les propietats i se’ls prohibiria el dret a exercir lliurement la seua professió.

Mentre prenen el tren amb destinació a l’estació central de Zúric (Züric HB) parlen poc, la tristor els envaeix profundament, i els dos fills es troben desconcertats davant la decisió dels pares. En les maletes porten roba, un feix de bitllets per a sobreviure uns mesos i algunes joies com a passaport de salvació, algunes joies familiars que els poden salvar la vida.

El doctor Karl Bacharach va nàixer el 1885 a Fürth, una ciutat pròxima a Nuremberg, on vivia amb els seus pares, Jakob Bacharach i Philippine Simon, i sis germans i germanes més. Provenia d’una família de comerciants establerts des d’antic a Fürth, el mateix poble d’on va eixir fugint la família del secretari d’Estat nord-americà Henry Kissinger quan només era un xiquet. La família procedia molt abans, ben segur, del petit poble de Bacharach, ubicat en la zona de la vall del Rin mitjà, entre muntanyes plenes de vinya i cellers de vi blanc, entre Bonn i Coblença. En plena edat mitjana, en aquesta vila de Bacharach va ser expulsada tota la població jueva que habitava aquell lloc des de temps immemorials. Els jueus patien els pogroms per tot Europa.

Quan els jueus van ser expulsats el 1449 de la ciutat de Nuremberg, el lloc de les grans parades hitlerianes i on es va celebrar el juí contra la cúpula del Tercer Reich, els va rebre la ciutat pròxima de Fürth amb els braços oberts. Quan poc després van expulsar els jueus de Viena, Fürth va tornar a obrir les portes perquè els nouvinguts s’hi establiren a la ciutat. Ja als segles XV i XVI, un temps de gran intolerància religiosa i social, els jueus van ser sistemàticament expulsats de les grans urbs imperials germàniques, com també passaria en tota la península Ibèrica. Segons conta Hugo Caligaris a la Revista Israelita (30/06/2006), a Fürth li va vindre molt bé rebre’ls, ja que la població es va convertir en la comunitat jueva més gran d’Alemanya. Allí, entre comerciants i intel·lectuals, va créixer el talent i la intel·ligència, i la ciutat va ser vista durant segles com un model de civilització. El 1653, el rabí vienés Scheftel Horwitz va escriure que “Fürth és una ciutat petita, però als meus ulls és tan gran com Antioquia, la reina d’Orient, el lloc d’on havien eixit admirables savis i erudits”. El 1617 s’hi havia construït una bellíssima sinagoga gòtica, i el 1653 va entrar en funcionament el primer hospital jueu d’Europa.

A Fürth començaren a arribar jueus de totes parts, també des de Rússia on havien patit els terribles pogroms de 1881. A finals del segle XIX, a Alemanya, les lleis igualaven en matèria de drets civils a jueus i a cristians, que encara eren majoria. Però el 9 i el 19 de novembre de 1938 els nazis van destruir la sinagoga i començà la caça de l’home per l’home en un món salvatge, en el marc deshumanitzant del nou ordre del nazisme emergent.

La vida a Múnic

Karl Bacharach i Franziska Kleinhaus, “Fanny”, només casar-se, s’havien establert en una esplèndida casa en el que avui és el barri de Bogenhausen, al nord-est de Múnic, una zona privilegiada amb molts espais verds i antigues vil·les luxoses al costat del riu Isar. La família tenia un bon patrimoni i econòmicament li anaven bé les coses. El matrimoni era propietari, a més, d’un edifici de quatre plantes a la Nusbaumstrase 8 de la ciutat. Karl exercia la medicina al Kaufingerstrase 11 i compaginava aquesta feina amb una altra com a radiòleg en una clínica privada de raig X a Sophienstrase. La família fixà la seua residència a Marienplatz (en l’actualitat, Pienzenauerstrase 69), participava accionarialment dels negocis familiars a València i tenia una posició econòmica molt sòlida.

Podien ser considerats com a rics i, amb la irrupció del nazisme, ho deixaven tot arrere. Estaven arruïnats. Tot ho portaven en quatre maletes cap a Zúric, cap a l’exili. I gràcies. Altres, amb menys possibilitats, aquesta fugida no l’havien pogut ni somiar. Darrere deixaven la tomba dels pares, Jakob i Philippine, amb una làpida sepulcral negra en el cementeri jueu de Fürth. Una làpida sense flors, una pedra negra sense una mísera poncella. Al cementeri jueu de Múnic, els Bacharach, de forma previsora, havien comprat un sepulcre familiar, com feien tots els burgesos, una tomba que romandria buida per l’eternitat.

A Zúric van viure uns dies, sense ofici ni benefici, sense objectius a curt termini, sense cap patrimoni. S’imposava la recerca de la calor familiar com a única salvació. I el matrimoni va decidir traslladar-se a València, on residia des de primeries del segle XX el germà gran, Hugo Bacharach, que feia negocis amb el seu cosí Leo Meyer. Des de Dénia (Marina Alta), es dedicaven a l’exportació de fruites i fruits secs, panses, conserves, vegetals i arròs (Cosmelli, Meyer&Cia). En 1909 els dos cosins fundaren Meyer&Bacharach, i uns anys més tard, Hugo posà en marxa com a propietari la Yutera, S.A. de Foios, a l’Horta Nord, (1926/1927), una fàbrica de telers de sacs de jute destinats a l’exportació de ceba i creïlla des de València en temps d’entreguerres. Era una empresa que va donar feina a la pràctica totalitat de la joventut de la comarca. I aquest era el reclam valencià per a Karl Bacharach en aquestes hores de desgràcia en la llar mil·lenària dels jueus alemanys.

És en vespres del Nadal de 1935 i a les portes de la Guerra d’Espanya quan el matrimoni i els dos fills pugen de nou al tren a Zúric i es dirigeixen a Lió i, des d’aquesta ciutat, canviant de tren, fins a Cervera de la Marenda (Rosselló) i Portbou (Alt Empordà), on prenen de nou les maletes, caminen en l’intercanviador i agafen el comboi que els durà a Barcelona. I de la capital catalana, a València. Des de Zúric arribaren a València després de dos llargs dies de viatge. Buscaven l’ajuda de la família establerta a la ciutat, una nissaga que ja formava part de l’elit de la societat valenciana: els Trénor, els Nolla, els Caruana... i ara, els Bacharach.

Hugo i la seua esposa, Gretel Hess, una rica alemanya de Laupheim amb la qual havia tingut tres fills i una filla —Carmen, Gerardo, Ernesto i Rodolfo ‘Rolf’, el futur propietari de la fàbrica—, eren ja en aparença i en la pràctica una fervent família catòlica. En establir-se a València, la família va ocultar la seua procedència jueva, van batejar els fills i les fotos de la primera comunió mostren la imatge d’una família catòlica benestant de l’època. Per a la valenciana Maje Bacharach, neta d’Hugo Bacharach i filla del seu fill Gerardo, també a l’Estat espanyol era complicat identificar-se en aquells temps com a jueu.

Hugo nomenà Karl director d’una fàbrica de fertilitzants que tenia al Grau de València. Però, per contra, Karl i Fanny decidiren marxar en família a descansar uns dies al balneari d’Aigües (l’Alacantí), un establiment que pertanyia al Compte de Casa Rojas i Marqués del Bosch. Era un balneari per a rics que el propietari va perdre en una partida de pòquer en 1936. I allà, a Busot, també a la comarca de l’Alacantí, Karl Bacharach va intentar suïcidar-se, sense èxit.

La tomba del Cementeri Britànic de València

Al Cementeri Britànic de València, en un racó a l’esquerra del fossar, el visitant trobarà una tomba en terra, emmarcada de trèvol de prat i sis pilastres blanques. Està un poc apartada, vora a la paret nord i al costat del sepulcre del comerciant i exportador anglès Alfred Faulconbridge, soterrat el 1932. És la número 141 en l’ordenada classificació del cementeri. A la làpida hi ha una inscripció gravada sobre el marbre blanc, Hier Ruhen, “Ací descansa”; després, els noms i dates de naixement i mort —la mateixa data de mort per als quatre— de la família Bacharach; el pare Karl, la mare Franziska (Fanny) i els dos fills, un jove adolescent i una nena menuda. Tanca la inscripció l’epitafi Friede sei mit euch, “La pau siga amb vosaltres”. Es dedueix clarament l’origen de la pàtria dels difunts: Alemanya. Cap altra indicació ens acosta a la vida de la família de Karl Bacharach. Cap flor adorna la pedra sepulcral.

La mort

No es pot saber què en pensava el doctor Karl Bacharach. Havia viscut a Múnic l’ascens del nazisme i, potser, en el seu ànim intern temia una reproducció dels fantasmes del passat, una repetició de la tragèdia a l’Estat espanyol amb les mateixes seqüeles d’inestabilitat, de persecucions i de dolor. València, en aquells anys trenta, era un niu d’espies de l’Alemanya nazi, molts d’ells es dedicaven a l’exportació de la taronja, des d’on operaven sense cap control del Govern espanyol. Dolor, patiment personal i familiar que es podrien repetir en un context de preguerra a l’Estat espanyol després de la fugida des d’una Alemanya irrespirable. El diumenge 21 de juny de 1936 (1. Tammuz 5696 del calendari hebreu), tots els membres de la família van passar el dia a la platja del Saler i van arribar molt tard al quart pis esquerra del carrer del Taquígraf Martí de l’Eixample de València. Havien meditat i el matrimoni, cal suposar, ja havia pres una amarga determinació. A l’endemà dilluns, en entrar la dona de la neteja a l’habitació, unes hores més tard del que era habitual, després de demanar ajuda per a espanyar la porta que estava bloquejada, es va trobar amb una escena tràgica: l’habitació de la parella estava tancada per dins i feia molta olor a gas. Als espais lliures de les juntes de la porta i les finestres hi havia col·locades tovalloles per a evitar que n’hi haguera fuites i, d’aquesta manera, garantir la mort segura de tota la família. Damunt del llit apareixien, amb expressió tranquil·la però rígida, els cadàvers del matrimoni i dels dos fills. Wolfgang encara no tenia 14 anys; Stephanie, vuit; Fanny, 45, i el pare, Karl, 51. Tot fa suposar que la decisió l’havia presa unilateralment el matrimoni, o només Karl, el pare, després de narcotitzar la família. Unes cartes en alemany, escrites per Karl justificant el suïcidi i l’assassinat, van romandre en mans del jutge i mai no han sigut trobades. Algunes fonts, com la de l’investigador Francesc Balanzà, destaquen que els importants vincles que part de la família mantenia amb la magistratura les haurien fet desaparèixer.

El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana

Els Bacharach muntaren la Jutera de Foios, però els irlandesos Trénor ja havien posat en marxa molts anys abans la Reial Fàbrica de la Seda de Vinalesa (Horta Nord) i es feren rics amb l’exportació de vi i la venda d’armes per a l’exèrcit carlista. Miquel Nolla i Bruixet havia arribat de Reus (Baix Camp) a València, i s’havia casat amb la rica hereva catalana Joana Sagrera. Nolla li va fer dos fills, es va quedar amb tot el seu patrimoni i va tancar la dona en un manicomi prop de Barcelona, una injustícia que es repetia massa sovint, quan les dones passaven de l’autoritat del pare a la del marit. Uns anglesos, el 1898, l’any de la pèrdua de Cuba, muntaren el primer motor de reg a la carta, entre Foios i les Cases de Bàrcena, pedania de la ciutat de València, per a plantar ceba i creïlla i exportar-les a Anglaterra. I l’anglès Henry Fink va arribar a València amb la seua família per a construir una fàbrica de ferro destinada a la construcció de ponts i vies de ferrocarril des de l’horta de Russafa, també al cap i casal valencià. A les portes de la Gloriosa de 1868, l’exitós Henry Fink va morir d’un tret a mans d’un obrer que li demanava feina.

Ara, tots els descendents d’aquestes nissagues són famílies valencianes ben establertes. Les seues històries i una crònica de la guerra i la postguerra a la comarca de l’Horta, el rebost de ciutat de València, completen la recerca plasmada en un llibre, El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana, de l’historiador Pau Pérez Duato i Vicent Garcia Devís, autor d’aquest article. Un treball recentment publicat en l’Editorial Afers.

El rajolar dels descamisats es va fundar com una alternativa emancipadora d’uns treballadors que consideraven que hi havia una situació general d’explotació per part dels amos de les fàbriques repartides per tota la geografia de l’Horta de València.

Des del 1930 en avant, el moviment obrer mantingué una enorme puixança i, malgrat la guerra bruta de la patronal, la CNT va començar a assolir una hegemonia indiscutible. Només al terme de Foios, però més a prop de Gafaüt (Vinalesa) va haver-hi sis fàbriques de rajoles. I altres tantes a Vinalesa i Alfara. Els anarquistes foren, en aquell any 1930, qui van fundar la cooperativa anomenada popularment “El rajolar dels descamisats”, un malnom amb un to pejoratiu perquè tots ells eren homes d’esquerres.

Mentre a la Reial Fàbrica de la seda de Vinalesa se succeïen les vagues i protestes, els descamisats eren un bon exemple de cooperativisme que atemoria els amos de les altres fàbriques. Coïen fang de l’horta per a bastir edificis a València ciutat. Des d’aquesta cooperativa anarquista també s’exportaven maons per a l’Europa central. Aquesta terra cuita de l’horta acabaria formant part dels murs i parets dels camps de concentració de l’Alemanya nazi.

A mitjan segle XIX, el reusenc, resident a València, Miquel Nolla i Bruixet, es casà amb Joana Sagrera i Guix, que pertanyia a una rica família catalana establerta a València atreta per la seda. El pare de Joana era de Mataró (Maresme) i la mare de Valls (Alt Camp). En tindre descendència, tres fills, Nolla va tancar la seua esposa en un manicomi de Sant Boi de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat, tot adduint que era boja, i es quedà amb les propietats familiars dels Sagrera a Meliana (Horta Nord), on constituí una fàbrica de mosaics que s’exportarien per tota Europa. Els terrenys, un hort dels frares dominics, els havia adquirit la mare de Joana, Ana M. Guix, el 1844, gràcies a la desamortització de Mendizábal, amb la qual s’enriquiren més encara les grans famílies de la flamant burgesia valenciana. Miquel Nolla i Bruixet era, per tant, el rebesavi; i Joana Sagrera i Guix la rebesàvia de la que fou alcaldessa de València, Rita Barberà, entre 1991 i 2015.

Aquells fets van suscitar un enorme debat en la premsa i en el món de la psiquiatria europea perquè Miquel Nolla, un home de caràcter fort i dominant, no li perdonava a l’esposa que es comportés amb la llibertat que els era natural només als homes. Joana, com que no s’entenia amb el marit, li havia demanat repetides vegades conciliar una separació amistosa, i Miquel reclamava obediència i es negava de manera terminant.

Amb la complicitat, basada en falsedats, de tres metges psiquiatres, el director del manicomi i els cunyats de l’empresari, és a dir, els germans de la seua dona, va aconseguir recloure-la en aquell psiquiàtric de Barcelona. La falsificació de les proves, la manipulació dels especialistes i l’enèrgica voluntat del marit van facilitar el seu internament. I allí va quedar Joana, enmig de la desesperació més amarga. En El enigma de doña Juana Sagrera, de la investigadora Marta Cuñat, ix a la llum tota aquella infàmia.

Conscient de l’engany, Joana escriu unes cartes des del centre psiquiàtric vertaderament colpidores:

”Estic en una casa de dements i els meus germans m’han dut ací enganyada: Paquito, públicament, i Lluís, d’amagades. Això és una infàmia! Déu em va donar valor i, en el moment que em deixaren, vaig plorar, però després vaig prendre un ànim gran. Patisc molt, però no vull manifestar-ho; voldria eixir d’ací prompte, com correspon, ben prompte, ja que em fan molta por. Vetleu per mi, no em deixeu!”.

En altres cartes, Joana havia amenaçat de matar-se. Però, segons els seus defensors, això no era bogeria, sinó el crit d’una ànima trista i dolorida.

Tant Miquel Nolla, com els metges i el director del manicomi, van ser condemnats a presó, després d’un judici podríem dir “molt mediàtic” en la premsa espanyola i europea. Només la intercessió de la reina Isabel II, amb un indult de gràcia, va evitar que Nolla ingressés en presó.

La forta Joana Sagrera morí jove el 1875, als 54 anys, al seu domicili del carrer de les Barques de València. Mai no pogué tenir contacte amb els fills i depenia bàsicament de la voluntat del marit, sense que hi hagués cap contacte entre ells. Mentrestant, Miquel Nolla, desgraciat en el matrimoni, rebia la Gran Creu d’Isabel la Catòlica a Meliana de mans del rei Amadeu de Savoia, i consolidava la fàbrica i els negocis.

Trénor, Nolla, els Bacharach i ara els Fink. Completant aquest triangle industrial de la rodalia de València, a la població de Russafa, l’anglès Henry Fink arribà de Bristol acompanyat de la seua família per a treballar en la Sociedad de los Ferrocarriles de Valencia a Almansa i Tarragona com a tècnic especialitzat en el funcionament de les locomotores. Molt prompte, Henry, el seu germà William i el seu gendre William Crawen-Bartle es van fer càrrec d’una fàbrica de metal·lúrgia destinada a la fabricació de ferro per a fer ponts i vies de ferrocarril. La família, com els Trénor, els Nolla o les Bacharach, va tindre èxit. Era un món on els aventurers atrevits o s’arruïnaven o es feien molt prompte rics.

Un dia, en vespres de la revolució de la gloriosa (1868), a l’eixida de la fàbrica, un home li va demanar feina i ell li va contestar que no en tenia. El demandant va treure una pistola i el va matar d’un tret. La seua tomba es troba al Cementeri Britànic de València, marcada per un enorme obelisc.