Els crítics

Encerts i desencerts de Black Mirror

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per primer cop des que es va estrenar Black Mirror, trobo més adient recomanar episodis concrets que la temporada sencera. Era qüestió de temps, suposo. Això és el que ha passat sempre amb el format de l’antologia, que és inevitablement irregular, però estàvem molt ben acostumats per un Charlie Brooker que havia aconseguit mantenir el llistó molt alt. És difícil aventurar-ne la causa. Alguns pensaran que augmentar el nombre d’episodis és un factor clau, ja que des que la sèrie forma part de Netflix hem passat de 3 a 6 episodis per temporada. Vist el balanç que jo en faig, la meva sensació és que Black Mirror s’ha equivocat deixant de radiografiar el present a través d’escenaris del futur. El punt fort de la sèrie és la seva capacitat per veure’ns reflectits en malsons que ens queden més propers del que voldríem (per això, el mirall del títol). Malgrat això, de la tongada d’episodis de la quarta temporada, només la meitat fan una lectura del món en què vivim. Són també els tres episodis que m’han semblat més rodons, estimulants i recomanables: Arkangel, Hang the DJi Museum.
 
El primer, dirigit per Jodie Foster, és el que recomanaré més vegades, especialment als amics amb fills. És un episodi que és pur Black Mirror, perquè arrenca amb un escenari relativament factible que després es va extremant. A més, tracta d’un tema que la sèrie no havia tocat fins ara com és el control que la tecnologia permet que els pares exerceixin sobre els fills. Ens hem acostumat a l’existència del control parental a l’hora de navegar per continguts en aparells digitals, i també a l’existència d’eines per espiar els menors, com aplicacions que permeten saber on són o llegir els seus missatges. L’episodi crida els pares a reflexionar què és el que posa en marxa aquesta necessitat de control, parla sobre infants blindats de la realitat i construeix un relat dels vincles entre les causes i les conseqüències de la sobreprotecció. El segon, Hang the DJ, parteix d’una tecnologia que fa servir els algoritmes que apliquem en altres àrees de la nostra vida (fonamentalment l’oci) per trobar la parella perfecta. El desenvolupament d’aquesta història és el seu punt fort, a més de l’aplicació pràctica d’una idea cridanera. El gir final potser no calia (la sèrie sovint és víctima de la necessitat d’un darrer gir). Pel que fa al tercer, Museum, és un trio d’històries on es toquen temes que la sèrie ja havia abordat prèviament, com la possibilitat de viure més enllà de la mort a través de la tecnologia (recordem episodis com Be Right Backi San Junipero) i també critica l’entreteniment basat en el patiment dels altres (que ja havíem vist en episodis com White Bear). És un episodi menys cohesionat que els altres però conté algunes imatges que se’t queden gravades a la retina.
 
Els altres tres episodis de la temporada queden lluny de provocar reaccions tan intenses. El més intel·ligent és USS Callister, que es queda a mig camí entre una paròdia/homenatge a Star Trek i una crítica a l’ús que es pot fer dels videojocs per saciar les frustracions personals. Els altres dos episodis són els que llasten més la temporada. A Crocodile, la presència de la tecnologia és pràcticament anecdòtica per a una història criminal que es podria explicar igualment sense gadget i que es fa més aviat repetitiva (amb el mateix tipus de tecnologia, a la primera temporada ens van oferir un episodi molt més impactant com The Entire History of You), i Metalhead és una peça de gènere que amb prou feines construeix un relat. Justament construir un relat, generar una reflexió sobre la societat en la qual vivim és el que ha convertit Black Mirror en una sèrie de referència. I ho continua sent. Però aquest any una mica menys.
 
Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Repartiment: Rosemarie Dewitt, Jesse Plemons, Georgina Campbell, Douglas Hodge.
TemporadES: 4
Canal: Netflix
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.