Pocs dies després que una furgoneta envestís desenes de persones a la Rambla de Barcelona, al Regne Unit es va estrenar la minisèrie The State, que presentava com a protagonistes un grup de britànics que viatgen a Síria per unir-se a l’Estat Islàmic. Mentre a casa nostra els mitjans buscaven en el perfil biogràfic dels terroristes motius que expliquessin què els havia impulsat a cometre uns actes horribles si havien viscut i crescut, aparentment integrats amb normalitat, al nostre país, aquesta ficció intentava escometre un objectiu semblant a través de personatges ficticis. Veure The State en aquell moment, com també ho és veure-ho ara, encara que hagin passat unes setmanes dels atemptats (National Geographic l’estrena a casa nostra el 18 de setembre) és una experiència que només es pot fer a contracor, lluitant amb una ficció que demana un impossible: que et posis en la pell dels futurs terroristes, que els acompanyis en el seu viatge i que pateixis quan es troben en perill com patiries amb qualsevol altre tipus de protagonista. En alguns moments, els mecanismes propis de la ficció assoleixen aquest objectiu, però és en comptades ocasions i sempre partint de la lògica que els protagonistes estan envoltats de personatges encara més execrables que ells.
Potser aquests moments puntuals ja poden ser considerats un èxit de The State, que és perfectament conscient d’estar demanant a l’espectador un grau d’empatia impossible. El guionista Peter Kosminsky és tot un expert tractant temes complexos a la televisió, i de fet ja havia tractat el tema de la radicalització en la minisèrie Britz. Però si aleshores se centrava a explicar el context i els motius dels personatges, aquest cop pràcticament prescindeix d’explicacions que puguin ajudar l’espectador a entendre-ho. L’únic que tenen en comú els quatre protagonistes és la intenció d’unir-se a l’Estat Islàmic i una visió errònia del que trobaran quan s’uneixin a l’ISIS, que en alguns casos té el seu origen en la propaganda de l’organització. De fet, el trajecte que viuen els protagonistes vol desmentir la propaganda: el seu arc argumental fa un camí de l’idealisme a la decepció. Arriben allà amb unes idees que ben aviat descobriran que no es corresponen amb la realitat. En aquest sentit, The State es pot llegir com un advertiment als joves britànics que es puguin estar radicalitzant a través de vídeos per la xarxa.
Per bastir aquest antídot, la minisèrie s’ha basat en un ampli procés de documentació en què s’ha entrevistat joves britànics que van unir-se a l’ISIS. És l’accés a aquestes fonts el que garanteix un retrat fidedigne de com és el dia a dia dins de l’organització terrorista. Els espectadors som testimonis del procés de reclutament, de la distribució entre homes i dones, de l’entrenament dels primers i el procés per trobar un marit de les segones, d’execucions enregistrades en vídeo, etc. Això fa de The State una peça de ficció única des d’un punt de vista documental, i interessant en una observació distanciada, que és la que s’acaba creant en no aconseguir que patim pels personatges (malgrat les bones interpretacions, especialment d’Ony Uhiara). The State sap que fer que l’audiència s’identifiqui amb aquests protagonistes és un repte impossible i en té prou d’aconseguir que els veiem com a persones. Persones que s’han equivocat greument. La conclusió de The State és que cal veure-les com a tals per començar a resoldre el problema. És una llàstima que no dediqui temps a resoldre la gran pregunta, que és saber què ha portat aquests britànics a unir-se a l’ISIS, i es quedi així en una minisèrie interessant però que no aconsegueix aportar llum a la foscor.