Els crítics

La pressió de 'Broken'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Retratar allò que el poder no vol que sigui retratat. I fer-ho a través de la televisió, que com a mitjà de comunicació de masses té un públic molt ampli. Jimmy McGovern no ha amagat mai la seva vocació de fer denúncia a través de la ficció, i els seus treballs televisius són exemples de la constància amb aquest compromís. Al capdavall, el guionista britànic és actualment el principal hereu del moviment del realisme social que es va desenvolupar a la televisió anglesa als anys 60, amb noms il·lustres com Ken Loach, Jim Allen i Tony Garnett. Els seus drames van arribar a ser molt populars en el seu moment, i també origen de controvèrsia i debat ideològic que va qüestionar els continguts de la televisió (particularment, la barrera que separa documental i ficció). Avui dia, aquest tipus de ficció és minoritària, i quan es cultiva el debat que es genera és diferent: té més a veure amb si l’espectador podrà suportar unes històries tan depriments que amb la denúncia que fa el seu creador. I és que no és fàcil veure una sèrie com Broken, que és l’última obra de Jimmy McGovern. Ni ho ha de ser. El guionista ens parla de crisi econòmica, de feines precàries, de retallades en el sistema sanitari i sobretot de les vides de les persones que suporten aquesta pressió. Que aguanten, fins i tot arribant a situacions certament extremes.

En cada episodi es presenta una història diferent, que fa patir l’espectador fins al final, ja que sovint es basa en el deteriorament d’una situació i la corresponent pèrdua de dignitat d’un personatge. Una de les escenes més significatives del primer episodi (que no la més impactant) és la conversa que una dona que porta a vendre un anell a una casa de compra-venda manté amb el treballador que la regenta. Pensin per un moment en l’augment d’establiments semblants, en els Cash Converters i cartells de Compro Oro, que hi ha als nostres barris. Vendre l’anell en qüestió no serveix de gran cosa, és clar, com tampoc la visita a les cues de l’atur, que fa pensar en el clàssic del realisme social britànic Boys from the Blackstuff. A mesura que les històries es van apilant, augmenta el greuge, els motius per clavar un cop sobre la taula que Broken trasllada als menjadors, donant-los noms propis a través de la ficció. El resultat és una antologia de malson que, a diferència del que passa amb Black Mirror, no està basada en el que pot passar en el futur, sinó en el que està passant al present. El fil conductor entre les històries és el protagonista de la sèrie, un capellà que té contacte amb tots els secundaris i que està interpretat per Sean Bean, que ja havia treballat amb Jimmy McGovern en Accused. Aquí té la difícil missió d’intentar alleugerir la càrrega dels seus veïns, ja siguin feligresos de la seva parròquia o persones que només coneix de vista.

La tria del capellà com a eix de la sèrie és perfecta, perquè permet construir al seu voltant una comunitat, de manera que no es tracta només d’una col·lecció d’històries sinó de vides que formen part d’un col·lectiu i per tant d’un retrat social, la descripció d’un estat d’ànim comú i unes dificultats semblants. I finalment, com que és un personatge que vol donar esperança als que l’envolten, es remarca la desesperança dels protagonistes de cada història. La persistència del capellà s’explica a través de la seva voluntat de redimir-se del seu passat, que és l’arc argumental que uneix la sèrie i que té a veure amb uns abusos sexuals que va patir de petit. Per a la majoria d’espectadors, segurament Broken serà una mica massa, perquè Jimmy McGovern colla fins que ja no pots respirar. Però no és cosa seva. És cosa dels temps que vivim i d’unes vides que existeixen, encara que sovint televisió i espectadors optem per ignorar-les. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.