Els crítics

Tancats a Room 104

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una habitació de motel. Aquest és l’únic escenari de la sèrie en forma d’antologia Room 104, i la idea és bona: per aquesta habitació hi poden passar persones de tot tipus i, per tant, és un espai que pot generar històries molt diverses i sorprenents. És una manera de premissa que afavoreix la creativitat, ja que el condicionant d’un espai tan petit obliga els guionistes, encapçalats pels germans Duplass, a buscar relats que es puguin desenvolupar en un espai tan petit, buscar recursos per narrar cada història d’una manera diferent i treballar el guió perquè atrapi només amb diàlegs. Malauradament, i havent vist en el moment que escric aquest article tres episodis de la primera temporada (els que s’han avançat a la premsa), puc concloure que el resultat no està a l’altura de l’originalitat del punt de partida. La presentació de les històries aconsegueixen generar certa tensió, malgrat que les tres que he vist estan basades en tòpics força vistos com el nen amb l’amic invisible pervers, però a mig episodi es perden, i quan arriba el moment clau de destapar el gir narratiu, el resultat és previsible i/o decebedor.

Aquest és un punt feble que no es pot passar per alt quan parlem d’un format com el de l’antologia. Des dels temps dels mestres Alfred Hitchcock i Rod Serling que el format de la sèrie d’episodis independents ha basat gran part del seu encant en la capacitat per capgirar les expectatives de l’audiència en el gir final. És per això que sovint ha estat vinculat a gèneres com el suspens, la ciència-ficció i el terror, amb la capacitat per fer dubtar l’espectador de la seva pròpia percepció. La dimensió desconeguda, que va comptar amb escriptors del gènere com Charles Beaumont, Richard Matheson o Ray Bradbury, va portar aquesta idea al seu sostre, amb uns finals d’episodi que quedaven oberts a la lliure interpretació i que deixaven un interrogant incòmode a la sala del menjador perquè sovint qüestionaven el món en què vivia l’audiència.

Black Mirror ha estat la responsable de la recuperació del format de l’antologia, que havia perdut força amb l’augment de l’interès per la ficció serial. En aquest cas, el creador Charlie Brooker ha sabut llegir molt bé que part de la incomoditat que generaven els girs narratius de les antologies clàssiques estava relacionada amb la capacitat per reflectir el món actual, fixant-se en aquells aspectes més terrorífics, i ha convertit la crítica social en material per al malson. És per això que Black Mirror s’ha fixat en les noves tecnologies com a tema que uneix els seus episodis. Perquè estan canviant ràpidament els nostres hàbits i maneres de fer i les estem incorporant a les nostres vides sense passar-les pel filtre de l’esperit crític. Black Mirror no és una sèrie neofòbica, però sí una sèrie que ha sabut detectar un dels grans temes que provoquen inquietud en l’audiència per construir-ne relats amb finals esfereïdors.

Aquesta intenció no la trobareu enlloc a Room 104, que posa sobre la taula tots els elements externs per explicar una història impactant però després oblida afegir-hi allò que ha de generar impacte. Dit d’una altra manera, és una antologia que no té res a dir. Potser la resta dels episodis de la primera temporada seran diferents però de moment m’ha semblat una sèrie amb molt bones intencions però que més aviat acaba servint com a exemple del que no s’ha de fer per a les futures antologies que arribaran la propera temporada. Room 104 és a Black Mirror el mateix que FlashForward va ser a Lost. Veure la primera confirma que la segona va ser un tresor excepcional.

 

Room 104
Creadors: Mark Duplass, Jay Duplass
Repartiment: Spencer Garrett, Mae Whitman,
 James Van Der Beek.
Temporades: 1
Canal: HBO España

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.