Els servidors de 'Black Mirror'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Black Mirror ha aconseguit consolidar-se com la sèrie que has de veure per entendre i debatre el món en què vivim. Un estatus que molt poques ficcions poden ocupar i que la creació de Charlie Brooker ha fet seva recuperant un valor fonamental del format de la ciència-ficció com a gènere: la capacitat de parlar dels reptes de la societat en la qual vivim, de les transformacions que vivim en el dia a dia i que ens fan plantejar quina és la direcció cap a la qual estem anant com a éssers humans. Una de les grans virtuts de Black Mirror és que fa uns retrats de futur construïts a partir de símptomes que els espectadors reconeixen en el present, que ens ensenya el final d'un camí per on ja hem començat a transitar. No és pas casualitat que la majoria d'episodis de la sèrie tinguin com a tema comú l'ús de les noves tecnologies, ja que els canvis que generen es produeixen veloços i s'assumeixen i implanten com a positius sense una reflexió col·lectiva prèvia.

El que defineix Black Mirror és la voluntat de provocar aquest reflexió, encara que sigui a posteriori, i que al final de cada episodi hi hagi no només unes quantes preguntes que quedin penjant a l'aire (algunes de les quals són, francament, difícils de respondre) sinó una incomoditat respecte a l'ús que cada espectador fa de les noves tecnologies. Allò que abans feies de manera natural, sense pensar-t'hi gaire, ara ha adquirit una nova dimensió. Com a mínim durant un moment, et replanteges el temps que passes a les xarxes socials i el terreny que cedeixes a la vida tecnològica. Potser és un període que dura uns segons (el temps just per aleshores compartir a Twitter, Facebook o Instagram com t'ha agradat aquell episodi... malgrat ser perfectament conscient de la ironia d'aquest acte), potser és un període que s'allarga i provoca decisions.

En aquest sentit, la tercera temporada de la sèrie ha estat tan efectiva com sempre. Tot i augmentar el nombre d'episodis (de tres a sis), Black Mirror no ha perdut la capacitat de radiografiar el present. Les jerarquies de la popularitat de les xarxes socials a Nosedive, o la retòrica de l'odi que abunda entre els internautes expressada en Hated in the Nation són temes perfectes per aquesta sèrie. La necessitat d'escometre l'audiència amb un gir de guió ha malmès el resultat final d'algun episodi (Shut Up and Dance i Men Against Fire) i en algun cas no s'ha espremut fins al final la premissa inicial (Playtest), però no es pot negar que la sèrie és molt efectiva creant malsons que ja hem començat a viure. Fins i tot en episodis optimistes (com l'excel·lent San Junipero) acaba amb una imatge pertorbadora: la vida reduïda a una granja de servidors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.