Ivo Vives, natural de Xert, al Baix Maestrat, va estudiar Medicina a Barcelona i va fer la residència a Madrid, en l’especialització d’internista. D’aquella primera experiència a cavall entre la formació i l’entrada en el món laboral, li cridà especialment l’atenció les malalties tropicals. Tant fou així que envià diverses instàncies per continuar especialitzant-se en hospitals del Regne Unit.
“Tenia molt clar que el meu futur estaria lligat a això. El maig de 2020, però, va acabar la meua residència i vaig vindre un temps al poble. Era la primera onada de covid i hi havia molta manca de metges, també a l’hospital de Vinaròs. Vaig pensar fer d'un cop de mà, de forma temporal”. El juliol de 2020 va incorporar-se a la plantilla. La seua destinació fou cardiologia, a pesar de no tractar-se de la seua especialització. Ho acceptà com un repte, a la vista de la mancança de personal que hi havia. Per formar-se va dedicar-hi hores i hores, al marge del seu horari laboral. Va trobar, també, el suport i la complicitat dels altres dos companys.
“Al maig d’enguany vaig fer un curs de formació a la Vall d’Hebron. Quan m’havia de reincorporar, al juny, una companya embarassada havia agafat la baixa i un altre company es jubilava. M’havia de convertir en el facultatiu de referència de cardiologia i això era massa per a mi. Era una responsabilitat excessiva i tot i que, en teoria, havia de tindre el suport d’altres professionals de l’hospital de Castelló, no em sentia segur; res no estava protocol·litzat”. De resultes de tot plegat, va decidir donar-se un respir, a pesar de declarar-se, ara, un enamorat de la medicina comarcal.
L'hospital de Vinaròs ha esdevingut l'aneguet lleig de la sanitat pública valenciana
El seu adeu temporal ha estat un dels darrers trasbalsos d’aquest hospital comarcal, acostumat a viure sempre a la vora del precipici. La plantilla està tan mancada de professionals que qualsevol baixa esdevé un daltabaix. El testimoni d’Ivo és, també, l’exemple de l’ambivalència amb què molts professionals de la medicina afronten el seu dia a dia a Vinaròs: els agrada la familiaritat amb els pacients i amb els companys (una proximitat impensable en els grans hospitals), però estan farts de la precarietat estructural que pateix l’hospital i que ha fet que Vinaròs esdevinga l’aneguet lleig de la sanitat pública valenciana. L'estiu passat la UVI va estar a punt de tancar les seues portes per manca de professionals.
El malestar per la situació va cristal·litzar, a finals del maig passat, en una manifestació pels carrers de Vinaròs. Tot i ser un dilluns, a les 17 hores, prop d’un miler de persones sortiren al carrer. Des de les concentracions contra la plataforma Castor, la tardor de 2013, que a la capital del Baix Maestrat no s’havia vist una mobilització similar. En el manifest exigiren “equitat territorial”. “L’accés equitatiu a l’atenció primària sanitària és un marcador crucial de la democràcia”, advertien en el manifest que es va llegir al final de la protesta.
Risc de necrosi
L’àrea de salut de Vinaròs dona servei a 87.500 pacients de les comarques dels Ports i el Baix Maestrat, la part més septentrional del País Valencià. Són 6.000 persones més que tota la població de Torrent, a l’Horta. D’aquest 87.500, un 84,5 % procedeixen de Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Alcalà de Xivert i Alcossebre. En total, dona cobertura a 32 localitats valencianes, el gruix de les quals són municipis de baixa densitat situats en el món rural. Per a molts dels usuaris, les llistes d’espera i els retards en els diagnòstics s’han convertit en el dia a dia. Molts veuen com els han de derivar a l’hospital de Castelló, a causa de la manca de facultatius.
Els problemes són crònics a aquest hospital. Des de la seua inauguració, el 1992, pateix manca de professionals.
La problemàtica no és nova i s’arrossega d’ençà que el 9 de novembre de 1992 s’inaugurà aquest hospital de referència. Ni el PSOE, primer, ni el Partit Popular, després, ni el Botànic, darrerament, han estat capaços de trobar una solució. En l’actualitat, manquen cardiòlegs, neuròlegs, digestius, traumatòlegs, radiòlegs, uròlegs i personal d’urgències. “La manca de metges és un problema a nivell global. Però si, per exemple a l’hospital de Castelló hi ha 10 places d’uròleg i en manquen dos, entre els metges que hi ha es cobreix aquesta absència. Ací hi ha quatre places assignades, de les quals dues estan sense cobrir, amb la qual cosa és impossible que aquest servei puga tindre un funcionament normal”, explica Marta Hernández, qui exerceix com a traumatòloga des de fa 16 anys, és vicepresidenta del Col·legi de Metges de Castelló i representant del Sindicat Mèdic.
Respiració assistida
La distància als principals nuclis de població i de formació n’és, segons la majoria, el principal handicap. Vinaròs no resulta, per a la majoria de facultatius novells —no cal dir per als experimentats—, una destinació atractiva. “La gent no vol vindre ací. I a això cal sumar que en els pròxims anys es produiran jubilacions de forma massiva”, lamenta Daniel Bahamonde, internista que des de fa 14 anys es desplaça diàriament des de Castelló a Vinaròs per treballar-hi. Tot i disposar de dues facultat de Ciències de la Salut, una a la Universitat Jaume I i l’altra al CEU Cardenal Herrera, les comarques de Castelló continuen tenint dèficit de professionals de la sanitat. A l’Hospital General de Castelló i al Provincial això es supleix, en molts casos, amb professionals que es desplacen cada dia des de València. Vinaròs, a 155 quilòmetres de la capital valenciana para excessivament lluny.
L’incentiu de fer investigació ací és limitat perquè la càrrega assistencial és tan alta que no li poden dedicar tot el temps que voldrien. D’investigació se’n fa, però d’una forma més limitada que en els grans centres hospitalaris. La manca de recanvi provoca, també, que les possibilitats d’assistir a cursos de millora siga limitada. A voltes, quan es fan, és a costa del temps propi. A voltes ha passat que l’assistència d’un professional a un curs d’actualització de tècniques i coneixement ha deixat desbastit el servei diari.
“Vivim una situació d’injustícia territorial que els polítics haurien de pal·liar. Les persones que vivim en aquesta àrea de salut paguem els nostres impostos com la gent de Castelló o d’Alacant, però rebem un servei de molta pitjor qualitat”, explica Cecilia Pastor, una de les impulsores de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública, creada a finals de l’any passat a la vista de l’enquistament de tots aquests mals.
L’absència d’un radiòleg pot fer, per exemple, que s’endarrerisca una operació d’apèndix. La d’un traumatòleg pot provocar que un policontusionat d’un accident de trànsit haja de desplaçar-se urgentment a l’hospital de Castelló, a 80 quilòmetres de distància. Les derivacions a altres centres ha esdevingut, de fet, el pa nostre de cada dia, com també la dilatació dels temps d’espera per a proves diagnòstiques. Ho pateixen els pacients, els professionals dels hospitals, però també, i sobretot, els metges i metgesses d’atenció primària. Una visita ordinària per a neurologia, cardiologia, radiologia o digestiu pot tardar una mitjana de mig any. Que et veja un traumatòleg, un dermatòleg o un oftalmòleg pot requerir fins a un any d’espera. “Tenim molts usuaris que arriben a nosaltres enutjats i nerviosos perquè estan mesos esperant —explica Lidón Pla, metgessa d’atenció primària a Vinaròs— i és a nosaltres a qui ens reclamen perquè per a ells som la porta d’entrada a l’hospital. Perdem molta energia en haver de gestionar tot això i tota aquesta burocràcia”.
Molts professionals de l’hospital diuen sentir-se sobrepassats per les situacions que viuen diàriament. “Clar que tens la temptació de marxar. Perquè les particularitats d’aquest hospital fan que hages de treballar molt al límit i assumisques responsabilitats davant el pacient que no et correspondrien. Les circumstàncies t’obliguen a treballar de formes que no voldries i haver de prendre decisions que, amb més professionals i equipaments, no hauries de prendre. Et sents molt desprotegida”, lamenta l’endocrina Eva Martínez, qui porta tres anys d’exercici al Baix Maestrat.
Pegats per a hemorràgies
En bona mesura per atendre les problemàtiques d’aquesta àrea de salut, la Conselleria de Sanitat va aprovar l’any passat dues mesures. La primera va ser un decret de difícil de cobertura, pel qual les persones que ocuparen vacants que
Ni el decret de difícil de cobertura ni les aliances estratègiques impulsats pel Botànic han servit per paliar els problemes d'aquesta àrea de salut.
hagueren estat sense cobrir durant tres mesos al llarg dels darrers dotze mesos, cobraren una remuneració extraordinària d’entre 2.000 i 10.000 euros anuals. La segona mesura va ser la creació de les anomenades aliances estratègiques, això és, acords entre serveis i unitats de gestió d’hospitals diferents amb l’objectiu de compartir recursos de forma puntual o estructural.
Ni una mesura ni l’altra, tanmateix, han estat el bàlsam esperat. “Han sigut un nyap”, assegura, taxatiu, Daniel Bahamonde. El decret de difícil de cobertura, de fet, ha alçat força suspicàcies i en absolut no ha servit per atreure professionals cap al Baix Maestrat. El greuge comparatiu, a més, hi és present. “Els beneficis generats per aquestes places a hores d’ara són només per a unes poques persones, la qual cosa genera desigualtat i disconformitat en un departament que dia a dia lluita per sobreviure, amb gent que porta anys desplaçant-se des de Castelló o inclús des de València sense cap tipus de reconeixement laboral ni econòmic”, lamenta Natalia Chacón, qui exerceix com a cardiòloga des de fa dos anys però que en l’actualitat està de baixa.
El que Vinaròs ha demostrat és que l’econòmic no és un incentiu suficientment potent. Des del departament de Vinaròs reclamen, en tot cas, i amb l’objectiu d’acabar amb el greuge comparatiu, és que no es cataloguen places de difícil cobertura sinó el conjunt de l’àrea sanitària, de forma que els professionals exercisquen en igualtat de condicions.
A finals de juliol el nou conseller de Sanitat, Marciano Gómez, va anunciar la pròxima elaboració d’un “marc normatiu específic, que serà distint a la resta, per atendre de manera multidisciplinar la particular situació d’aquells departaments de salut de difícil cobertura”. Ho prometé, precisament a Vinaròs, on va fer la seua primera visita com a nou màxim responsable de sanitat. La promesa resulta encara críptica.
El nou conseller de Sanitat no descarta unificar àrees de salut, una opció que Carmen Montón ja va posar a sobre de la taula.
La setmana passada, en una entrevista en Les Notícies del Matí, d’À Punt, Gómez no va descartar la possibilitat d’unificar àrees de salut que ara funcionen de forma separada. És una hipòtesi de treball que la primera consellera de sanitat del Botànic, Carmen Montón, ja va posar a sobre de la taula però que mai no va arribar a substanciar-se. A Vinaròs, els parers al voltant d’aquesta opció són diversos. Per a uns, seria una forma de consolidar i regular una dependència que ja existeix; per als altres, centralitzaria encara més els serveis a Castelló i remataria l’actual estructura de Vinaròs, fins convertir-lo en una mena de gran ambulatori.
“El conseller no hauria d’esperar més. Les mesures que s’han posat en marxa no funcionen —exposa Natalia Chacón—. Si volen canviar la normativa, cal fer-ho ja. Sempre ens fan promeses però mai no hi ha un horitzó i això provoca que els professionals vulguen marxar. A nosaltres no ens agrada treballar posant pegats i demanant favors”.
“Ens cal buscar una solució a llarg termini”, rebla Ivo Vives, el xertolí que ha deixat de banda la medicina tropical. La seua intenció és, abans que acabe l’any, tornar a l’hospital de Vinaròs. Confia que la mobilització del passat maig i la creixent consciència ciutadana desemboque en mesures efectives. “És veritat que hi ha coses que, com ara la hiperespecialització, un hospital comarcal no et pot donar. Però, en canvi, aprens a abordar moltes patologies —explica Vives—. I, sobretot, com a persona que procedix d’un territori amb moltes mancances, sento que, com a metge, tinc una responsabilitat envers la comunitat”. •