Els crítics

La creativitat resultant de la indignació

‘Polititzacions del malestar’ és una obra de diversos autors editada per Raig Verd que enumera i explica els exemples creatius —i els seus processos— que tenen la seua inspiració en el malestar creat per la situació política i social.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com es poden desarrelar les sensacions d’impotència i de pèrdua de control provocades per l’època global postpolítica? És una de les preguntes plantejades en l’inici d’aquest recull de reflexions que dona forma a Polititzacions del malestar. L’obra recopila tota una sèrie de testimonis protagonistes durant aquests anys en les protestes socials, que justifiquen les obres que han servit per canalitzar la ràbia a través de l’art. O de com aquesta transformació contribueix a fer comunitat.

A la pregunta referenciada, un dels consultats aposta “pel combat de l’existència, per la força de l’anonimat” i destaca “la potencialitat de les experiències compartides en què es polititza un malestar sistèmic”. Al capdavall, el malestar indigna, però també uneix i forma uns vincles ferms, que són l’inici d’una consciència comuna forjada per garantir una evolució social. Per superar una etapa que ha tocat fons.

La prosperitat ulterior és construïda des d’accions protagonitzades per gent anònima. Solen ser físicament invisibles. Però algunes van més enllà de l’educació i de la consciència. I esdevenen socialment perceptibles. Així ocorre quan “el sentit de l’humor es converteix en una eficaç eina per enfocar injustícies i conflictes”.

Perquè l’art també té un sentit: el de la protesta. I esdevé insuls quan és subsidiari. Per això hi ha art autoritzat i un altre de censurat. Perquè molesta. La creativitat té més valor si és motivada pel malestar. Perquè no és art institucionalitzat, que “desactiva el component crític, en modera la ideologia i pràctica en una instrumentalització cultural que immobilitza qualsevol acte reivindicatiu”, diu Daniel Gasol, un dels que s’han fet càrrec de l’edició del llibre.

Per això, com que és l’exemple visible més evident del malestar, perquè fa mal a les persones assenyalades, sovint sorgeixen alternatives que pal·lien el disgust social. Aquí hi ha el cas de la medicació, que “estabilitza la conducta i les emocions, que elimina en el pacient una cosa tan humana com l’autoreflexió, el reconeixement, el dol, la capacitat de regular independentment les emocions i la llibertat de sobreposar-s’hi —o no—”. A la part oposada hi ha l’autogestió com a única regla. La manera de respondre a una injustícia des d’una creativitat generada per aquesta situació. La forma de fer pública una realitat i de no amagar-la. I, sobretot, “la manera de desmentir la legitimitat de la indisposició general” en una societat formada per membres que tenen por de defallir en una espiral boja d’autoexigència. On “l’autodisciplina sense dependències externes no admet resultats adversos. El menor contratemps apareix com l’avís d’un naufragi que alimenta el fantasma de la inutilitat”.

Contra aquesta “economia de l’oci basada en fàrmacs, drogues i paradisos artificials, els artistes tenen un paper de reflexió” perquè “hi hagi més creativitat, que la gent en lloc d’emborratxar-se dibuixi, que escrigui poemes” i que puga sorgir “l’economia col·laborativa” als barris, diu Laura Mercader.

D’exemples, molts. Elsa Plaza recorda la Carmela, la guillotina improvisada al barri barceloní del Carmel que tallava xoriços, “malnom que definia els membres del Govern central, de la Generalitat, els banquers i tots els grans corruptes del moment (2011)”. Cada rodanxa tenia la cara d’un d’ells i incloïa un text que servia com a manifest.

Laia Manonelles recorda una acció amb més afany de denúncia. En paraules d’Oriana Eliçabe, membre del col·lectiu Enmedio, feien “retratos de las personas pendientes de desahucio o ya desahuciadas y los pegamos, apilados, en los bancos responsables de su situación, mostrando así que los desahuciados tienen cara y ojos, que no son sólo estadísticas”. Manolelles també parla de la festa iniciada “quan una clienta va tancar el seu compte corrent de Bankia i llavors un grup de persones indignades que estava esperant que algú fes aquest pas va començar la celebració amb música, cava i confeti per tal d’animar més clients a desvincular-se de l’entitat”. Un altre exemple era el de “Mi caaasa”, una obra de la mà del personatge fictici E.T. per protestar contra la gentrificació a Barcelona i solidaritzar-se amb els qui havien perdut l’habitabilitat.

La canalització del malestar, però, no sols es transforma en art. També hi ha unes altres maneres sovint hàbilment aprofitades per la política. Un dels exemples més clars és el de l’extrema dreta a França, segons recull el llibre. La paradoxa de “l’establishment anti-establishment” ha funcionat i ha trencat amb el “consens que, amb bones maneres i bonics discursos, ens han portat a la ruïna”. És així com la dreta populista “capta el ressentiment de classe i el redirigeix contra els enemics dels valors tradicionals”. “Els conflictes politicoeconòmics esdevenen, doncs, moral i identitaris”.

El malestar es pot transformar en diverses coses. L’ideal és que tinguen una utilitat social de millora. I aquest llibre, d’idees, en dóna moltes. Sobretot rescata les que fa uns anys, no gaires, servien per denunciar tot allò que passava per sobre dels drets de la ciutadania. Allò era l’inici del que avui s’està construint. Allò que creixia des de la cooperació avui es manté, però també té el seu espai institucional. Perquè entre tots l’han traslladat.

“El mateix Gramsci afirma que quan es va dur a terme la Revolució francesa, ja s’havia guanyat prèviament”. Aquesta cita, de Fernández-Savater, es referenciada al llibre per atorgar a “la potencialitat d’una pressió indirecta, anònima i, sobretot, col·lectiva” la responsabilitat de l’evolució. Perquè “s’infiltra en la quotidianitat i esdevé el motor del canvi”.

Una definició ben present si es té en compte la variació del context polític que hem experimentat durant els darrers anys a Catalunya, al País Valencià i arreu de l’Estat, on els moviments socials han agafat el timó institucional després d’anys de lluita prèvia.

Polititzacions del malestar
Edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol

Raig Verd, Barcelona, 2017
266 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.