A Salah Jamal, palestí de 65 anys i de gairebé 50 vivint a Barcelona, la vida li ha pres la possibilitat de contemplar el seu país plàcid, en pau, i sobretot sencer. Amb tot, a Salah Jamal el reconforta haver-se construït una identitat plural en què l’origen palestí no li ha impedit incorporar-hi altres trets, com els de la societat catalana que l’acull. I menys encara valors universals com la justícia i la fraternitat. “Hi ha moments en què no sabria definir ben bé d’on sóc”, explica Salah Jamal. “Quan parlo de la meva Palestina defenso la seva causa per motius de justícia, no pas ètnics. Sí, justícia i dignitat sobretot. A banda que hi tingui familiars i amics”. Jamal és metge dermatòleg i llicenciat en història, una de les seves passions. No hi ha dia en què els seus pensaments no volin fins a Nablus, la ciutat de Palestina on va néixer. Ara més que mai, perquè està enllestint una llibre sobre la Nakba, la gran sacsejada de neteja ètnica impulsada pels paramilitars sionistes que van treure de les seves cases desenes de milers de palestins, arran de la partició ordenada per les Nacions Unides la tardor de 1947.
“No és un assaig històric”, aclareix Salah Jamal. “La història és manté com a rerefons, és clar, però el llibre és sobretot una recopilació d’històries personals, algunes d’il·lustrades, que parlen de tiets, germans, veïns... gent que van fer fora de casa per la força. El llibre està farcit de moments divertits. Potser sembla estrany, oi, l’humor enmig de la tragèdia? Ho deia Milan Kundera: si et fixes més d’una vegada en una tragèdia, la tragèdia esdevé comèdia. I a l’inrevés: si et fixes dues vegades en un fet aparentment còmic, la tragèdia hi emergeix. La Nakba, que significa ‘catàstrofe’, és un fet tràgic i alhora còmic. S’expulsa tota una població d’allà on viu i la instal·len fora, a molt pocs quilòmetres, per raons tan absurdes com ara accedir a la ‘terra promesa’. Promesa per un déu, el seu déu. No són aquelles deportacions de milers de quilòmetres. En molts casos, des de les tanques del camp de refugiats podien albirar les teulades i els horts de les cases confiscades. No he vist enlloc una expulsió massiva com la Nakba, i per això transmet certa comicitat tot i ser una gran tragèdia”.
El somni dels innocents
Allò tràgic que pot esdevenir còmic. Salah Jamal no pot evitar evocar la ingenuïtat d’aquells pagesos palestins que des de final del XIX fins ben entrat el segle XX van pensar que molts dels jueus que arribaven provinents de Rússia eren turistes o inversors. “I aquells camperols els facilitaven l’estada, i s’horroritzaven quan aquells jueus els explicaven els pogroms, els esclats violents de què eren víctimes, sobretot a Rússia. Treien de casa famílies jueves senceres i les mataven al mig del carrer. I els palestins es preguntaven com hi podia haver tanta maldat”, recorda Jamal, que afegeix: “Els llogaven habitacions a les seves cases. No sospitaven cap parany ni cap projecte colonialista. Van trigar a saber que les seves terres, moltes de les quals —per estalviar-se impostos— estaven posades voluntàriament a nom dels marquesos i els paixàs residents a Istanbul, aquells aristòcrates les vendrien a l’Agència Jueva finançada pel banquer sionista Rothschild per portar-hi colons jueus. El poble palestí ha estat vulnerat i vulnerable: milers de persones es van trobar sense terra d’un dia per l’altre. Un gran engany i un immens robatori”.
Un immens robatori en vista del qual al periodista se li fan impossibles les equidistàncies narratives. Un mateix país, uns mateixos paisatges, van ser somniats per dues comunitats humanes amb imaginaris totalment contraposats. El somni palestí és equiparable a un son de plàcida innocència, incapaç de copsar com uns desposseïts i perseguits estan alhora somiant els horts i les cases on ells treballen, jeuen i somien. A molts dels primers jueus somiadors disposats a retornar a la vella terra d’Israel, després dita Palestina, els arribarien a explicar que el país estava buit, despoblat, com esperant-los i, per tant, el retorn era legítim. El mite de la Palestina buida aviat s’esmicola. La gent de les primeres alyyàs, les primeres expedicions sionistes, s’adona de la mentida així que el seu vaixell atraca al port de Jaffa o de Haifa. Allà vivia molta gent, i aquell retorn de ressonàncies bíbliques només podia ser legítim si les pulsions de recuperació, i de redempció personal i col·lectiva, deixaven prou espai a l’afany de conviure i compartir. Els còmplices necessaris del gran robatori —com en diu Salah Jamal— eren els mateixos jueus beneficiaris: “Per a mi, com a palestí, Israel és un Estat usurpador que es va crear per interessos geopolítics i geoestratègics de les grans potències. I una gran part de jueus que es van apuntar al retorn es van deixar enganyar per interessos interns i externs. I el resultat és un Estat colonialista”, conclou Salah Jamal.
La gran diàspora, qüestionada
“Però perquè hi hagi el que han dit retorn abans hi ha hagut d’haver exili. I no està gens clar que aquella diàspora massiva del poble jueu situada entre els anys 70 i 135, presumptament imposada pels romans, hagi existit”, puntualitza d’entrada Laurent Cohen Medina, jueu d’origen sefardita per part de pare i mare, antisionista, de nacionalitat francesa, traductor i intèrpret, 57 anys, i ciutadà de Catalunya de 25 ençà. “Els romans no tenien cap escrúpol: si calia mataven tothom, i fora. Això d’exiliar pobles sencers, fer una neteja ètnica, és molt estrany. L’historiador israelià Shlomo Sand ha investigat a fons aquesta etapa i diu que no hi ha proves d’aquell gran èxode. Molt probablement només van marxar les elits, sobre les quals va caure el pes de la repressió. A molts els van matar, i uns altres van poder fugir o els van vendre com a esclaus. Però sembla que el gruix del poble hebreu s’hi va quedar. Més tard, per adaptar-se, i per no pagar impostos, molts es van convertir a l’islam i, per tant, els palestins d’avui dia serien, en una gran part, els descendents d’aquells hebreus”, assenyala Cohen Medina. I explica com els seus avantpassats sefardites van acabar vivint pròsperament a Egipte. “Formàvem part de la societat. No érem cap cos estrany, tot i que el sionisme ha intentat negar la identitat àrab d’una part del poble jueu. La creació de l’Estat d’Israel el 1948 va provocar la fugida dels jueus egipcis, i els meus pares van haver de marxar el 1951 perquè el futur es presentava molt incert. Jo vaig viure un temps pensant que els àrabs eren els responsables de l’exili dels meus pares. Fins que vaig anar descobrint l’altra cara de la veritat: que molts d’aquells jueus havien trobat a Egipte molta més prosperitat i seguretat que no pas a Europa: ells no van haver de partir l’Holocaust”, deixa clar Cohen Medina. La creació de l’Estat jueu posaria fi a la convivència arabojueva. I molts dels jueus que Israel traslladaria des del Magreb i d’altres àrees del Pròxim Orient —sobretot del Marroc i de l’Iraq— acabarien constituint el gruix de la força de treball: el proletariat d’Israel.
Laurent Cohen Medina i Salah Jamal comparteixen vida i reunions al grup Junts, nom col·loquial de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, associada a la Xarxa Jueva Antisionista Internacional. L’antisionisme es defineix com a tal sobretot perquè considera Israel un Estat colonial, però també perquè s’oposa al fet que l’Estat jueu s’atorgui el dret a parlar en nom de tots els jueus. “Sóc ciutadà del món d’origen jueu”, es referma Cohen Medina. “I no consento que un ultra com el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu pretengui protegir-me amb les seves guerres ètniques contra els habitants originaris de Palestina. No en el meu nom”. Laurent Cohen Medina i Salah Jamal consideren el judaisme com una comunitat religiosa multiètnica. I els autèntics semites serien —com apunta l’historiador Shlomo Sand— els que mai van fugir de la terra d’Israel després dita Palestina. “I tot això —exclama Cohen Medina— el pare de la pàtria sionista David Ben Gurion ho sabia perfectament i ho va dir en privat més d’un cop. Però també sabia perfectament que havia de callar-ho si volia instal·lar a Palestina tota aquella immigració europea”.
Khàzars planant sobre Herzl
En aquest punt de la narració, el periodista no pot evitar plantejar: I d’on provenen, doncs, els milions de jueus de l’Europa central i oriental perseguits als pogroms i/o després conduïts a les càmeres de gas i als forns crematoris? D’on surt tota aquella gent que Theodor Herzl, el pare del sionisme, va convèncer que havia d’anar a Palestina a construir un Estat jueu, i que no tenia sentit anar a l’Argentina, o a Uganda, com alguns poders internacionals havien proposat? Salah Jamal fixa la seva mirada en el que ell i uns quants historiadors consideren un altre dels mites de la diàspora: “Aquells jueus eslaus i germànics, rossos amb ulls blaus, que parlaven jiddisch barrejat amb unes quantes paraules d’hebreu i arameu, la majoria jueus de la branca asquenazita, no eren semites. Tot apunta que eren descendents dels khàzars, un conjunt de tribus provinents de l’estepa russa i del Caucas i que després es van escampar per bona part de l’Europa oriental. Els khàzars s’haurien convertit al judaisme per evitar les pressions dels poderosos pobles veïns, cristians i musulmans”, apunta Jamal. I tot regirant el passat hi emergeix algun indici: l’historiador medieval Al-Massudí assegura que el judaisme va ser predicat i va arrelar en aquelles terres russes a finals del segle VIII, i que entre els anys 786 i 809 els nobles khàzars del califat Haurun al-Rashih ja professaven gairebé tots la religió jueva. “Palestina els quedava molt lluny a aquells europeus de religió jueva, però els factors geoestratègics i econòmics, i la necessitat europea de “solucionar el problema jueu” els va conduir fins allà. I, a més, cal no perdre de vista aquella dita bíblica tan repetida i que empenyia tanta gent: “L’any que ve a Jerusalem”…
“Palestina els quedava molt lluny”, insisteix Laurent Cohen Medina. “Fins al punt que la població jueva que a començament del segle XX vivia miserablement a Polònia, a Lituània, a Ucraïna o a Rússia, milions de persones, van constituir un partit socialista que defensava l’autonomia cultural i lingüística i que s’encarava als sionistes i els deien: ‘Hi ha gent vivint a Palestina. Què hi hem d’anar a fer?’”. La polèmica que apunta Cohen Medina arribaria a sacsejar els intel·lectuals jueus centreeuropeus amenaçats pel nazisme. “El camí dels pensadors i dels progressistes amb prou seny els porta a Moscou i no pas a Palestina”, exclamaria el pensador jueu alemany Walter Benjamin. Però el sionisme ja havia començat a transformar una identitat religiosocultural en un nacionalisme. El sionisme és fruit de l’època i Theodor Herzl escriu: “Som una nació i necessitem un Estat”. I Laurent Cohen Medina, invocant també Herzl, hi afegeix: “Serem l’avançada d’Occident contra la barbàrie! Així, de sobte, els que érem assenyalats com a asiàtics, perquè així ens presentava la propaganda antisemita, ens vam transformar en europeus defensors dels valors occidentals. I conscient de tot això no sé pas què dir sobre el que per a mi representa l’Estat d’Israel: si una mentida o un error”, exclama Cohen Medina, que conclou: “No es pot desvincular la Declaració Balfour de 1917 avalant una llar nacional jueva a Palestina del tractat Sykes-Picot del 1916 entre britànics i francesos per repartir-se el Pròxim Orient. Ni de la promesa del Regne Unit de donar suport a la nació àrab un cop vençut l’Imperi otomà a la Primera Guerra Mundial. El rerefons de tot això era l’avidesa de les grans potències per controlar immensos recursos naturals. I l’Estat jueu n’havia de ser el gendarme”.
Un gran error estratègic?
Laurent Cohen Medina no sabria dir si Israel és una mentida o un error. Uns adjectius molt allunyats del que sent i percep Uriel Benguigui, fins fa pocs mesos president de la Comunitat Israelita de Barcelona: “Titllar Israel de mentida equival a dir que el mateix judaisme és també una mentida. Ja sé que qui ho diu no es refereix estrictament a la terra d’Israel, sinó a l’Estat d’Israel. Però el vincle entre aquella terra i el poble jueu és indubtable. Dit això: el Govern d’Israel ha comès errors. Molts i de gravíssims. Però no es pot elevar una errada a la categoria de negació de la realitat”, puntualitza Benguigui, qui durant quatre anys ha presidit la Comunitat Israelita de Barcelona té 37 anys, és enginyer, va néixer a Melilla en una família sefardita, i des del 1997 viu a Barcelona plenament incorporat a la vida civil i cultural catalana. “No sóc ciutadà de l’Estat d’Israel, però sí que hi tinc un fort vincle emocional i em defineixo sionista. Sóc dels que per Pasqua repeteixo: ‘L’any que ve a Jerusalem...’. Des del punt de vista d’un jueu com jo podríem dir, egoistament, que els jueus estem millor que fa 100 anys. Tenim un Estat on podem anar a refugiar-nos. Si em pregunten: què és el sionisme? Responc que és el dret d’un jueu que viu a la diàspora a convertir-se en refugiat. Poder anar a Israel quan les coses es posen malament al teu país”.
Tot i la resolució de partició, els palestins no van arribar a construir el seu Estat-refugi com els jueus. I al periodista se li fa inevitable plantejar als entrevistats una qüestió històrica de fons: Fins a quin punt, la població àrab de Palestina, el poble palestí, va cometre un error estratègic, de dimensions històriques, rebutjant la partició imposada per les Nacions Unides el 29 de novembre de 1947? Si haguessin acceptat aquella resolució internacional, en bona part injusta, potser haurien pogut articular un Estat, un ens que els hauria protegit de tants daltabaixos soferts des de fa set dècades. Cisjordània se la va annexionar el regne de Transjordània i Gaza va ser ocupada per Egipte. Desenes de milers de palestins han hagut de viure al llarg d’aquestes set dècades amuntegats en camps de refugiats. Una tragèdia que, a més, els protectors egipcis, jordans, sirians o iraquians, monarques o líders baasistes, ferien servir de casus belli més d’una vegada, i gairebé sempre de cara als seus interessos. Uriel Benguigui ho veu així: “Menystenir la partició —que els jueus aprofiten per fer la seva DUI— es giraria en contra de la població àrab. Els palestins perden la seva primera oportunitat de crear un Estat. Ara ja no tindríem aquest problema. Crec que els palestins són víctimes directes d’accions puntuals de l’exèrcit israelià, víctimes materials. Això és indubtable: estem en una situació de guerra. Però estratègicament i amb visió de llarg termini també dic que els palestins han estat víctimes de les teocràcies i dels règims totalitaris àrabs. Han estat víctimes dels que es deien els seus compatriotes”.
L’explicació del jueu Uriel Benguigi és una de les cares de la veritat. L’altra cara l’exposa el palestí Salah Jamal: “I per què haig de repartir jo el meu país amb polonesos, russos, romanesos o argentins?, es preguntaven la meva família i els meus veïns. Va ser un error estratègic no acceptar la partició? No. No pas en aquell moment. La perspectiva que teníem no és la d’ara. Llavors ens estàvem enfrontant no amb el poder jueu, sinó amb el poder absolut del món: britànics, francesos i nord-americans. Fins i tot amb els alemanys, que ja els anava bé conduir a Palestina els pocs jueus que havien quedat vius. I no podem perdre de vista un fet: la revolució bolxevic comença el 7 de novembre de 1917, cinc dies després de fer-se pública la Declaració Balfour que prometia la llar nacional jueva a Palestina. Per què? Per fer un efecte crida als jueus russos, la gran majoria dels quals eren comunistes. Era una manera de desmobilitzar-los i debilitar la revolució. I omplint Palestina de jueus les potències s’asseguren alhora una avançada: fer de Palestina una base militar per controlar el canal de Suez, el pas estratègic per a totes les transaccions comercials”.
L’assassinat de Karen
El complex rerefons geoestratègic que es detecta darrere de la creació de l’Estat d’Israel no l’explica la novel·la Èxode, de Leon Uris —publicada el 1958, deu anys després de la creació de l’Estat jueu— ni tampoc la seva espectacular versió cinematogràfica de l960 dirigida per Otto Preminger amb Paul Newman com a protagonista. No fa pas massa, el diari israelià Haaretz, considerat portaveu del sionisme progressista, recordava amb mirada crítica com el llibre i el film Èxode havien estat les icones propagandístiques “més monumentals” —paraules textuals de Haaretz— a l’hora de difondre a la comunitat internacional l’èpica de la gestació d’Israel. Una gran operació de màrqueting polític. La novel·la de Leon Uris seria un best-seller gegantí només superat pel taquillatge del film. Del guió, se n’havia encarregat Dalton Trumbo, l’escriptor cinematogràfic perseguit per les seves idees comunistes arran de la cacera de bruixes del senador McCarthy. Un professional maltractat pel sectarisme polític que no s’hi va pensar gaire —com no s’hi havia pensat Leon Uris— a l’hora de presentar una història de bons i dolents, en la qual els jueus apareixen com a únics herois, supervivents i víctimes, mentre que els pocs palestins que hi surten són presentats com a ingenus ignorants manipulables per la perversitat dels líders àrabs. Fins al punt que l’escena més colpidora d’Èxode, tant de la novel·la com del film, és l’assassinat de Karen, una dolça jueva de Copenhaguen, interpretada per l’acriu Jill Haworth. A Karen, supervivent de la persecució dels nazis, la degolla un grup de resistents palestins. La seqüència, introduïda al final del film, seria un potent detonant de propaganda que impactaria en l’opinió pública d’arreu del món equiparant la causa àrab amb les pitjors maldats. Les imatges de l’assassinat de Karen com a desenllaç d’Èxode van ser una de tantes variables arabòfobes que van contribuir a fer impossible un debat serè i sensat sobre la partició de la vella terra d’Israel i el drama palestí.
“Si avui poguéssim tornar enrere amb la consciència d’on ens ha portat no haver acceptat aquella resolució de partició, segurament molta gent que hi va estar implicada diria: ‘Acceptem-ho, que al capdavall és el mal menor’. Però també entenc la gent que es va resistir a acceptar aquella injustícia. Els palestins es van trobar molt sols”. Ho explica Judith Jacovkis, nascuda a Barcelona el 1981 i també membre del grup Junts, sociòloga i filla d’exiliats argentins que fugien de la repressió militar dels anys 70. No té familiars morts a l’Holocaust, i els seus orígens jueus els localiza a Odessa, per part de mare, i al Bàltic per part de pare. La família no va passar pel sionisme perquè van migrar directament de la Rússia tsarista a l’Argentina. Judith Jacovkis exposa desacomplexadament: “Jo no he triat ser jueva: és un fet que visc com un accident cultural. Sóc una barreja d’identitats: dona, filla de l’exili argentí, jueva, és clar, i també catalana vivint moments excepcionals”. Mai no ha estat a Israel i no amaga que no l’atrau gaire anar-hi. “Per a mi no és un lloc de refugi del judaisme. Més aviat diria que, malauradament, ha contribuït al creixement de l’antisemitisme, de vegades emmascarat en antisionisme”. L’exposició d’Uriel Benguigui, assumint els errors que hagi pogut cometre Israel, i sobretot el Govern ultraconservador de Netanyahu no convenç Judith Jacovkis: “Quins errors? Fer errors implica una intencionalitat de fer bé les coses, però resulta que t’has equivocat. I jo no veig en la creació de l’Estat jueu cap interès a fer cap bé a la població que ja hi vivia. Això no era cap prioritat. Per tant, no hi veig cap error. I sí l’exercici d’una estratègia: el que pretén qualsevol Estat colonial és el domini de la terra que ocupa”.
Un estat laic binacional?
I quines podrien ser les bases d’una solució que, primer de tot, contribuís a desescalar cent anys d’hostilitat i d’odi, especialment durant les set últimes dècades? Sense perdre mai de vista que les víctimes d’aquest període històric han estat centenars de milers de palestins. Uriel Benguigui, amb la voluntat de projectar cap al futur una mirada sionista i alhora crítica, planteja: “El primer pas és conèixer la realitat que tenim davant un país àrab, el poble palestí, que mereix ser tractat com gent madura. Això és bàsic. Aquest paternalisme, aquest bonisme que sovint s’escampa des d’Europa, no és gens bo per als palestins. Diem ‘ai, pobrets!’, però no estem donant una sortida. Hem de reconèixer la realitat. Els jueus són una nació i els palestins són una nació. Si se’m pregunta: què és millor? Jo puc respondre: el millor seria un estat binacional amb capital a Jerusalem. Una capitalitat compartida”. I tot seguit, Uriel Benguigui s’adreça als palestins i els pregunta si estan disposats a un compromís per sacsejar les bases de la seva societat. Començant per l’educació, per l’escola, pels valors que es viuen al carrer i a la família. I diu Benguigui. “Estem tots plegats disposats a continuar educant els nostres infants en la cultura del taüt? Com a soldats? Com a màrtirs d’una causa? Conec gent, amics meus que són néts de víctimes de l’Holocaust, i els seus pares no els han educat en l’antigermanisme ni en l’antieuropeisme. Per què no comencem a deixar de banda tot això? Deixem de llançar-nos pedres i míssils i seguem a dialogar, i fins que no hàgim enllestit el primer punt de l’acord no ens aixequem de taula”. Benguigui conclou la reflexió evocant els vincles amistosos que manté amb el president de la comunitat palestina d’Euskadi, amb qui comparteix una idea: “Cal desemmascarar les elits polítiques, tant israelianes com palestines, que han fet de la confrontació i de les falses iniciatives de diàleg una particular i immoral manera de viure”.
Un estat binacional israelià-palestí, d’estructura confederal, amb reparacions a la població palestina, podria ser la solució a la tragèdia històrica? “Tant de bo fos possible, però no ho veig factible”, diu Salah Jamal, que explica tot seguit: “Si et mires el territori veus que és molt, molt petit. La correlació de forces no afavoreix la pau. No hem pogut amb els sionistes militarment ni política. Israel és un Estat lligat als poders de torn i els fa la feina bruta. És el capdavanter en la defensa de les oligarquies occidentals i, per tant, és molt potent. La solució hauria pogut ser: els palestins ens quedem amb les fronteres de 1967 i amb la Jerusalem oriental. Ara és impossible. Israel, amb la seva política d’assentaments, està esquarterant el territori. És impossible fer-hi un Estat palestí cohesionat”, exposa Salah Jamal. A Laurent Cohen Medina, la idea d’un Estat binacional-confederal el fa exclamar: “Per què no?”. I tot seguit alerta que una fórmula així hauria de basar-se en la justícia, la bondat i la reparació: “A Sud-àfrica es preveia un bany de sang. ‘Els negres ens mataran a tots’, deien els blancs. I no va ser així. Es va apostar per un Estat multiètnic, o com vulguem dir-ne. A Bolívia la consitució defineix l’Estat com a plurinacional i el president és un indígena, cosa que fa poques dècades semblava impossible. El que caldria construir a l’espai que ara ocupen Israel i l’anomenada Autonomia Palestina és un Estat no confessional, laic: ni jueu ni musulmà. L’única manera de garantir la democràcia i els drets de tota la població”, acaba Cohen Medina. Judith Jacovkis deixa clar que qualsevol solució s’ha de basar en el reconeixement del delicte que va representar la Nakba i en la reparació: “I la reparació —puntualitza— pot significar o no el retorn del expulsats. Jo mateixa no em sento amb autoritat moral per dir que aquells jueus que van anar a Palestina seguint l’ideari sionista, enganyats o no, hagin de marxar. Però sí que qualsevol iniciativa que es pugui fer en direcció a la reparació del mal fet als palestins ha d’implicar frenar les expulsions, que continuen. I com podem parlar de diàleg i de retorn si a hores d’ara continuen fent fora la gent de casa seva?”