Hi ha diferents maneres de concebre l’ofici d’historiador. Per a molts, és només una professió per guanyar-se la vida i obtenir el reconeixement de la respectiva corporació. D’altres, per contra, consideren el seu treball d’una manera extremadament individualista, no fan cas de les normes i recomanacions acadèmiques i escriuen una història entretinguda. També n’hi ha que posen l’ofici d’historiador al servei d’una opció política, d’una ideologia, d’una causa social. Josep Fontana ha deixat ben clar que mai no ha sentit atracció per la història reduïda als principis del mètode i a l’exercici de la professió, i que tampoc li hauria agradat un ofici d’historiador privat de projecció social. No obstant això, si per historiador compromès entenem allò que moltes vegades se’ns diu, Josep Fontana té una manera de concebre l’ofici d’historiador que resulta més complex i ric en matisos del que sol donar a entendre aquest qualificatiu.
Josep Fontana ha posat en primer pla la dimensió cívica de la història, però juntament amb un altra cosa. En diverses ocasions ha recordat la carta del seu mestre Jaume Vicens i Vives, que deia: “La universitat és més important que la ciència històrica, i el país ho es més que la universitat; però es pot servir el país a través de la ciència històrica”. Això no obstant, el mateix Fontana puntualitza: “De Vicens vaig aprendre coses que eren més importants que els principis del mètode. Vaig aprendre no el valor, sinó la necessitat del treball en un ofici en què sempre som aprenents i mai no arribem a mestres. I, sobretot, vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”. Una combinació d’idèntic caràcter es troba en una altra carta, aquesta de Pierre Vilar, és a dir, de nou la reivindicació del compromís cívic, juntament amb un altre objectiu. “Vilar —escriu Fontana— ens va ensenyar, a mi i a tots, que la tasca de l’historiador es defineix fonamentalment pel seu compromís amb el món en què viu, i que la finalitat del seu treball és la de contribuir a explicar els problemes reals dels homes i les dones, d’ahir i d’avui, i d’ajudar amb això a resoldre’ls”. Un doble compromís, per tant, amb el país i amb el món en què viu l’historiador, per una part, però també amb una història que ajuda a comprendre i a explicar els problemes dels éssers humans d’ahir i d’avui. En aquest segon tipus de compromís es troba la diferència amb l’historiador compromès que utilitza el passat com a arma en els conflictes del present i posa la història al servei d’una ideologia o d’una opció política. L’historiador no ha de caure, com ens diu Fontana, en “el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, pròpia d’una certa progressia d’ahir i d’avui”. Al capdavall, tal com Vilar li va escriure: “No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència”.
Per aquesta raó, Josep Fontana forma part d’un quart grup d’historiadors per als qui el seu ofici podríem dir que és paregut al de l’artesà, en sentit ampli, del qual ens parla Richard Sennett. Fuster, tècnica d’investigació o director d’orquestra, l’artesà al taller, al laboratori o a la sala de concerts representa per a Sennett la condició específicament humana del compromís. Aquest compromís porta a sentir-se satisfet del treball ben fet, però mai d’un mateix, i converteix l’ofici d’historiador en un aprenentatge constant. Al meu parer, és un element essencial de la manera de concebre i practicar l’ofici d’historiador que té Josep Fontana, un compromís en el qual el dubte i la insatisfacció són presents de manera continuada, ben lluny en definitiva de l’autosuficiència i del dogmatisme. Però, què entén Josep Fontana per treball ben fet quan es tracta de l’ofici d’historiador?
Josep Fontana deixa una obra impossible de caracteritzar en poques paraules. No hi ha manera d’encasellar-la dins de la història econòmica, de la història social o de la història política, perquè fenòmens d’aquests tres tipus els ha estudiat en la major part dels seus treballs, separadament o conjuntament. L’amplitud de mires ha fet que s’interessara pel medi natural, la demografia i les activitats de subsistència, per les formes d’organització social, política i de cultura, per les idees i les creences, pels fenòmens col·lectius i les decisions individuals, per les continuïtats, els conflictes, les transformacions graduals i les ruptures revolucionàries. Josep Fontana ha publicat monografies i síntesis d’història moderna i contemporània d’Espanya i de Catalunya, una història del mon des de 1945 i una història del segle XX, i nombrosos textos sobre la història com a tipus de coneixement, els diferents usos polítics que se n’han fet i la trajectòria de la historiografia des de temps remots fins als nostres dies. Tot això res no ens diu encara de com entén el seu treball d’historiador i el practica, però sí del compromís prèviament adquirit que dóna sentit a l’ofici. Un historiador que s’especialitza en un sol assumpte, en un lloc i en una època determinats, fins a l’extrem de passar-se tota una vida donant voltes al mateix tema, es priva de la perspectiva històrica per entendre els problemes que interessen els homes i les dones d’avui. Tant se val si l’assumpte és de fa poc o de molt lluny en el temps. Pel fet d’escapar de l’excessiva especialització, Fontana és conseqüent amb la seua voluntat de donar una dimensió cívica a la història.
Una vegada assenyalat això, encara falta el nucli del que Fontana em sembla que considera un treball ben fet. En què consisteix? La resposta de Fontana resulta en aparença senzilla i coneguda avui dia, però convé saber que fa mig segle es trobava en el camí d’un autèntic descobriment, el de la nova història social procedent dels Annales, del marxisme o d’altres corrents historiogràfics. En oposició a la història tradicional, merament descriptiva, pura erudició llibresca i sense utilitat social, excepte quan es posa al servei de l’ordre establert, la nova història llavors plantejava problemes i formulava preguntes, moltes vegades incòmodes. A aquest corrent d’història-problema respon la forma de concebre l’ofici d’historiador de Josep Fontana, en la línia de Marc Bloch i Lucien Febvre, de Jaume Vicens i Vives i Pierre Vilar, d’E.P. Thompson i Eric Hobsbawm. A més a més, cal destacar la insistència de Fontana en el fet que la història ha d’estudiar els “grans problemes” de les societats humanes en el transcurs del temps, per tal d’entendre millor els problemes reals que afecten els homes i les dones d’ahir i d’avui, com escriu en la seua Introducció a l’estudi de la història. En aquest sentit, no hauríem de confondre aquesta història amb aquella altra que planteja preguntes, és cert, però sense l’entitat suficient per ajudar-nos a comprendre el món actual. La qual cosa obliga a disposar d’una “teoria de la història”, ens diu Fontana, no sols per deixar de narrar esdeveniments d’una forma merament descriptiva, com continua fent-se, sinó també per no perdre’s en el laberint d’una “història-problema”, caldria afegir, plena de fets intranscendents.
S’ha convertit en un lloc comú considerar Josep Fontana un “historiador marxista”, i ell mateix ha posat de manifest, en diverses ocasions, que el seu mode de concebre la història està en sintonia amb l’obra de Marx i d’Engels i de no pocs dels seus seguidors. No obstant això, la influència del marxisme en la seua obra no és la de les codificacions més o menys dogmàtiques que formen allò que la majoria entén per marxisme. En absolut suposa estar d’acord que hi ha una “teoria marxista de la història”, cosa que ha conduït a la fossilització del pensament marxista ortodox i a un insuportable dogmatisme. Per a Josep Fontana, la “teoria de la història” no és altra cosa que el pensament de què se serveix l’historiador per orientar el seu treball, estretament unit a les idees socials subjacents, és a dir, al projecte social de futur en el qual inscriu la seua tasca.
Si ens deixem guiar per la lectura de l’obra de Josep Fontana, resulten molt evidents alguns dels “grans problemes” que s’han convertit en objecte del seu treball d’historiador. Em limitaré a tres per raons d’espai. Fontana va començar estudiant les relaciones entre el creixement econòmic, les estructures de les societats i l’Estat a través del qual els grups dominants controlen la societat i asseguren el seu poder, com avançà el 1971 en La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820. Això va donar pas a una línia d’investigació sobre “la crisi de l’Antic Règim espanyol”, que va anar endinsant-se en la revolució liberal, fins a arribar a la frustració que el 1874 va donar lloc a la restauració de la monarquia borbònica. Ara bé, el mateix Fontana ha qüestionat recentment la seua visió inicial d’una “crisi” que portava a creure en la fi d’un món antic destinat a desaparèixer per deixar pas al nostre món modern. Ara, el 2006, concep el procés d’una manera més complexa i, en el seu llibre De en medio del tiempo. La segunda Restauración española, 1823-1834, ens diu: “Entendí que lo que había estado estudiando no era la crisis y hundimiento de un régimen, sino el proceso por el cual unos protagonistas sociales crearon un determinado régimen nuevo, imponiendo una entre las diversas formas en que era posible construir el futuro y evitando que alguien pasara por los corredores que conducían hacia otras historias”.
Dos més dels “grans problemes” que ens ajuden a entendre el que passa avui dia i que han fet que s’hi haja interessat recentment Josep Fontana són molt diferents, tant pel seu caràcter com per l’àmbit espacial i la dimensió temporal en què s’emmarquen. L’un és la qüestió del fort sentit d’identitat nacional d’una gran part dels catalans, tal com es manifesta en l’actualitat, d’on surt i com ha anat o no manifestant-se històricament. A aquest problema ha dedicat el seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014). L’altre problema ens afecta a tots, tant si ens sentim catalans, espanyols, europeus o de qualsevol altra part del món, perquè és un problema mundial i obliga a una història a escala molt àmplia, a la qual Fontana s’ha dedicat en els darrers anys amb resultats admirables. En realitat, no es tracta d’un únic problema, en són molts estretament relacionats en una trajectòria que s’inicia el 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, passa per 1945 i la Guerra Freda, l’imperi americà, la caiguda del comunisme d’inspiració soviètica i el triomf del neoliberalisme, fins a arribar a la crisi dels nostres dies. Podem veure-ho en Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis de comienzos del siglo XXI (2013) o El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914 (2017). Problemes com el perquè de la derrota o del fracàs de les lluites col·lectives contra el capitalisme, com s’explica l’apogeu de la desigualtat en un sistema econòmic que s’enfonsa sense alternativa a la vista, o la persistència d’uns conflictes bèl·lics a una escala de violència i patiment que sembla sense límits.
Per a Josep Fontana, l’ofici d’historiador, a més de disposar d’una metodologia per fer un tipus de ciència, ha d’anar unit a un desig constant de “pensar històricament”, amb la finalitat d’entendre el món en què vivim. Necessita una teoria de la història, que per a Fontana no és altra cosa que el pensament de què se serveix l’historiador per guiar el seu treball en consonància amb un projecte social de futur. D’aquesta manera, és possible relacionar l’estudi del passat amb els problemes del nostre present. Com ha escrit Fontana al final de La época del liberalismo, un llibre que forma part de la “Historia de España” publicada per Crítica i Marcial Pons Historia, dirigida per ell i per Ramón Villares, una de les tasques més importants de l’historiador d’avui dia és incitar a no acceptar sense crítica el que ens continuen contant i que tendeix a perpetuar l’ús de la història com a ferramenta de conformisme social. Només així, a partir d’una visió depurada de tòpics, podrem començar a elaborar, entre tots, una nova interpretació del passat, capaç de donar resposta als interrogants que hem de formular avui amb la finalitat d’ajudar-nos a entendre el nostre present i a construir el nostre futur.