Va ser l’arquitecte del Palau de la Música i de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Només per aquestes dues obres icòniques del modernisme, el nom de Domènech i Montaner hauria passat a la història, però ell va ser també responsable de la casa Lleó Morera (Barcelona), la Casa Navàs i l’Institut Pere Mata, a Reus i el Grand Hotel, a Palma. Però la seua arquitectura no era fruit d’una imaginació desbordada i un estil internacional que en altres llocs es va anomenar artnouveau, Modern Style o Jugendstil. Domènech i Montaner tenia la voluntat, i així ho va explicar, de basar la seua arquitectura en el passat. Tal com expliquen Lluís Domènech i Girbau i Teresa-M. Sala en un nou llibre de la col·lecció Quaderns d’Art i Natura de la Universitat de Barcelona «el febrer de 1878 Domènech publica ‘En busca de una arquitectura nacional’, en què manifesta les serves inquietuds sobre la definició d’un llenguatge arquitectònic que expressi els nous temps. Amb una intensa consciència històrica, parteix de la convicció que l’esperit «eclèctic» ha decidit reexaminar el passat per poder fer un pas cap al futur’». Es tracta, aclareixen Domènech i Sala «d’un escrit de gran rellevància, on propugna una arquitectura moderna nacional que és fruit d’una interpretació eclèctica en llibertat».
Però en aquell moment potser no era prou conscient del tresor romànic que es conservava als Pirineus, i certament la Vall de Boí quedava a dos dies de Barcelona, segons expliquen els viatgers de finals del XIX. Per tant, Domènech i Montaner va conèixer abans, i el va estudiar amb detall, el claustre de Sant Cugat (Vallès occidental). Fins i tot va fer abans el Grand Tour, el viatge per Europa que els joves amb inquietuds artístiques de les classes benestants europees somiaven: «Un viatge iniciàtic de formació que, amb un itinerari predeterminat, tenia Itàlia com a destí predilecte». Segons Domènech i Sala, Lluís Domènech i Montaner va fer el Grand Tour amb el seu amic Josep Vilaseca (posteriorment arquitecte de l’Arc de Triomf), quan tots dos van acabar els estudis: «A banda de recórrer algunes ciutats alemanyes, suïsses, austríaques, italianes i franceses, convé destacar la visita que van fer el 1873 a l’Exposició Universal de Viena, capital de l’Imperi austrohongarès».
Però la recerca d’una arquitectura nacional no cessava. El 1895 havia anat a Sant Pere de Rodes, a l’Alt Empordà i havia pres bona nota, i el 1904 a Sant Pere del Brugal i Santa Maria d’Àneu, al Pallars Sobirà: 34 hores des de Barcelona segons Joaquim Morelló explicava a La vall d’Àneu. Notes per a una monografia (L’Avenç, 1904): «De Barcelona a Tàrrega, 5 hores, més 4 hores de cotxe travessant la Plana d’Urgell, 4 hores més de tartana fins a Gerri i 11 hores de cavalcada Noguera Pallaresa amunt».
Però encara no en tenia prou. Aquell mateix any va anar a visitar les esglésies de la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça: Barruera, Durro, Erill la Vall i, és clar, Boí i Taüll.
// ARXIU HISTÒRIC DEL COAC
La ruta de l’arquitecte modernista l’explicaven a Sant Climent de Taüll i la vall de Boí (Xarxa Vives, 2020) Milagros Guàrdia i Immaculada Lorés: «L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, pioner en les recerques de camp, estava estretament vinculat al món del l’excursionisme. Entre el 1904 i el 1906 havia recorregut les valls pirinenques amb l’objectiu específic d’estudiar-ne les esglésies i n’havia recollit plànols, fotografies i múltiples anotacions en els seus quaderns de viatge. Eren els materials que havien de servir per a una gran publicació sobre l’art romànic català. A finals de setembre de 1904, va visitar les valls del Pallars i la vall de Boí. Des de Perpinyà, l’expedició es va dirigir a Narbona en tren i, d’allí, a Carcassona, Tolosa de Llenguadoc, Banhèras de Luishon i la Vall d’Aran. Va ser una excursió coneguda perquè es va programar des de l’Escola d’Arquitectura. Justament, el recorregut que va seguir la missió de l’Institut [d’Estudis Catalans] del 1907 va ser molt semblant».
Domènech i Teresa-M. Sala expliquen que Domènech i Montaner «Considerava el romànic com una manifestació artística de la societat medieval dels segles IX al XII a Catalunya, en una delimitació geogràfica que arribava als confins del Rosselló i el Llenguadoc, i la relacionava amb els orígens de la nació catalana, articulada pels comtes i els monjos. Els primers, successors de l’herència carolíngia en el territori de Septimània; els segons, amb orígens en l’orde de Cluny i la reforma del Cister».
Aquesta visió es veu molt clarament en la introducció que l’arquitecte va deixar d’aquell llibre sobre el romànic que mai no va escriure. Aquesta introducció es reprodueix en l’última part de l’obra que ara han publicat Domènech i Sala i contrasta amb els apunts que l’arquitecte prenia de les esglésies en contemplar-les. A la introducció històrica de Domènech i Montaner hi ha aquest desig de vincular exclusivament l’arquitectura catalana a les influències del nord i s’aprecia des del primer paràgraf —com també el de recordar que l’arquitectura de l’Empordà o el Pallars no diferia en aquella època de la del Rosselló i el Conflent: «Davant per davant, a una i altra banda del Pirineu es troben en una lluita de vària fortuna, que dura fa una vuitantena d’anys, quasi tot el segle VIII, la civilització cristiana i la mahometana, pobles de l’Europa Central que acuden a la defensa de la frontera natural, i pobles de l’Àsia i de l’Àfrica que volen envair el continent».
Domènech i Montaner enumera totes les esglésies fundades, començades o reconstruïdes pels comtes catalans d’aquella època i només s’atura, i canvia el ritme del text, davant de la bellesa de Sant Miquel de Cuixà: «Cuixà és l’obra més important i més original empresa pels comtes de Cerdanya. Està situada al Conflent i substituí, com he dit, el monestir d’Eixalada, destruït per un aiguat. El comte Sunifred, segons diu una de les actes de consagració (953), trobà a Cuixà una iglesieta de pedra i fang dedicada a sant Germà, la feu derruir i la va edificar admirablement de calç, pedres i fustes tallades o treballades»... És el començament d’una descripció més atenta d’aquesta obra, més semblant als fragments dels seus quaderns que Domènech i Sala reprodueixen.
«Com a viatger àvid de coneixements», diuen els autors, Domènech i Montaner «tractava d’observar el patrimoni cultural amb una mirada catalanista sobre els vestigis conservats de l’arquitectura del romànic».
Evidentment, de les esglésies de la Vall de Boí la que el va emocionar més va ser Sant Climent de Taüll, però a les notes manté el cap fred. S’ha de ser sintètic i precís: «Església. Immediata a la població, però aïllada d’ella. El poble està a la muntanya de la riba esquerra del Noguera de Tort i a una hora d’aquest i a quatre més de Pont de Suert, i riu amunt. Avui és un poble de pastors al que es puja per una torrentera de cantos rodats. La construcció és importantíssima».
Tornarà a utilitzar aquest adjectiu en descriure les pintures murals: «Són importantíssimes les restes que es troben en aquesta església, la part alta de l’absis dret i canó estan decorats amb figures en composició treta de l’Apocalipsi, l’eix de la volta del nítxol l’omple la figura del J.C. amb l’actitud de beneir»...
Milagros Guardia i Immaculada Lorés només advertien un error en les descripcions de Domènech i Montaner quan fa referència a l’Agnus Dei (l’Anyell de Déu) de l’arc preabsidal extern. «La primera descripció d’aquesta imatge que ens ofereix Domènech i Montaner és errònia, car parla de ‘l’anyell de la bandera, una al·lusió a la iconografia habitual a partir del segle X en la qual l’Anyell, símbol del sacrifici i la victòria de Crist, suporta amb una de les seves potes la llarga tija de la creu que, de vegades, porta també un estendard o filactèria amb inscripcions o el signe de la creu. (...) Però a Taüll, com també a Engolasters, no porta la creu. Les potes, a Taüll, li serveixen per sostenir el llibre, representat com a còdex (...) Es tracta de la figura més inquietant del conjunt de Sant Climent».
Una errada, tenint en compte que és dels primers arquitectes moderns que la contemplen i la descriuen, fa gairebé 120 anys, és ben comprensible. La resta de les seues observacions -encara vigents i útils-, admirables. •