Drets

Són de tothom els carrers?

'Els carrers seran sempre nostres' és un dels hits de les mobilitzacions prèvies i posteriors a l'1 d'octubre. La proclama, però, amaga més una reivindicació que no pas una realitat. Parlem amb tres activistes que ens relaten com, a dia d'avui, els carrers dels nostres pobles i ciutats no estan pensats, per exemple, per a les dones, les persones racialitzades o aquelles amb diversitats funcionals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

FÀTIMA AATAR (Antropòloga i feminista islàmica)

"A vegades sembla que la gent no et pot veure, és com si no existissis"

Els carrers són un espai pensat per a tothom?
A l'espai públic hi ha tota una sèrie de conflictes. En qüestió de raça és molt evident. Això és així perquè aquesta es percep a partir d'un marcador extern. Una raça social dominant racialitza a altres persones de raça no dominant. Això té una repercussió als carrers. De vegades d'una manera no violenta, com que la gent t'interpel·la pel carrer pel teu físic. D'altres ho fan de manera subtil, amb mirades. Altres vegades sembla que la gent no et pot veure, com si no existissis. Una vegada, al tren, una dona que volia preguntar una cosa va passar pel meu costat i li la va preguntar al de darrere. Això seria una de les qüestions. També hi ha violències més evidents, com que et poden agredir o insultar i la gent no reacciona. No sé si la gent no ho fa per por, per pena o perquè no es sent interpel·lada per una violència que està normalitzada. Això passaria, per exemple, amb els manters de Barcelona que viuen la violència policial en el seu dia a dia. Llavors, això dels carrers seran sempre nostres, no sé si en el nostre cas alguna manera ho han sigut. Intentem lluitar perquè ho siguin.

També les dones se senten excloses d'aquest espai?
No et puc respondre, perquè bé és cert que sóc una dona, però a causa de la raça no se'm veu com a tal. A vegades sí, quan es vol instrumentalitzar la nostra imatge, les nostres veus, els nostres cossos, llavors si que ho som. Però, a priori, mai se'ns veu com a tant. Segurament, com a dones sí que trobarem dificultats per apropiar-nos de l'espai, per exemple, per l'assetjament, però, ja et dic, a nosaltres no se'ns veu com a dones.

Creus que l'espai públic està pensat per a la convivència de persones culturalment diverses?
En l'àmbit de necessitats, no tenim necessitats més enllà que qualsevol altra persona. Pel que fa a visibilitat, a Barcelona, podem veure que una ciutat que es promociona com a referent en polítiques d'interculturalitat, és l'única gran ciutat d'Europa on no hi ha una mesquita de nova construcció. És més, això, sempre que es vol construir una mesquita o adaptar un local per a fer oració, això genera molt conflicte als barris, com podem veure a Sants, Nou Barris o a Sant Feliu del Llobregat. Això també és una manera d'invisibilitzar altres maneres de viure. Que facin, però que no es vegi molt. És una discriminació, perquè hi ha altres centres de culte estan perfectament visibles.

Culturalment hi ha maneres diferents de pensar l'espai públic?
Una de les coses que més m'agrada quan vaig al Marroc és que la gent està més al carrer, que no aquí. Que la gent només surt quan ha de fer alguna cosa i es veu només com un lloc de trànsit. És curiós que al Raval, per exemple, això passa. Allà els carrers sempre estan plens de gent. Però és una qüestió occidental. Vivim una societat individualista, on no es fomenta el fet de compartir i això també es traspassa a l'espai urbà. És qüestió de com es vol pensar l'espai. Està molt bé cridar els carrers seran sempre nostres, però tal com està pensat actualment, responen a les necessitats del mercat. Si realment ens ho creiem, cal contribuir perquè això sigui cert.

 

MONTSERRAT GARCIA BLASCO (Activista d’Ecom i CarrersxTothom)

"Hi ha persones excloses de la comunitat perquè, directament, no poden circular pels carrers"

Estan pensats per a tothom els carrers?
El cert és que no. Els carrers -si no compleixen una sèrie de requisits en el seu disseny com poden ser bancs per seure, fonts per beure i altres coses- la veritat és que estan pensats més per una persona d'estàndard Barbie i Ken que no per persones reals. Depèn de la diversitat de la ciutadania que hi pots percebre es pot veure si realment un carrer és més o menys inclusiu, si està pensat per tothom o no.

Què és el que fa que els carrers no estiguin pensats per a persones amb diversitat funcional?
Per exemple, que els passos de vianants no estiguin rebaixats, amb rampa. Que estiguin els carrers ben senyalitzats per a les persones cegues; que estiguin ben diferenciades les parts de vehicles i les de persones; que siguin comprensibles per tothom, perquè la gent no es perdi, o que siguin segurs. Són una sèrie de coses, que, en funció de si es compleix, garanteix el dret a la ciutat per a tothom.

I per a les persones amb discapacitats cognitives?
És important tenir elements de referència, que els carrers siguin comprensibles, amb colors i pictogrames que puguin facilitar el saber on ets, per poder tenir més autonomia. Hi ha espais urbans que són massa nets i no indiquen res. Per exemple, l'Eixample de Barcelona. Allà tots els carrers són molts semblants, col·locar-hi elements que tenen poc cost poden ajudar no només persones amb discapacitat, sinó també a les persones grans. Aquestes persones, per culpa de determinats dissenys, deixen d'anar a certs llocs. També afecta el tema de la mercantilització de l'espai públic. Hi ha indicacions que no estan ben posades; hi ha rètols de publicitat que tapen el nom del carrer o marquesines d'autobús que es confonen amb espais publicitaris. Al metro sovint tens tots els passadissos plens de publicitat que dificulten trobar els cartells que indiquen la direcció que has de seguir. Aquest espai públic està envaït per l'explotació mercantil.

També entraria aquí el tema de la ILP per garantir l'accessibilitat dels carrers, perquè no estiguin envaïts per terrasses. Aquestes impedeixen a moltes persones gaudir de l'espai públic i poder-hi circular. Ja no parlem només de la part de normativa, sinó que, a més a més, la potestat que té ara mateix el gremi de restauració de treure el mobiliari urbà que el molesti. Si ja tenim pocs bancs per seure, si el gremi té poder per decidir que aquell banc el molesta i el treu, cada cop trobarem una ciutat on per poder seure i descansar, que per moltes persones és imprescindible, hauràs de pagar.

Què suposa per a una persona veure's privat de l'accés a l'espai públic.
És una discriminació. T'impossibilita poder desenvolupar el teu projecte de vida com a tal. Tot passa pel carrer, no només com a lloc d'estada, sinó com a element per arribar al teu lloc de feina, al lloc on estudies... Una discriminació que per a moltes persones pot ser molt subtil i passar-los per alt, però que no deixa de representar com la societat ha plantejat que han de ser les coses i qui es considera que pot ser ciutadania de segona. Hi ha persones excloses de la comunitat perquè, directament, no poden circular pels carrers.

També té impactes psicològics?
Sí, evidentment. Si cada cop que has de sortir al carrer trobes que la ciutat no està pensada per a tu, això t'acaba marcant. Et sents expulsat d'aquest entorn i per tant, de la societat. SI vas a un espai on hi ha actes dels quals tu no pots participar és una discriminació constant. Que afecta la vida de la persona psicològica i socialment.

 

JOANA G GREZNER (Activista feminista i periodista especialitzada en gènere i comunicació)

"És important mirar qui no surt al carrer perquè els altres ho puguin fer"

 

Són de tothom els carrers?
Òbviament els carrers no són de tothom. L'espai urbà no és de tothom. El moviment feminista des dels anys 70 organitza les manifestacions de "recuperem la nit" o, des del 2011, les jornades feministes autònomes fan la marxa nocturna de "se va a armar la gorda". En aquestes es reivindica que el carrer i la nit també són nostres. Això es fa, precisament, perquè no ho són. El carrer i l'espai públic estan concebuts d'una manera que reprodueix i afavoreix les desigualtats. No són per la gent migrada tampoc. La gent que no té papers se la juga. Els carrers tampoc són nostres des d'una perspectiva de classe si tenim en compte que l'espai públic es regeix per les lleis del mercat. Moltes vegades, per gaudir de l'espai públic has de pagar. També pel que fa a llibertats i drets, quan cridem els carrers seran sempre nostres ho fem per afirmar aquest dret a la participació i a l'expressió política que ara mateix està intervingut a Catalunya i per afirmar que l'única manera de defensar aquestes llibertats i aquests drets és prendre el carrer. Ens hi juguem molt si no sortim.

Des d'una perspectiva feminista, també és important mirar qui no surt al carrer perquè els altres ho puguin fer. Des d'una perspectiva de les tasques reproductives, domèstiques i de cures, veiem que les manifestacions són possibles perquè tots podem anar mitjanament alimentats i amb una salut mental i física raonable. Amb una sèrie de mínims que tenen a veure amb aquest treball reproductiu que fan normalment dones. No tothom pot anar a mobilitzar-se . Moltes dones no hi van perquè d estan sostenint la vida de persones que en un futur es comprometran socialment tirin endavant. També per donar les cures a persones grans, que normalment proveeixen les dones. Si ens fixem en els horaris de les reunions, veiem que molts cops es fan en horaris on no hi poden anar persones que s'han de cuidar de criatures.

Per tant els carrers tampoc estan pensats per a les dones...
Hi ha diferents estudis que constaten que els nuclis urbans estan organitzats d'una manera que prioritzen el transit rodat i els usos que tenen a veure amb les activitats productives. Si tenim en compte que la majoria de persones que fan servir el transport públic són dones i persones grans i que els seus patrons de desplaçaments són petits i successius desplaçaments diaris que veiem que estan minoritzats.

També hi ha un altre tema. Existeix una mena de toc de queda simbòlic, que fa que a partir de certa hora la presència de les dones es redueixi molt. Es deu al fet que en general nosaltres estem exposades a les agressions per l'únic fet de ser dones. I no només a l'àmbit públic. La qüestió és que a partir de determinades hores, anar soles pel carrer és exposar-se encara més a un conjunt de violències a les quals ens exposem sempre. Per exemple, als espais de lleure nocturns ara s'estan fent molts protocols per prevenir-ho i el que es constata és que l'assetjament sexual forma part del peatge que han de pagar les dones per poder sortir de nit. Hi ha unes desigualtats de gènere que ens travessen.

A més, el que passa al carrer també està vinculat amb el que passa a casa. La urbanista Itziar González parlava que després del franquisme s'havia parlat molt del tema de poder gaudir de l'espai públic. S'havia treballat per poder recuperar el dret a la ciutat. Però, aquesta inseguretat que es va reduir a l'espai públic, no ho va fer a l'espai privat. Estem parlant que 77 dones de mitjana són assassinades cada any A L'Estat espanyol. El concepte de ciutadania que exercim ve de la Revolució francesa, que va negar la ciutadania a les dones -cal recordar la figura d'Olympe de Goudes- i la seva reclusió a l'espai privat. Per tant, la inseguretat a l'espai públic es basa en una inseguretat a l'espai privat. Són dues esferes relacionades, que interaccionen, però que tota la sobrecàrrega que viuen les dones a l'espai privat incideix en com podem actuar a l'espai públic.

Per a qui està pensat aquest espai?
L'espai públic, la ciutat està pensada per l'homo economicus, pel 20% de la població. Pels homes blancs, de classe mitjana, europeus i heterosexuals. Un ideal d'home que pot exercir plenament els seus drets perquè es basen en una desigualtat que comporta que la resta de persones no puguin exercir plenament els seus drets. Et puc parlar de la vaga general de 3 d'octubre, on em vaig trobar en un mínim de cinc situacions on se'm va desautoritzar pel fet de ser dona. Com en un piquet on un home em deia què havia de fer, o un altre em dóna ordres, quan jo he participat en moltes de vagues generals. També vaig hi haver de tranquil·litzar gent un motorista que volia entrar dins un grup de gent i estava molt nerviós. Ho vaig haver de fer utilitzant els atributs que se m'han assignat pel fet de ser dona: ser raonable, negociadora, empàtica, tranquil·litzadora... Fer una mica de mare. A la vegada hi havia de calmar altres homes que li volien treure les claus de la moto.

Quins canvis es podrien fer a l'espai urbà perquè fos més còmode per les dones?
No es tracta de què sigui un espai més còmode per les dones. Es tracta que sigui un espai que afavoreixi el dret a la ciutat en igualtat de condicions. En aquest sentit totes les propostes dels col·lectius urbanistes amb perspectiva feminista, les de les persones racialitzades, amb discapacitats, transgènere, són bàsiques. No pot ser que es persegueixi amb aquesta intensitat els manters i per exemple que determinades discoteques siguin menys sancionades pel fet que són gent que tenen cert poder. Els canvis demanen tenir en compte les propostes feministes que són moltes, variades i que impliquen la participació intensiva de les persones en el tipus de ciutat on volem viure. Passa per una gratuïtat del servei de transport públic, exigeix adaptar aquest transport per a persones que van en cadira de rodes. També perquè a l'espai públic hi hagi una equitat entre les persones i on no es tolerin les agressions masclistes o racistes. Un espai públic no mercantilitzat i que doni un espai als treballs de cura. Passa per alternatives de consum i de lleure que no estiguin basades en el mercat. Cal un dret a la ciutat, a la nit i al lleure que impossibiliti que hi hagi agressions masclistes com les que es viuen constantment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.