“Cal defensar les urnes”. Aquesta és la consigna que s’ha donat per terra, mar i Twitter —en paraules del malaguanyat Carles Capdevila—, els darrers dies, per part dels sectors independentistes, però també des dels que creuen que cal votar malgrat que es voti "no". Amb aquesta finalitat, i a poques hores de culminar el procés cap al referèndum, han aparegut sobre el tauler polític uns nous actors que, sense desmerèixer el paper de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o Òmnium, han estat capaços d’esdevenir pol organitzador de la defensa de l’1 d’octubre.
Els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR) han germinat a pobles d’arreu del Principat i des de la tarda de divendres treballen per evitar que les forces de seguretat precintin els col·legis electorals, tal com ha ordenat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). “Aquest referèndum és un xoc entre l’Estat espanyol i nosaltres, la gent. És per això que ens hem de valer de l’organització per evitar que tanquin els col·legis”, explica en Pol —nom fictici—, membre del CDR de Gràcia, que ja fa més d’un mes que es reuneix.
Aquests moviments però, no es comprenen sense tenir en compte les lluites transversals sorgides a diferents ciutats al llarg dels anys, visualitzades a la capital catalana en les mobilitzacions estudiantils contra el pla Bolonya o el mateix 15M.
Objectiu: votar
Tallers, projeccions, concursos, partides de jocs de taula, torneigs de futbol… Tota mena d’activitats se succeiran aquests dies a les diferents seus electorals per tal que es mantinguin sempre obertes. “Si hi ha activitat dins, els Mossos no podran precintar. I si no podem entrar, farem murs humans a les portes”, relata en Josep, del CDR de Vic. En Pol explica que ells han creat un “punt d’informació permanent per ajudar a distribuïr i reorganitzar les persones cap als diferents centres”.
A Sabadell, el CDR va sorgir arran d’una reunió on van assistir prop d’unes 50 entitats responent a una crida feta per part dels moviments socials transformadors de la ciutat. Des d’aquest nucli impulsor, dimecres a la nit es van convocar assemblees obertes a diferents zones del municipi. “Hi havia unes 1.500 persones entre totes les assemblees, els que érem al grup impulsor ens vam sorprendre”, explica l’Helena, que és portaveu d’aquest Comitè. “A les zones on teníem menys força, gent del centre s’ha posat d’acord per anar-hi, perquè allà hi havia més persones”, relata.
També a Girona s’ha creat un CDR. En Pau —nom fictici—, un dels seus membres, explica que aquest va nàixer a l’escalf de l’Ateneu Popular Salvadora Catà, ara farà dues setmanes, i que la gent que hi participa és, sobretot, “aquella que no estava organitzada en cap plataforma o partit i que volien participar de manera directa”.
El gironí és un bon exemple per descobrir que aquests comitès no han sorgit del no-res. Els moviments socials, els teixits associatius trenats per les entitats o les organitzacions populars i l’experiència de lluites cíviques anteriors, expliquen l’aparició d’aquest fenomen arreu del territori. Si a Girona era el Salvadora Catà, a Gràcia va ser el Moviment Popular de Gràcia (MPG) —que aglutina bona part dels moviments socials transformadors del barri— l’impulsor de les primeres trobades.
Un altre cas l’exposa en Josep de Vic, que explica com “a la ciutat fa molts anys que treballem de manera unitària contra la presència de feixistes a l’ajuntament i ens organitzem a l’entorn d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)”.
Afegeix però, que per impulsar el CDR s’han valgut molt de “la xarxa creada arran del moviment 30-03 en defensa del [regidor de la CUP] Joan Coma”. Cal recordar que aquest regidor vigatà va ser processat per l’Audiència Nacional (AN) espanyola per un suposat delicte de sedició arran d’un comentari fet al ple en què expressava que “per fer una truita, abans cal trencar els ous”. Era una referència al procés independentista. Tanmateix, la pulsió de tot plegat cal buscar-la també una mica més enrere, durant els compassos previs al 15M.
Comitè invisible
Ara fa cinc anys, un comentari als fòrums de Racó Català esdevenia, probablement, una de les millors anàlisis del fenomen del 15M barceloní que s’havien escrit fins aquell moment. L’usuari, de nom Txedos, apuntava a una evidència: el moviment de les places no fou quelcom “ni difús ni autònom”. Lluny de l'espontaneïtat aparent, assenyalava que rere les mobilitzacions de la primavera de 2011 hi havia un “grup compacte i ideològicament bastant cohesionat de l’entorn metropolità”. Per a ell, era una avantguarda de les de tota la vida, malgrat que els seus protagonistes no s’hi reclamessin com a tal.
Aquell volia ser un text autocrític. El raconaire lamentava que el moviment del qual deia participar, l’Esquerra Independentista (EI), no hagués sabut, aleshores, llegir les potencialitats del nou escenari. L’argumentari de l’usuari del fòrum continuava convidant els militants de l’EI a no mirar-se aquest tipus de fenòmens, inclosos el #novullpagar o l’ANC, des de la barrera.
El cert és que l’espai que Txedos refereix deu molt de les aliances entre el llavors flamant sindicat unitari de l'EI, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), l'anarquista Federació d'Estudiants Llibertàries (FEL) i l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP), vinculada a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), forjades al caliu de les lluites estudiantils de 2008 i 2009 contra l’anomenat pla Bolonya. L’ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) va generar un espai de politització de persones no enquadrades en cap col·lectiu que contribuïria a paliar ruptures anteriors als moviments transformadors metropolitans, com la de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa la Universitat Pública (PMDUP).
Un altre bon exemple d’això també va ser la discussió que es va viure al caliu del moviment d’ocupacions de la capital catalana a rel del sorgiment de la proposta de l’Espai Social Magdalenes, de la qual l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en va participar.
La majoria de l’Assemblea d’Okupes de la ciutat rebutjava la possibilitat de negociar el reconeixement legal de les ocupacions, i Magdalenes, en aquest sentit, dissentia. La tensió derivaria en un trencament que el relleu generacional recomposaria. El sociòleg i llibreter Ivan Miró apunta al seu blog a consideracions en aquesta direcció.
“Les lluites estudiantils contra Bolonya del 2009 són també un toc d’alerta en aquest sentit”, escrivia Miró a un text titulat “Tesis per a un municipalisme autogestionari”. A l’entrada en qüestió, l’investigador recorda que la lluita contra la Barcelona olímpica, el moviment alterglobalització i el "No a la Guerra" tenien dificultats per arribar a les noves generacions. La falta d’estructures duradores de l’anticapitalisme no retenia bona part de les persones que en participaven i trencava el relleu. Tot i que això tenia un costat positiu: la "generació Bolonya" tampoc estava familiaritzada amb les disputes entre els col·lectius que sostingueren els esmentats conflictes urbans.
El reflux del moviment estudiantil cap al moviment d’ocupacions d’immobles local i lluites com la de la vaga pels dos dies de descans a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), poc a poc, anaven assentant les bases per a un nou cicle de conflicte i mobilitzacions. Cal entendre la contribució pel que fa a l’increment de l’esforç militant d’aleshores en termes relatius. Quantitativament, no implicava un desembarcament massiu, però la vaga general del 29 de setembre de 2010 va ser un bon moment per posar a prova l’efecte d’il·lusions i energies renovades en un context de crisi social i econòmica.
Sota el nom de Moviment del 25 s’ocuparia, quatre dies abans de l’aturada, l’antiga seu de Banesto de plaça Catalunya i es faria una crida a organitzar comitès de vaga als barris. La convocatòria d’aturades de 24 hores el 27 de gener de 2011 per part de l’esquerra sindical i sense CCOO i UGT se sostindria, en part, per l’estructura creada quatre mesos abans. No ha d’estranyar, en aquest context, que l’ocupació de plaça Catalunya el 16 de maig contingués, des d’un bon inici, una pulsió que advocava per estendre’s als barris. La feina feta des dels comitès del setembre de 2010 i el gener de 2011 facilitaria el trànsit i imprimiria un significatiu discurs anticapitalista a l’anomenat 15M.
La història que vindria després és sabuda: l’enfortiment de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el sorgiment de l’Obra Social la PAH que obriria un nou cicle de mobilització pel dret a la vivenda, les anomenades xarxes de suport mutu… L’efervescència s’estendria arreu, també fora de Barcelona. El 29 de març i el 14 de novembre de 2012, amb les vagues generals que es van convocar aleshores, els comitès de vaga locals assajats a la ciutat Comtal el 2010 ja eren una força que s’estenia per pràcticament tots els racons del Principat. Les diferents famílies de l’esquerra anticapitalista i altres opcions revolucionàries van trobar, en aquell moment, un espai per a l’entesa.
Part del fil conductor que connecta les vagues de 2012 i el moment actual el tenim en la revifalla de la dinàmica de l’anomenada Agència 29: una proposta per fer convergir els esforços dels mitjans crítics per cobrir les aturades convocades. Que avui l’Agència UO en reculli el relleu i hagi crescut tant en termes quantitatius i en extensió territorial es deu a la feina feta després del 15M.
Van ser anys d’enfortir alternatives, d’un fort resorgiment de l’economia social i solidària, de la canalització de les mobilitzacions cap a la PAH i, també, de l’aposta institucional d’alguns sectors. Tant la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), primer, com l’espai dels Comuns que havia de néixer, després, es nodrien de la nova materialitat i consciència creades aquells anys. Les Trobades d’Unitat Popular (TUP), de les quals es replicarà el model amb la Llei de Transitorietat, substituirien, en certa forma, l’afany de convergir per sostenir mobilitzacions en favor de l'articulació d'un programa de canvi des de l'àmbit local.
Es va perdre una mica d’embranzida als carrers, lamentaren alguns aleshores, però la convocatòria de l’1 d’octubre sembla que ha fet que tota la maquinària es posi a treballar de nou.