El desembre de 1992 Tom Sharpe escrivia al seu germà Phil: “Em vaig allotjar en un hotel molt agradable a cent vint quilòmetres de la costa de Barcelona (...) Un hotel familiar realment deliciós, net, en realitat sense cap taca i sense pretensions, amb vistes a una badia a només uns pocs metres i amb un menjar excel·lent”.
Uns anys després era un secret a veus a l’Empordà. Era conegut en els ambients literaris. Havia sortit alguna notícia en algun mitjà. Però la dedicatòria del tretzè llibre de Tom Sharpe, L’ovella negra, era una declaració al món lector de Sharpe: “A la memòria de Montse Turró i amb agraïment a Jaume, Maria Carme, Pep i Kim, i a tothom de l’Hotel Llevant de Llafranc”. L’autor de Wilt havia trobat el seu lloc al món, un racó de l’Empordà, que primer va ser l’Hotel Llevant i després una casa propera del mateix Llafranc. Aquell lloc havia posat fi a la seua sequera literària —onze anys sense escriure— i en aquell lloc trobaria la seua última amiga i companya, la metgessa Montserrat Verdaguer, que el va acompanyar durant setze anys i s’ha encarregat d’acumular un munt de documentació i saviesa sobre Sharpe amb l’encàrrec que escrigueren la seva biografia, però no una “d’aquelles solemnes i presumptuoses” biografies, sinó una cosa “molt més literària, més lleugera” en el sentit d’amena. Aquesta ha estat la interpretació de Montserrat Verdaguer i de l’encarregat de dur a terme el projecte, l’escriptor Miquel Martín i Serra, autor, entre altres novel·les, de Cabells de medusa (CCG, 2007), L’estratègia de la gallina (Columna, 2001) i d’un llibre d’èxit que en el moment de l’encàrrec encara no s’havia publicat: La drecera (Periscopi, juny de 2020).
Va ser la primavera d’aquell 2020: “La Montserrat Verdaguer, presidenta de la Fundació Tom Sharpe i la seva marmessora, es posa en contacte amb mi i em proposa la biografia per tres motius, segons diu: ‘Perquè m’agrada com escrius; perquè saps anglès i no tindràs problemes amb la documentació i perquè vivim a prop i no hi haurà problema si hem de parlar, reunir-nos, etc.’”.
La proposta era atípica. No quadrava amb les coses que Martín i Serra havia fet fins llavors: “Jo m’ho vaig pensar molt perquè no em veia fent una biografia de Sharpe; no sabia si m’interessava prou la seva literatura i també perquè soc autor de ficció i quan he fet assaig literari l’he fet sobre Joan Vinyoli, que és poesia i no té res a veure amb això”. Montserrat Verdaguer li demana que, abans de prendre una decisió, vegi la documentació de la qual disposarà. Li ho havia explicat, però no era fàcil comprendre-ho sense veure-ho. Entre la documentació hi havia papers personals i cartes, però també tres diferents intents d’autobiografia (dos molt curts i un altre més complet) i el que Montserrat Verdaguer anomena La llibreta vermella, un recull de converses i històries explicades per Tom Sharpe durant anys a Montserrat Verdaguer, que ella anava enregistrant i després transcrivint. Martín i Serra explica a EL TEMPS que això el fa decidir: “Quan començo a veure allà les cartes, La llibreta vermella i tot, la possibilitat d’escriure la vida d’aquest home em va semblar un repte: gairebé era com fer una novel·la sobre Sharpe a partir del joc de recrear el personatge: ‘A veure si soc capaç de fer-ho i com ell volia: no una biografia típica i tòpica sinó un plantejament més literari’”.
Aquest punt era clar. Sharpe havia deixat per escrit quin havia de ser el títol, Fragments d’inexistència, i que no volia solemnitat sinó un tarannà més literari. Sharpe, creu Martín i Serra, “té molt clar que cedeix el material amb la intenció de fer una biografia. Els ‘fragments’ del títol ho interpreto com un missatge també sobre la biografia que ell volia: ‘Trieu els fragments que mostrin la vida que vaig tenir, la literatura que vaig fer, la persona que vaig ser, el personatge que vaig crear... tot plegat’”.
Martín i Serra només va demanar als editors un afegitó, un subtítol: Una biografia de Tom Sharpe. “En primer lloc, per situar el lector; i després per destacar que aquesta és ‘una’ de les biografies que es poden fer sobre Sharpe. Se’n poden fer més: més acadèmiques i més basades en l’obra; més exhaustives, mirant-ho des d’altres perspectives. Jo he fet la que crec que ell hauria volgut. I recordo que, quan li vaig ensenyar a la Montserrat el primer esbós que tenia, per saber si anàvem bé, em va dir: ‘és la biografia que hauria volgut en Tom’”.
Fragments d’inexistència es llegeix com una novel·la; s’endinsa en les obsessions i els secrets de Sharpe, en les seues virtuts i els seus vicis. Ja se sabia que el pare de Tom Sharpe era nazi i el va educar en aquesta ideologia, però no érem capaços d’imaginar fins a quin punt el va marcar aquella educació i, quan li cau la bena dels ulls, als 17 anys, en veure en un cinema les atrocitats que cometien els nazis a Alemanya, com li arriba a obsessionar aquest vessant del seu pare. Guiats per Miquel Martín i Serra veiem com li dolia, fins als últims moments de la seva vida, que el seu pare haguera pogut donar suport als nazis i educar-los sota una estricta lleialtat a aquelles idees, fins al punt que, quan era petit i li demanaven què volia ser de gran, Tom Sharpe responia: “dictador”.
Per acabar-ho d’adobar, Sharpe arrossegava la consciència clara, i certa, que era un fill no desitjat (d’adult va saber que la seva mare va intentar avortar, però no se’n va sortir), al qual abandonaven llargues temporades amb uns grangers i menystenien sovint. Martín i Serra dibuixa tot aquest panorama amb tremp narratiu i amb detall, perquè Sharpe ho havia explicat en els seus papers autobiogràfics o li ho havia explicat a Montserrat Verdaguer.
Tampoc no era gens conegut que la joventut de Sharpe va ser tot el contrari que la seua infància i, en una temporada a Sud-àfrica, va ser un ferm atacant de l’apartheid fins al punt que va ser expulsat del país per aquest motiu.
Però Fragments d’inexistència també és un recorregut per l’obra de Sharpe, sense cites ni notes a peu de pàgina. Miquel Martín i Serra recorre la vida de Sharpe espigolant detalls que ell després va fer servir a les seues obres: els escenaris de les seues novel·les, “els boscos obacs i frondosos” de l’Anglaterra profunda, són a El bastard; “una pineda, densa, ombrívola, que s’estenia prop de Moor Park”, per on passejava quan estudiava al Lancing College surt a Blott a la vista... “Em semblava interessant per al lector”, explica Martín i Serra a EL TEMPS, “perquè hi anés veient la correspondència entre la vida i l’obra. Ell se’n va a Sud-àfrica i després la seua experiència la trasllada a les seves dues primeres novel·les, com també la seva infància a Northumberland després surt en altres obres”.
A Fragments d’inexistència hi ha l’obra, hi ha les parts més cridaneres (el nazisme, el maltractament, el seu fetitxisme sexual amb la goma), però Miquel Martín i Serra hi ha volgut destacar també “una cosa que és present a tota la seva biografia: la necessitat d’escriure. Comença a escriure poesia de molt jovenet, fa obres de teatre a Sud-àfrica i en la maduresa comença a escriure novel·les. La fusta d’escriptor hi és sempre: la necessitat d’explicar a través de la paraula el que sent i el que veu travessa tota la seva vida. Els pocs moments que va trobar certa serenor i equilibri en la seva vida va ser quan escrivia i publicava amb regularitat”.
Per això va ser tan important, per a Sharpe i per a la literatura, el descobriment de Llafranc per part de l’escriptor, aquell 1992. Feia onze anys que “escrivia, no va deixar mai d’escriure, però allò que escrivia no anava enlloc i això el feia sentir molt frustrat. La primera novel·la l’havia escrit el 1969 i publicat el 1971 i durant tretze o catorze anys va a un ritme frenètic, amb un llibre gairebé cada any. I després, l’èxit, Wilt, el cinema, el reconeixement i, de cop, el 1984, comença una sequera que durarà onze anys. Fins que troba Llafranc: recupera la serenor, la tranquil·litat, necessitava aquesta pau i torna a publicar”. Les beques boges apareixerà el 1995 i L’ovella negra, el 1996.
Una biografia com l’Hotel Llevant: deliciosa, sense cap taca i sense pretensions. •