Esquerra Republicana s’ha de revisar. Després de perdre més de 300.000 vots a les darreres eleccions municipals i més de 400.000 a les espanyoles del 23 de juliol, els republicans entren en una fase de replantejament de l’estratègia que els havia portat a expandir-se durant el cicle electoral anterior.
Així ho consideren, també, els quadres dirigents del partit que aquesta setmana han anunciat l’inici d’un procés de diàleg intern a la formació per tal de “bastir els fonaments modernitzadors del partit amb els paràmetres propis del segle XXI”. Els preocupa, doncs, “desgranar les claus per a la recuperació de la confiança majoritària de la ciutadania”. El procés s’allargarà fins a finals d’any i les conclusions haurien de ser enllestides a principis de 2024.
Podria coincidir amb el moment en què s’espera una eventual repetició electoral si les converses per investir Pedro Sánchez no prosperen. De fet, els republicans han començat a virar una mica la seva estratègia els darrers dies. Si, després de les eleccions, les declaracions dels seus dirigents semblaven indicar una altra predisposició per arribar al pacte, els darrers dies Marta Rovira, secretària general d’ERC, ha volgut fer constar que ningú podia donar per fets els seus vots. Encara més, la formació ha anunciat que consultarà a la seva militància un possible acord d’investidura.
Davant d’això, des d’EL TEMPS hem consultat a set persones que segueixen de prop la política catalana la qüestió següent: “A què creu que es deu la pèrdua de vots d’ERC en les darreres eleccions municipals i espanyoles? Pensa que es tracta d’una qüestió conjuntural o que pot marcar una tendència?”
Ana Sofia Cardenal
Professora de ciència política de la Universitat Oberta de Catalunya
Crec que la pèrdua de vot es deu fonamentalment al vot útil: un grapat de vots important ha anat al PSC. És cert que ERC és un dels partits que té més fronteres de vot i pot perdre per totes bandes, però en aquesta ocasió ha estat un tema de vot estratègic. Molts votants independentistes han decidit votar per bloquejar una majoria de dretes. Penso que els vots sí que poden tornar a ERC, perquè són vots prestats. Penso que en la lluita entre l’estratègia possibilista d’ERC i la de confrontació de Junts, l’única possible és la possibilista i que en els pròxims mesos veurem Junts acostar-s’hi. Potser m’equivoco. Al final, els votants el que esperen dels partits és que siguin útils, que siguin productius, i a la llarga crec que l’estratègia d’ERC acabarà convencent la majoria d’independentistes. ERC ha perdut també vot a les municipals, però cada elecció és un context diferent.
A les municipals és possible que hi hagi hagut un cert vot de càstig a ERC per la seva estratègia més possibilista. A les eleccions catalanes es vota més en clau nacional i aquí ERC ha tingut una posició més feble o més seguidista del que poden mostrar els partits d’àmbit estatal. Potser hi ha hagut un cert vot de càstig, però en les generals, hi ha hagut un canvi i la pèrdua de vots té a veure amb el vot estratègic. En les autonòmiques vinents veurem què passa entre els dos partits independentistes i qui és que acaba d’hegemonitzar l’espai. D’altra banda, ERC no està sabent capitalitzar bé l’acció de govern i aquest és un govern feble. Això potser sí que li passarà factura a les autonòmiques vinents.
Arnau Gonzàlez Vilalta
Professor d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona
ERC en particular s’ha anat tancant en un discurs de la gran política Espanyola en la qual eren claus. Grans pactes amb el PSOE, governabilitat a l’Estat i sempre sense treure’n rèdits en cap dels dos nivells, el dels objectius maximalistes (referèndum, amnistia) ni en el de les qüestions que més afecten el nivell de vida dels catalans (Rodalies, pressupostos, infraestructures). Tampoc en els àmbits a mig camí, importants identitàriament (escola catalana, oficialitat del català a Europa, català a les plataformes digitals). Es denota un partit amb unes estructures presoneres d’un discurs (eixamplar la base independentista i frenar cap govern de dretes a Madrid) que s’ha convertit més en un partit que fa del seu grup parlamentari a Madrid el centre de decisions, però sempre amb una visió de “salvar” l’Estat de caure a les mans de la dreta, sense cap contraprestació clara. Els indults eren un gest del PSOE políticament buit i podríem dir el mateix de la sedició. La taula de diàleg ha estat una presa de pèl.
En resum, l’agenda d’Aragonès no s’ha notat per enlloc; la gestió del Govern ha prosseguit no reformant una Generalitat i la seva administració anquilosada als anys 1980-1990 quan era modèlica i moderna. Ara és decadent i sense dinamisme. A Madrid no ha aconseguit sortir d’esdevenir una crossa del PSOE. Per tant, ERC genera una sensació de partit que en el moment de màxim poder assolit des de 1939, no ha tingut ideòlegs, bons gestors, polítics carismàtics i, especialment, idees. El lideratge de Rufián a Madrid és prou simptomàtic d’una manca de quadres preparats.
Tanmateix, Esquerra esdevé, lamentablement, una traducció d’una societat catalana —tota—, falta d’idees, de plantejaments per a rellançar la seva modernitat, redissenyar-se i recuperar una sensació de societat civil amb energia per a encarar els canvis d’era. Catalunya està en plena redefinició, però sense cap mapa concret a les mans i els seus partits escenifiquen aquest desconcert absolut.
Ivan Serrano
Professor de Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya
A les municipals hi ha un desgast d’ERC. Havia assolit molta representació fins i tot en entorns on el partit no havia tingut presència de govern. És difícil d’establir fins a quin punt l’ha afectat la gestió local o la general. El més raonable és que ha estat una combinació de no haver-se sabut consolidar en el paper de partit municipalista, que en ciutats més grans és més complex, i ho ha fet amb majories febles. També és possible que en el creixement sobtat hagi fet que la selecció d’elits o de càrrecs no hagi tingut marge per consolidar-se. De retruc, a les eleccions espanyoles, amb el vot útil apel·lant al vot de dreta i extrema dreta, ha fet retornar, amb paràmetres diferents, el vot dual. El vot al PSOE com un vot negatiu.
Tot plegat no s’entén si no tenim en compte el cicle llarg de després del 2017, on està clar que el conjunt de l’independentisme ha patit un desgast després de la gestió de les expectatives no acomplertes. Fins ara, ERC ha estat capaç de mantenir un discurs homogeni amb menys discrepància, que ara sembla que comença a aparèixer. Segons la meva opinió, això no és una conjuntura, és un nou escenari estructural que es produeix després del 2017. No es pot sostenir en públic, però el procés va ser un fracàs i a mig termini no es preveu un escenari on pugui haver-hi un altre context d’oportunitat perquè Catalunya celebri una votació. L’acceptació d’aquest nou escenari i l’autocrítica corresponent que hauria d’anar associada —perquè els lideratges d’aquesta fase encara són presents, la consolidació de nous lideratges i un nou programa polític encara no s’ha produït. Una reconfiguració del sobiranisme implica una acceptació crua i clara dels fets que han succeït. Veurem si, amb el cicle vinent i amb les eleccions al Parlament, es produeix aquest rellançament del programa polític sobiranista, que segurament haurà de ser més possibilista.
Maria Vila
Advocada
Jo crec que ERC no ha trobat un discurs creïble per al moment present. Junts tampoc, però el partit de Puigdemont encara estira la cosa irredemptista (purament retòrica). ERC, en canvi, va centrar el postprocés en un discurs antirepressiu al voltant dels consellers presos, que perd sentit un cop se’ls indulta. És a dir, ho van fer girar tot al voltant del xantatge emocional dels seus presos i, quan els presos deixen d’existir, es troben que no tenen capital polític per explotar.
Per altra banda, el lideratge de Junqueras s’ha desinflat i no tenen ningú que pugui rellevar-lo. La matraca al voltant de “governar bé”, a més, no s’ha fet gens palpable: ningú no sap exactament què pensen ni com projecten les seves idees cap al futur. Prova d’això és com van cedir davant del PSC en la negociació pels pressupostos, acceptant coses (aeroport, Hard Rock) a les quals representava que s’oposaven frontalment. A Madrid tampoc no han sabut fer valdre els seus diputats i han fet l’efecte que no saben negociar.
En un intent de deixar enrere el procés han volgut fer del PSC (en alguns municipis fins i tot van fer campanya en castellà) i l’elector, que ja no és captiu emocionalment dels partits que van capitanejar el procés, ha preferit votar l’original abans que la còpia. Allò d’”ampliar la base”, volia dir ampliar la base del PSC.
És veritat que el partit ha patit sotracs molt forts al llarg de la seva història i sempre ha acabat refent-se. Ara bé, en anteriors ocasions hi havia hagut dimissions, i una clara consciència que la patacada s’havia de revertir. Ara no ha passat així. Cap partit independentista podrà revertir aquesta davallada electoral mentre no faci una esmena a la totalitat dels seus darrers quinze anys i busqui lideratges nous amb idees que estiguin a l’altura del món que ve.
Xavier Torrens
Professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona
Cal fixar-se per què ERC guanyava tants vots. En els comicis espanyols de 2023, ERC ha baixat a 462.883 vots amb el 13,16 %, quan el 2019 havia pujat a 874.859 vots amb el 22,73%. En les eleccions locals de 2023 ha caigut a 520.360 vots amb el 17,31%, quan el 2019 va arribar a 822.107 vots amb el 23,53%. Per què ERC tenia èxit el 2019? El 2019 ERC era un partit d’arreplega (catch-all party). A més dels seus votants fidels, Esquerra sabia atrapar electors dels Comuns, atraure sufragis del PSC i recollir votants de Junts. En canvi, quan fa campanyes electorals centrades més en l’eix nacional, relegant el seu perfil social de l’eix d’esquerra, perd els votants arreplegats dels comuns i dels socialistes, mentre els independentistes abrandats se’n van a Junts.
Serà tendència si no corregeix el discurs. Li convé fer com EH-Bildu, que puja en vots. ERC pot redreçar el seu discurs fent bandera d’un top ten d’autogovern català: traspàs de Rodalies; traspàs dels aeroports de Barcelona, Reus i Girona; concert econòmic; nova cartera de serveis sanitaris amb cases de parts, psicologia, psiquiatria i odontologia amb finançament addicional de l’Estat; ampliació per a la Generalitat fins al 60% del currículum d’Educació; traspàs total de les competències en beques; inversió estatal en el programa Housing First de persones sense llar; traspàs de la xarxa de paradors de turisme; transferència de prestacions i subsidis per desocupació, i català al Congrés de Diputats.
Àngels Pont
Directora del GESOP
La pèrdua de vots dels republicans no té un únic motiu; una part respon al que es juga a cada elecció: a les municipals es perden places importants per les crítiques a la gestió municipal, i a les generals hi ha contribuït el vot útil per parar la dreta espanyola. Hi ha, però, una raó de fons que seria la força motora d’aquests retrocessos, que és el desconcert i la pèrdua de confiança envers aquesta formació després de deu anys de procés. També a les catalanes de 2021, tot i mantenir el percentatge de vot, va perdre 330 vots.
A les últimes tres eleccions que hi ha hagut, ERC ha perdut vots respecte de les eleccions anteriors. Les més recents el situen en valors anteriors al procés. Amb aquestes dades sembla difícil que pugui assolir una posició hegemònica al país. Els eixos de competència electoral s’han mogut, i l’ideològic torna a agafar força. En aquest eix és on es troba amb l’espai dels socialistes i dels Comuns, dues formacions amb una trajectòria llarga al nostre país que són les que precisament més van patir la polarització en el moment del procés, quan l’eix nacional era el preeminent. Hi ha força moviment entre aquestes tres formacions polítiques. I en l’eix sobiranista la lluita amb Junts continua molt igualada.
Manel Lucas
Periodista i autor del llibre Les ànimes d'Esquerra
No crec que hi hagi una única explicació. És veritat que el Govern, i en les condicions en què l’ha d’exercir ERC, desgasta. Però també cal tenir en compte que l’ascens continuat que ha tingut fins ara està vinculat al pes que, des de l’inici del procés, ha tingut el component nacional en la política catalana. El 2023 això ha canviat i, per exemple, a les municipals de Barcelona ja no se n’ha parlat gens, i això ha desdibuixat l’oferta dels republicans, no gaire diferent de la dels Comuns quant a model de ciutat.
El 23J, és claríssim que el vot català s’ha bolcat en les dues candidatures que més clarament representaven el fre a la dreta: especialment els socialistes, però també és destacable que Sumar-Comuns hagin quedat en segona posició. També hi ha hagut una abstenció important d’un electorat independentista, que ha castigat tant ERC com Junts o la CUP.
En canvi, no estic gaire segur que l’estratègia del diàleg hagi pesat en contra. Al febrer del 2021, ERC ja estava en aquesta línia i va quedar pel davant de Junts a les eleccions catalanes.
No es pot saber si la baixada ha d’allargar-se. Si el Govern aguanta fins a final de legislatura, ens trobarem en una altra conjuntura. És impossible saber ara si la gestió del Govern pesarà, què haurà passat amb els independentistes al Congrés dels Diputats o quin serà el relat politicomediàtic que tindrà prioritat