Imaginem-nos les eleccions al Congrés dels Diputats com una marató. Qui complete abans els 42,195 quilòmetres del recorregut, formarà govern. El dia D, tots els candidats es presenten a la línia d’eixida després de mesos i mesos de preparació. Els seus entrenadors personals han traçat el planning perfecte. És la cita més important del calendari i cal arribar-hi en plena forma.
No obstant, quan sona el tret a l’aire —pam!— que marca l’inici de la cursa, un dels corredors decideix fer els primers 8 quilòmetres caminant. Què fa? Va tan sobrat que s’ho pot permetre? Que no veu que els rivals estan avantatjant-lo en excés? Com pensa superar-los?
Després del quilòmetre 8, per fi, aquest corredor posa la directa i agafa un ritme imponent. Velocitat de creuer. A l’equador del trajecte ja ha deixat enrere alguns dels participants, però, a pocs quilòmetres de la meta, s’adona que no serà el guanyador. Es pensava tan superior que, amb un punt d’arrogància, va preferir no competir en el primer tram de la marató. I això es paga.
Que li ho pregunten, si no, al Partit Popular, que tampoc no corre a Catalunya ni al País Basc. Hi va caminant o, en el millor dels casos, practicant fúting. De debò pensa conformar govern seguint aquesta estratègia?
Ben al contrari que el PP, ja fa anys que el PSOE percep Catalunya i el País Basc com a àrees d’avituallament on refrescar-se, pal·liar la set i ingerir aliments que li proporcionen l’energia suficient per endur-se la medalla d’or. L’esquerra alternativa, articulada al voltant dels Comuns i Podem, també corre molt més que no Vox.
Una teoria contra les cordes
A la política espanyola circula una teoria segons la qual un partit no arribarà a la Moncloa sense una presència destacada en dues de les quatre autonomies més poblades: Andalusia, Catalunya, Madrid i el País Valencià. Totes elles escullen, respectivament, 61, 48, 37 i 33 diputats. En total, 179 escons. Més de la meitat de l’hemicicle, xifrat en 350.
La dreta espanyola no és hegemònica a l’Estat perquè catalans i bascos, cada cop més, li giren l’esquena
Tradicionalment, els socialistes han sigut més forts a Andalusia i Catalunya, mentre que els populars tenien Madrid i el País Valencià com els seus dos grans caladors de vots. Tanmateix, fa més d’un lustre que aquest esquema va saltar pels aires. El País Valencià continua sent de dretes, però ja no tant; Andalusia ho és com mai, i Madrid es manté inalterable. Amb Múrcia, Galícia i Castella i Lleó, és un dels quatre feus de capçalera del PP.
Ni abans amb tres marques —PP, Ciutadans i Vox— ni ara amb dues. La dreta espanyola no és hegemònica a l’Estat perquè catalans i bascos, cada cop més, li giren l’esquena. De fet, els comicis del 23 de juliol, influïts per la crida a l’abstenció d’una part de l’independentisme català, han consolidat aquesta tendència. Només 8 dels 48 parlamentaris que Catalunya enviarà a Madrid pertanyen a PP o a Vox, i només 2 dels 18 provinents d’Euskadi són del PP. A les tres demarcacions basques, Vox s’ha quedat en blanc.
Globalment, dels 66 escons en disputa a Catalunya i el País Basc, el PP n’ha obtingut 8, i Vox, 2. Molt lluny dels 24 que s’han endut els socialistes i els 8 de Sumar. Si s’agrupen els escons en tres blocs, l’esquerra espanyola n’ha aconseguit 32, per 24 les forces sobiranistes (ERC, Junts per Catalunya, EH Bildu i el PNB) i 10 la dreta i la ultradreta espanyoles. 10 de 66. El 15% de les cadires en joc. A Girona, Lleida i Guipúscoa, PP i Vox no n’han obtinguda cap.
El comportament electoral de Catalunya i el País Basc és antagònic al de la resta de l’Estat. Dels altres 284 diputats, PP i Vox en tenen 159. El 56%. Una majoria rotunda. Rotundíssima.
Si exceptuem Catalunya i el País Basc, PP i Vox tindrien 159 diputats de 284, és a dir, 16 escons per damunt de la majoria absoluta
El desequilibri és tan notable que Pedro Sánchez, trencant el mite preestablert, sense dominar dues de les quatre autonomies clau, està en condicions de retenir el Govern. A més del suport dels seus aliats de Sumar, la platafor ma que lidera la seua vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, a la sessió d’investidura haurà de rebre el vot afirmatiu d’Esquerra, EH Bildu, el PNB i el BNG, a més de l’abstenció, si més no, de Junts. Cinc formacions que no volen ni sentir a parlar d’acords amb el PP.
En un moment de màxima agitació política, amb una pressió mediàtica extrema, el PSOE ha resistit més bé que no es pensava. Les cares d’alegria de la nit del 23J —no es tractava d’una victòria en vots ni en escons, però havien guanyat vots i escons en relació amb els comicis de 2019— testimoniaven aquesta sorpresa.
I és que els socialistes, al conjunt de l’Estat i en nombres redons, han estat capaços de reunir [en tancar aquesta edició, encara no s’havia comptabilitzat el vot CERA, corresponent als residents a l’estranger] 970.000 paperetes més que en la cita anterior. D’aquests 970.000 sufragis, 420.000 provenien de Catalunya i 60.000 del País Basc. Si fa no fa la meitat.
Els sectors afins a la dreta no se’n saben avenir. Alguns dels seus referents públics fins i tot defensen la conveniència de concedir la independència a catalans i bascos. És el cas, per exemple, de l’economista Juan Ramón Rallo, que la mateixa nit electoral, a les 23:38 hores, escrivia el tuit següent: “Lo repito todas las elecciones, pero sigue siendo relevante. Si Cataluña y el País Vasco fueran independendientes, PP y Vox tendrían 159 de 284 diputados. Mayoría absolutísima. Se prefiere mantenerlos dentro y eso tiene contrapartidas”.
A tall d’aquest comentari, el periodista Ferran Casas, subdirector de Nació Digital, rescatava una escena molt repetida en la seua etapa de cronista del diari Avui al Congrés: “Un diputat del PP per Conca, el Pepe Madero, sempre ens ho deia a Madrid: ‘Sin los catalanes, ganaríamos siempre. Si por mi fuera, os daba ya la independencia’. No li feien cas”.
Sí, el PSOE ha resistit millor que ningú no ensumava. Cap enquesta no havia augurat un creixement, però el creixement s’ha produït i ha sigut d’un milió de vots. Amb tot, si exceptuem Catalunya i el País Basc, les dades són ben eloqüents: PP i Vox tindrien 159 diputats de 284. És a dir, 16 escons per damunt de la majoria absoluta.
Poca broma.
Una presència modesta
Les diverses marques de la dreta espanyola sempre han tingut una presència modesta a Catalunya. Tan sols Ciutadans, a recer del procés sobiranista, va eixamplar les fronteres clàssiques en què s’havien mogut la UCD, AP, el CDS i el PP. Va fer-ho gràcies a l’arribada de molts electors procedents del PSC, cosa que va acotar l’espai progressista a la mínima expressió: el 38,3% i el 36% dels vots que van sumar PSC i els Comuns a la doble contesa estatal de 2019. Una xifra únicament superada per Mariano Rajoy en 2011, quan va guanyar els seus primers comicis i va deixar les esquerres en un exigu 35%.
En general, però, l’espai representat pel PSC, el PSUC —una formació obertament catalanista que va evolucionar cap al que significaria Iniciativa per Catalunya i ara Catalunya En Comú—, ICV i els Comuns, sempre s’ha mogut entre el 40% i el 50% dels sufragis en aquest tipus d’eleccions. Els moments estel·lars, coincidents amb la primera elecció de Felipe González i la reelecció de José Luis Rodríguez Zapatero, van situar l’esquerra federalista per sobre del 50% de les paperetes.
El 23J, afavorits per l’abstenció d’un segment de l’independentisme i l’arribada de votants d’ERC, tal com reflecteixen els estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), PSC i En Comú Podem van marcar la tercera marca més alta de l’esquerra espanyola a Catalunya: el 48,9% dels vots. Per davant, fins i tot, de la primera victòria de Rodríguez Zapatero, esdevinguda tres dies després dels atemptats de l’11M a Madrid.
Per contra, el sobiranisme català s’ha anotat la pitjor dada des de les eleccions de 1979, que van donar pas a la primera legislatura. Esquerra, Junts per Catalunya i la CUP a penes han recollit el 27,4% dels vots, molt lluny del 42,9% de l’anterior cita estatal, la del 10 de novembre de 2019, quan precisament van fixar el seu rècord.
Aquest efecte acordió —un resultat excels i un dels més pobres entre una elecció i la següent— denota dues coses: el desencant de molts ciutadans independentistes i la por a l’arribada de l’extrema dreta al Govern espanyol.
Els pactes de govern signats pel PP i Vox en diverses autonomies arran de les eleccions del 28 de maig —en especial, el del País Valencià— van posar en alerta una part de la població catalana. La negació explícita de la violència masclista, la retirada de banderes LGTBI o la censura de publicacions escrites en català —com ara EL TEMPS— de part d’alcaldes i diputats de Vox van escandalitzar una part de l’electorat català.
Si Sánchez torna a ser investit i s’evita així la repetició dels comicis, serà la sisena ocasió en què un candidat socialista rep el suport de forces catalanistes per ser president.
En 1993, la primera vegada, González rebé el vot de Convergència i Unió, liderada per Jordi Pujol, a canvi de la cessió del 15% de l’IRPF. En 2004, Rodríguez Zapatero va estrenar-se a la Moncloa amb l’ajuda d’Esquerra pel seu compromís d’aprovar la reforma estatutària que acordara el Parlament català. En 2008, ERC votà en contra de la seua segona investidura pel desencís que precisament va causar-los la reforma de l’Estatut, i fou CiU, amb uns altres grups, qui va eixir-ne al rescat per la via de l’abstenció.
Les altres dues ocasions en què els grups catalans van esdevenir determinants ja van ser amb Pedro Sánchez. En primera instància, l’1 de juny de 2018, en la moció de censura —votada afirmativament per Esquerra i el PDeCAT— que va liquidar el Govern de Rajoy. I en gener de 2020, quan l’abstenció d’ERC va permetre la investidura del primer aspirant que es presentava davant la cambra amb la intenció de presidir un executiu de coalició.
D’altra banda, l’única col·laboració d’una força catalana amb la dreta espanyola es remunta a 1996. Aquell any, Jordi Pujol va segellar amb José María Aznar el Pacte del Majestic, pel nom de l’hotel del passeig de Gràcia de Barcelona on va fructificar l’acord. Aznar va qualificar-ho de “fita històrica” i Pujol, d’“aposta forta” per tal de “normalitzar la vida política”. En aquest cas, la cessió de l’IRPF a Catalunya ascendia al 30%.
En aquella nit electoral, la de 1996, a la porta de la seu del PP al carrer de Gènova de Madrid van escoltar-se càntics de “Pujol, enano, habla castellano”. Unes setmanes més tard, a TV3, el presidenciable Aznar confessava que, en petit comitè, li agradava practicar el català.
La premsa conservadora espanyola va viure les primeres cessions de l’IRPF a Catalunya, sota el mandat socialista, com una ofensa absoluta. No va semblar-los gens malament que el percentatge en qüestió es multiplicara per dos en el mandat següent, en virtut de l’entesa rubricada al Majestic.
La majoria absoluta aconseguida per Aznar en els comicis de l’any 2000 va capgirar, per sempre més, la relació de la dreta espanyola amb Catalunya. Res no tornaria a ser igual. Aquell període de quatre anys, amb les mans lliures, van mostrar l’Aznar més nacionalista, refractari a les diferències. La seua postura favorable a la guerra de l’Iraq va provocar, a més, la manifestació més multitudinària celebrada fins llavors a Barcelona, amb 1,3 milions de participants. Una de les més nombroses del planeta en aquella onada de protestes antibel·licistes.
Amb Zapatero en el poder, la relació de la dreta amb Catalunya encara va complicar-se més. El PP va desplegar una ofensiva per terra, mar i aire contra la reforma de l’Estatut, que va incloure recollida de signatures per tot Espanya i, en casos extrems, la crida al boicot als productes catalans.
L’auge del procés sobiranista, a partir de 2012, va distanciar del tot la dreta catalana i l’espanyola. En aquest cas, amb episodis tan sinistres com el de la “policia patriòtica”, encarregada de generar proves falses contra els líders del moviment independentista. La declaració unilateral d’independència, l’octubre de 2017, va menar a l’activació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que, de facto, desposseïa els catalans de la seua autonomia. Una mesura aplicada amb el vot favorable dels senadors del PSOE. Els del PSC van preferir absentar-se’n.
La nota de color
Si la presència al Congrés de diputats catalans del PP —i la resta de marques de la dreta espanyola— sempre ha estat tímida, al País Basc gairebé representen un exotisme. Una nota de color.
Un esquirol podria anar des de la frontera navarroaragonesa fins a les portes de Bilbao passant per municipis en què l’esquerra abertzale ha esdevingut primera força
Ara bé, si parlem de colors, a les últimes eleccions estatals celebrades al País Basc sobretot n’hi ha hagut tres. O dos. D’una banda, el d’EH Bildu, que ha estat la força guanyadora a la majoria de municipis. Un esquirol podria anar des de la frontera navarroaragonesa fins a les portes de Bilbao passant per municipis en què l’esquerra abertzale ha esdevingut primera força.
El segon color predominant a Euskal Herria és el roig dels socialistes, que s’han fet forts a la meitat sud de Navarra, incloent-hi Pamplona, i que també han sigut els més votats a les altres tres capitals —Sant Sebastià, Vitòria i Bilbao—, i al dens marge esquerre del Nerbion.
El verd del PNB ha quedat circumscrit, principalment, a les poblacions del nordoest de Biscaia, amb Getxo com a principal exponent. A Guipúscoa, els jeltzales només han eixit triomfants a Hondarribia, Beasain, Elgoibar, Abaltzisketa i Albiztur. I a Àlaba, a poc més d’una dotzena de municipis.
La progressió d’EH Bildu en detriment del PNB és un element relativament nou. Després d’una dècada fora de competició per la decisió de no presentar-se als comicis, primer, i per la llei de partits polítics, després, l’any 2011 ja va demostrar la força creixent de l’esquerra abertzale, aleshores englobada en Amaiur, l’embrió de l’actual Bildu.
Aleshores, Amaiur, el segon classificat al País Basc, va quedar-se a 50.000 paperetes del PNB: en percentatge de vot la diferència va ser de 27,4% a 24,1%. Aquell diferencial ha quedat reduït al no-res enguany, ja que EH Bildu s’ha quedat a tan sols un miler de paperetes [abans del recompte dels sufragis dels residents a l’estranger] del partit presidit per Andoni Ortuzar: en percentatge de vot, 24,05% a 23,95%.
Pel que fa a PP i Vox, doncs això, una simple nota de color. En conjunt han arreplegat el 14,1% dels vots, en la línia de les quatre anteriors convocatòries, en les quals, malgrat que també hi prenia part Ciutadans, la dreta espanyola va sumar el 16,1% (2015), el 16,7 (2016), el 12,9% (28 d’abril de 2019) i el 12,5% (el 10 de novembre de 2019).
La dreta espanyola paga a Euskadi els seus excessos verbals a la resta de l’Estat
Ateses les circumstàncies, els únics dos diputats aconseguits pel PP —dels 18 que hi havia en disputa— poden considerar-se un veritable èxit. El 10N del 2019 se’n van anotar un de sol, i un semestre abans, el 28M del 2019, cap ni un. En aquella contesa, el PNB va obtenir-hi sis escons, i el PSE, Unides Podem i EH Bildu van empatar-ne a quatre.
La dreta espanyola paga a Euskadi els seus excessos verbals a la resta de l’Estat. El “Que te vote Txapote” que va fer-se tan popular en la campanya passada actua com a repel·lent de vots a les tres demarcacions basques i també a Navarra.
El PP ha dedicat paraules molt pujades de to als socialistes que també se’ls han girat en contra. Rajoy va dir-li a Zapatero que havia “traït els morts” i ara Feijóo, també en seu parlamentària, li ha etzibat a Sánchez que és “més generós amb els botxins que no amb les víctimes”. Les apel·lacions reiterades als socis “filoetarres” o les crítiques a l’acostament de presos tampoc no són ben rebudes en una societat que malda per deixar enrere el malson del terrorisme. Lluny queden els anys vuitanta, quan Herri Batasuna no prenia possessió dels seus escons al Congrés.
Fou Aznar, amb l’aquiescència de Zapatero, qui va impulsar la llei de partits que va conduir a la il·legalització de l’esquerra abertzale lligada a Batasuna. Aquell moviment va resultar providencial perquè, una dècada més tard, sota el Govern de Zapatero, ETA abandonara les armes de manera definitiva.
L’expresident socialista va involucrar-se a fons, per això, en la campanya del 23J justament. Insisteix a dir que el terrorisme és història i que és l’hora de fer política. Zapatero entén que EH Bildu és un actor tan vàlid com qualsevol altre per arribar a acords, mentre el PP se n’escandalitza i afirma, en paraules de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que “ETA està viva, està en el poder, viu dels nostres diners”.
L’ús de l’expressió “Govern Frankenstein” —ideada, per cert, per l’exsecretari general socialista Alfredo Pérez Rubalcaba— pot resultar efectiva a Badajoz, Ciudad Real, Burgos o Santander, però coarta les opcions de creixement del PP a dos territoris on aquest partit ja és pràcticament residual. Els seus acords amb Vox n’han estat la cirereta del pastís.
És lògic, per tant, que després ni tan sols el PNB no gose reunir-se amb Núñez Feijóo. “Són bojos, aquests romans!”, que exclamaria Obèlix.
NAVARRA, PER LA MATEIXA VIA
El títol original de la sèrie era Growing Pains, però TVE va traduir-lo d’una manera que condensa, la mar de bé, la situació de la dreta espanyola: Los problemas crecen. O potser caldria pronunciar-lo en èuscar, Arazoak hazten dira, perquè els perills sobrevinguts tenen a veure amb Navarra.
El gràfic que acompanya aquest text resulta força aclaridor. Des de l’any 2000, coincidint amb la majoria absoluta de José María Aznar i la crida a l’abstenció per part d’Herri Batasuna, la dreta no envia més de dos representants navarresos a Madrid. Ni conjuntament ni per separat, UPN i PP —acompanyats de Cs, en 2019— no han estat capaços de capgirar una correlació de forces adversa. I com al País Basc, la ultradretana Vox tampoc no entra en el repartiment.
Què està succeint a Navarra? Des de les primeres eleccions al Congrés fins a les celebrades en 2008, les formacions d’aquest espectre ideològic sempre superaven la mitjana estatal de la dreta.
Però aquesta tendència va començar a modificar-se després dels mandats de José Luis Rodríguez Zapatero, quan la dreta política i mediàtica va estendre el fantasma de l’annexió al País Basc, que, segons deien, era una de les condicions imposades per ETA al PSOE per posar fi a la violència.
En març de 2007, milers i milers de navarresos van manifestar-se a Pamplona, al costat de destacats líders del Partit Popular, sota el lema “Fuero y libertad. Navarra no se negocia”.
De llavors a ençà, la dreta s’ha empetitit i l’esquerra ha guanyat pes, en primer lloc, gràcies a Nafarroa Bai, més tard a través de Geroa Bai i, ara, amb EH Bildu. La presència de diputats basquistes provinents de Navarra ja és la tònica habitual al Congrés.
Així doncs, mentre que l’any 2000 la dreta espanyolista va assolir el 55,1% dels vots, ara només n’ha aconseguit el 37,9%. En paral·lel, un de cada cinc ciutadans navarresos, si fa no fa, s’inclinen habitualment per EH Bildu.
Aquesta coalició té una preponderància evident a les poblacions septentrionals, però que cada cop s’anota uns resultats més positius cap al sud. En municipis castellanoparlants com Sangüesa, pràcticament fronterer amb l’Aragó, ja supera el 12% dels vots, i a Tafalla, el 22%.
En definitiva, Navarra ja és, per a la dreta espanyola, un maldecap afegit. Sense la transcendència de Catalunya o el País Basc, és clar, però és un altre problema seriós. El 23J, UPN i PP s’han presentat separadament al Congrés, obtenint un escó cadascú.
La parella travessa una relació convulsa des de fa temps. En 2008 van patir una primera crisi després que UPN ordenara als seus dos parlamentaris abstenir-se en la votació de les esmenes a la totalitat contra els pressupostos de Zapatero, una comunicació que tan sols va acatar un dels dos diputats.
Més recentment, en 2022, amb motiu de la reforma laboral del Govern de coalició, UPN també va instar els seus dos diputats a votar-hi a favor, però aquests van desmarcar-se’n i van votar amb el PP, formació que els ha acollit més tard. Ni les acusacions de transfuguisme —tots dos van retenir l’escó— no van impedir que UPN explorara un nou acord preelectoral amb el PP, per bé que l’entesa no va reeixir. Tenien por de quedar-se sense representació al Congrés, cosa que no ha passat.
El drama, per a UPN i PP, és que es veuen incapaços de recuperar el Govern navarrès, en mans de l’esquerra des de 2015. En la primera legislatura, presidit per Uxue Barkos, de Geroa Bai, amb consellers d’EH Bildu i Podem.
Des de 2019, amb la socialista María Chivite a la presidència i també amb Geroa Bai i l’esquerra alternativa a l’executiu, però amb la necessitat de l’abstenció d’EH Bildu. De fet, l’acord no s’ha renovat després del 28 de maig per tal de no enterbolir la campanya estatal i proporcionar més munició a la dreta. Els socialistes, a més, s’han negat a investir Joseba Asiron, de Bildu, com a alcalde de Pamplona.