Els Crítics

Blade runner 2049

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El camí de la seqüela acostuma a comportar catàstrofes. Encara més si el precedent és un film com Blade runner (1982), que ressona en la memòria dels espectadors més diletants, convertit en la pedra fundacional d’una manera de parlar del futur, de fer ciència-ficció i de crear un univers mitòman i sàviament transcendent al voltant del mateix film. Només cal veure les versions del director i els muntatges alternatius —amb canvis irrisoris, però meravellosament substancials en la narrativa final— que es van succeint des que es va estrenar. Malgrat un fracàs estrepitós de taquilla, l’obra va traspassar l’etiqueta de pel·lícula icònica per ser un d’aquells casos excepcionals en què el focus temàtic està a la mateixa altura que l’amplitud emocional, i converteix el film en un batec que encara colpeja el cor del cinema que es fa, sent capaç de sotragar els fonaments d’una mena d’històries destinades a la clandestina hiperventilació de la sèrie B, i superar-ne l’estigma per portar el cyberpunk i els elements distòpics a un primer pla vigent i poderós, ara ja central en els preceptes del cinema d’autor o del blockbuster més agosarat. Això, malgrat que parlem d’uns dels millors films de l’any, entela el resultat final d’aquest Blade runner 2049, dirigit per un talent com el de Denis Villeneuve.

El realitzador canadenc assegura trames laberíntiques perfectament ordides —Incendis, Enemy— amb un ordre visual sempre bell, intens i embolcallador —Prisoners, Arrival—, i és un autor que sap manejar bé el guió en pro d’un entreteniment gens barat. Ara, però, Villeneuve ha de treballar des d’un punt de partida que només pot condicionar el resultat final. El repte, d’alta volada, és agafar l’ànima de l’original i no trair-la, modelant la història a l’actualitat. Trenta anys després de la història original, K (Ryan Gosling), un nou blade runner, descobreix un secret que podria posar fi al caos imperant en una societat empolsinada per la grisor del futur, amenaçador i incert. Això el portarà a la recerca de Rick Deckard (Harrison Ford), de qui no es tenen notícies des de fa tres dècades. Capricis de guió a banda, Villeneuve sap dotar la història de categoria visual: un embolcall perfecte, convenientment evolucionat, i sense grinyolar en cap moment, en una recreació del mateix ritme llangorós, lent fins a l’èxtasi intel·lectualitzat, amb un disseny de vestuari que farà saltar la llagrimeta a més d’un.

Blade runner 2049 és, en aquest sentit, un precís —i altament preciós— artefacte creat per pal·liar la nostàlgia, una operació en vogue al Hollywood més eixut d’idees i d’afany malaltissament recaptador. Una seqüela tardana, encarregada a una mirada lúcida de coordenades i narratives pròpies, potser també filla d’aquell primer impacte màgic que va suposar l’original. La prova se supera amb molt bona nota, però la conjunció d’astres és absolutament irrepetible, per molt que es mastegui la història, que es recreï l’ambient, que es facin homenatges continus a una manera de concebre el cinema i la vida mateixa. Per molt que Harrison Ford surti en tots els moviments de recuperació del passat recents —Star Wars, Indiana Jones—, i per molt que allò i aquells films ja siguin irrepetibles. Amb tot, Blade runner 2049 és lànguidament especial, entretingudament cansada. Una proesa del fet d’apuntar més que de dir, un film d’una bellesa impressionant que, malgrat la solemnitat de tot plegat, no troba una translació prou imbricada en la recreació del laberint a què ens ha acostumat el seu director.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.