Hi ha pocs llibres que s’han de considerar imprescindibles per entendre una època i Harry Frankfurt, que acaba de morir als 94 anys, en va escriure un. On Bullshit és un dels textos de filosofia política imprescindible ara mateix per tal d’entendre de quina manera funciona la producció de gentussa i la misèria intel·lectual del nostre temps. En el món de les idees filosòfiques, Frankfurt era un personatge original per moltes raons, començant pel fet que va ser un nen adoptat, un soldat a la II Guerra Mundial i dels pocs universitaris i filòsofs analítics que van obrir-se a l’estudi de la societat aplicant les eines de la sociologia i combinant l’estudi de la lingüística amb la filosofia moral. A sobre, escrivia textos breus i clars, de manera que no es pot demanar més
Frankfurt mai va tenir la dimensió publica d’altres pensadors de l’esquerra liberal i ni tan sols s’interessava especialment per les qüestions polítiques concretes. El seu camp de treball va ser un altre. Va estudiar específicament la qüestió de la deshonestedat com a eina retòrica especialment destructiva de les relacions humanes i en tant que instrument que destrueix la confiança fins fer impossible la vida en comú.
El seu concepte central, bullshit (literalment “merda de toro”), es pot traduir de diverses maneres. És l’engany, la presa de pèl, la deshonestedat, la xerrameca, l’ensarronada o la collonada. Però seria un error identificar bullshit amb mentida, perquè el mentider es proposa enganyar i ho fa conscientment. Qui es dedica al bullshit tan sols vol ferir, deixar caureinsinuacions i crear mala maror. En aquest context, la veritat ni tan sols importa i això per a Frankfurt el bullshit és més greu que la mentida, perquè provoca un estat social irrespirable, manipula el llenguatge i fa impossible diferenciar entre el cert i el fals.
És significatiu que el text, inicialment publicat l'any 1986 en una revista acadèmica, no fos conegut i debatut àmpliament fins que va aparèixer en forma de llibre amb lletra grossa l’any 2005 sota la presidència de Bush fill i just a l’inici de la guerra civil a l’Iraq, un exemple de bullshit de primer curs. Els temps estaven segurament madurs per entendre que la manipulació política havia fet impossible que l’opinió pública pogués destriar la veritat de la falsedat –i no tan sols en política internacional. Quan les emocions ocupen del tot l’espai de la raó el debat polític es torna estèril. És l’hora de la demagògia que corseca les democràcies. Vendre fum a l’engròs ha estat un negoci esplèndid d’ençà que el trio de les Azores (uns personatges amb article a la Wikipèdia espanyola) el va convertir en el nucli de la política realment existent.
Qui produeix bullshit no considera important com siguin (o com deixin de ser) els fets; aquesta és una circumstància que resulta indiferent. Tan sols interessa tòrcer la voluntat de qui t’escolta i embolicar el que és clar. L’argúcia funciona perquè, segons Harry Frankfurt, la voluntat, més que la raó o la moral, era l'aspecte definitori de la condició humana i, collonant el personal, la mala voluntat sempre s’imposa sobre la descripció honesta de la realitat. Per dir-ho en termes més europeus, “el relat” (la xerrameca més banal) fa impossible la veritat i els “fets alternatius” ocupen el lloc dels fets reals. En les “vides de merda” que provoca l’engany compulsiu, la retòrica ho colonitza tot.
A més, refutar les ensarronades és cansat i molta gent opta per no fer-ho per no posar-se al nivell dels idiotes. Com que la quantitat de temps que es necessita per refutar una estupidesa o una manipulació és infinitament superior a la que cal per vomitar-la, de vegades sembla una feina inútil i els mentiders guanyen per incompareixença de les persones decents.
Fins i tot hi ha una tècnica retòrica que s’anomena “metralladora de fal·làcies” i que s’ensenya a totes les escoles de negocis, que consisteix a acumular mentides en els primers minuts d’un debat per descol·locar l’adversari. No fa gaire la va aplicar Feijóo al debat amb Pedro Sánchez i el va guanyar còmodament.
Atès que sense informació no hi ha identitat ni voluntat, la manipulació o la informació esbiaixada produeixen ciutadans estúpids que no saben diferenciar el cert del fals. Quan s’escampa merda i parcialitat deshonesta i ja no es pot disposar d’una informació raonada, deixem fins i tot de ser responsables de les nostres decisions. Simplement percebem el món com un lloc desesperant i hostil. De la mateixa manera que no s'ha de culpar una persona per colpejar algú si aquest comportament va ser el resultat d'un espasme muscular involuntari al braç, tampoc es pot considerar que les decisions preses sota la pressió d’una deshonestedatestructural siguin realment democràtiques perquè no estan preses en condicions informades.
Com s’apliquen i quins efectes tenen aquestes consideracions a la nostra societat no cal explicar-ho. És massa obvi. A quin venedor de fum votaran vostès?