Com valora les polítiques de gènere del darrer Govern de l’Estat espanyol?
Sincerament, crec que la ministra Irene Montero, amb el seu equip, han sabut traduir, institucionalment, molt bé i bastant al mil·límetre les demandes històriques del moviment feminista i LGTBI+. Amb les seves mancances, també, pel que fa a la llei trans i tot l’espectre de persones migrants i sense regularitzar. Això ha estat una mancança notable. A trets generals, s’ha notat que l’equip que hi havia al darrere estava força connectat amb el que podia ser el moviment feminista històric de base. És la primera vegada a la història que a l’Estat espanyol, i a Catalunya també, hi ha algú que es mulla en qüestions que no són molt populars a nivell de lògica de partits. Com amb la llei del sí és sí i posar el consentiment al centre. O amb la llei trans, que sabien que l’ofensiva seria brutal. S’ha tirat endavant. Hauria estat molt més còmode quedar-se en qüestions de consens històric dins l’esquerra, com la llei de l’avortament. Això costarà de tornar a veure. Ha estat força històric. A vegades, no fa falta comprar tot el que ha estat Podemos ni ser-ho per reconèixer que hi ha hagut aquest fet bastant excepcional. Tristament, no hi estàvem acostumades. Ningú havia traduït les demandes històriques del feminisme de manera real i sense adaptar-les a les necessitats del partit de torn.
Irene Montero ha pagat un preu alt…
És evident. S’ha de reconèixer. Que, al final, l’aposta era molt alta. Al final, hi ha hagut un preu de mullar-se fins al coll en qüestions que no eren còmodes. No s’han conformat a tocar debats feministes molt, molt, bàsics per l’esquerra. Hem vist que han anat a pinyó i han entrat fins a la cuina. La llei trans ha estat un clar exemple de com ha suposat un càstig dins l’esquerra brutal.
Aquesta setmana, Yolanda Díaz, de Sumar, deia que “el moviment feminista perd quan se situa a la trinxera”. Com interpreta declaracions com aquestes?
Tinc la sensació que això que oficialitza Yolanda Díaz amb la campanya, amb aquest discurs sobre el feminisme que ha de ser conciliador, és una cosa que porta coent-se des de fa uns anys. Sobretot, a partir del 2018 quan hi ha com una reconfiguració del moviment feminista que canvia les lògiques dins l’esquerra. Creix molt i desborda les agendes dels partits i de la comunicació de masses. Entra a l’arena pública de forma molt més forta. Fins aquell moment potser havia estat més un annex dins l’esquerra. En el moment en què això peta molt fort, comença a coure's aquesta disputa pel significat del mateix feminisme. En qüestions de violència masclista, el feminisme proposa coses que generen contradicció dins la mateixa esquerra. Surten sectors que qüestionen què vol dir feminisme. La disputa arriba fins avui i Yolanda Díaz ho fa públic i evident. La seva retòrica reprodueix allò tan vell de la bona dona i la mala dona. El bon feminisme, que és conciliador i vol sumar els homes, i el mal feminisme, el de trinxera, que és el que posa el conflicte sobre la taula i el que ha generat el trencament del silenci d’unes violències que ja existien i ara s’hi ha posat llum. Al final, el que fa Yolanda Díaz és intentar reconceptualitzar el significat de feminisme i responsabilitzar de l'antifeminisme als avenços del feminisme de base que ha estat el que ha portat els avenços que coneixem fins en matèria de drets de les dones i dissidències. Al final, ha sigut aquest feminisme que ella diu de trinxera el que ha aconseguit mobilitzacions més massives a l’estat. Juntament amb l’independentisme a Catalunya ha estat la lluita que ha mobilitzat a més gent. El feminisme ha interpel·lat en molts sentits i això s'intenta menystenir perquè reconèixer-ho i seguir per aquesta línia suposa tocar fonaments de l'ordre patriarcal que són molt profunds. Per ells és important resignificar el feminisme per no tenir contradiccions i per desmarcar-se del que ha estat el ministeri fins ara. Però, d’alguna manera, això ja fa uns anys que ha anat passant.
Fa poc, Pedro Sánchez demanava fer discursos feministes “integradors” per no “donar arguments a l’extrema dreta” perquè hi ha “homes i dones que se senten incòmodes amb alguns discursos feministes”. Creus que va en la mateixa línia que les declaracions de Yolanda Díaz?
Sí. Fins i tot, en el cas de Sánchez, el tema és encara més superficial. Al final, això també és una conseqüència del fet que tothom ha necessitat dir-se feminista. Dins l’esquerra, dir el contrari queda molt malament. Però, tothom ha intentat reconceptualitzar el feminisme històric, militant, d’arrel, que conflictivitza, per adaptar-lo al que els va bé. No és el primer, tampoc. Igual que Yolanda Díaz, hi ha tot un sector que ho compra. És també una reacció al context. Hi ha una dretanització general. També dins de certs sectors de l’esquerra. En lloc d’entendre que el feminisme representa un conflicte molt profund, demanen a les feministes que renunciïn a una part del discurs per no enfadar a l’extrema dreta. Això ja estava passant abans. Al final, és culpabilitzar a les que hi han sigut sempre.
Pensa que aquests discursos es fan amb l'argument de no "despertar" l'extrema dreta?
Suposo que sí. Crec que no s’estan adonant que, precisament, és el seu tipus de polítiques el que ha aplanat el terreny perquè l’extrema dreta representi aquesta amenaça a nivell institucional. Ja la representava al carrer i a nivell social. És la disputa per mantenir l’ordre en el moment que veuen que se’ls pot arrabassar el seu estatus. Els és molt fàcil assenyalar el feminisme perquè planteja un conflicte amb l’extrema dreta, però també cap a ells mateixos, en els seus propis partits. Un cop es posen sobre la taula qüestions feministes, veiem com partits com el PSOE, al final han tingut posicions més properes a l’extrema dreta que ningú. Amb la llei trans, tot el sector que es denomina feminista del PSOE s’ha alienat amb la ideologia de la dreta de negar drets. O pactant amb el PP la retallada de la llei del sí és sí. De manera momentània, s’ha aconseguit introduir debats profunds dins el moviment feminista a la institució. Això ha suposat un trencament dins de sectors, fins i tot de l’esquerra, que ha començat a fer discursos reaccionaris. Una de les reaccions és demanar al feminisme que els genera contradiccions que calli perquè, si no, vindrà el llop. Com fa el PSOE i està fent Sumar.
Creu que declaracions com aquestes poden fomentar l’abstenció de les esquerres o les persones que se senten part del moviment feminista?
No sé si augmentar l’abstenció. Crec que el que fan és generar moltíssima confusió i desorientació. Al final, aquests partits juguen al joc de redefinir les lluites socials en funció del que va bé al partit. Això, podria generar molta desafecció. Molta gent diu que anirà a votar amb la pinça al nas per l’amenaça de l’extrema dreta. Genera confusió. Tothom parla de feminisme i no se sap bé de què s’està parlant, estem amb disputes sobre què és el feminista. Alguns sectors de l’esquerra haurien de tenir humilitat per generar rigor. Aquestes disputes creen també fake news sobre els moviments polítics. Això fa que la gent perdi l’interès a implicar-se en aquestes qüestions organitzativament. Al final, acaben creient que són disputes discursives i que no hi ha propostes generadores perquè hem d’estar aquí desgranant què vol dir Yolanda Díaz quan parla de feminisme de trinxera i perquè diu que és despectiu quan no ho és.
A Catalunya, està en marxa una campanya en favor de l’abstenció com a crítica als partits independentistes. Dins el moviment feminista hi ha hagut posicionaments a favors i en contra. Com ho veu?
Crec que l’abstenció, en qualsevol espectre dins l’esquerra, em sembla una opció legítima si va acompanyada d’una organització massiva en altres sentits. Ja ho sabem de sempre, que se’ns marqui la vida política des de la institució no és la millor dinàmica per garantir processos que siguin realment democràtics i que mirin per la vida de la gent. El mateix passa amb Catalunya amb el fet que l’agenda política la marqui l’Estat espanyol. Però, per altra banda, sabem que a l’Estat espanyol el dret a vot és un privilegi. L'opció que plantegen els col·lectius antiracistes sobre cedir al vot a les persones migrants que no tenen dret a vot em sembla de justícia. Sabem que si arriba l’extrema dreta, les primeres contra qui aniran serà contra nosaltres, migrants, dissidents sexuals i de gènere, dones... Òbviament, a mi no m’agrada el discurs de la por i no em sento còmode en aquest sentit, però hi ha aquesta dicotomia. L’abstenció pot estar molt bé si va acompanyada d’una organització. Si no, no crec que sigui molt determinant. L’amenaça a escala institucional és la que és. El debat interessant és veure com s’ha anat generant el context perquè ens hàgim de veure en aquesta tessitura, amb l'extrema dreta institucionalitzada i legitimada per tots els partits que es consideren a ells mateixos liberals i progressistes. Al final, és el que generen les democràcies liberals i capitalistes que van aplanant el terreny fins que ara ens hem de veure en aquest context.
Quins creu que poden ser els principals reptes pel pròxim mandat en qüestió de gènere?
Ara mateix, en l'àmbit institucional el panorama està absolutament negre. No hi ha cap opció, ara mateix, que sigui feminista a l’Estat espanyol per entrar a les institucions. Tornant al d’abans, passi el que passi, tenim un problema quan no hi ha un teixit social antifeixista, feminista, que sigui fort i unit. Si surt el PP i Vox, és evident que haurem d’estar protegint les molles que tenim a nivell de drets, que tampoc voldria frivolitzar. És evident que pot canviar i molt i les primeres que lleparem serem nosaltres. Ja ho hem vist altres cops. És trist arribar a aquests límits, però ara és el moment de cridar la gent a organitzar-se i que no es conformi amb anar a votar. Hem de generar un context on no hi hagi l'amenaça que entri l’extrema dreta a destrossar el poc que tenim. A l’Estat espanyol no hi ha opcions feministes ni antiracistes ni que puguin garantir els drets socials més bàsics. Aquest miratge de representació feminista que hem tingut durant un temps fa tota la pinta que ja no existirà. D’alguna manera, hem de recuperar que hi hagi una organització més forta al carrer.