El passat vuit de març, els principals mitjans catalans publicaven un manifest anomenat Per un nacionalisme feminista que firmaven conjuntament la investigadora feminista Marta Roqueta, la crítica literària Júlia Ojeda i l'escriptora Anna Punsoda. Era el tret de sortida d'un moviment anomenat Matriotes. Al seu perfil de Twitter es defineix amb una cita recurrent de l'ecofeminisme: "Ni les dones ni la terra som territori de conquesta".
La idea és clara, la necessitat de defensar un feminisme nacionalista o un nacionalisme feminista en un moment de crisi de l'independentisme. Una posició política que reprèn el fil d'iniciatives com els dos volums de Terra de ningú (Pol·len Edicions) on ja havia participat Roqueta i que reivindica, entre altres, el llegat polític de Maria Mercè Marçal o Maria Aurèlia Capmany i les Jornades Catalanes de la Dona del 76 i del 86.
També tenia un cert esperit de reunió i de materialització física d'unes idees la trobada celebrada aquest dimarts a l'Ateneu Barcelonès amb les tres autores del manifest com a protagonistes. Un Vespre matriòtic que ha combinat la conferència Nacionalisme català i feminisme: una conversa imprescindibleamb un posterior espai de "cervesa-conversa" al cafè de l'Ateneu.
L'expectativa era gran, perquè Roqueta, Punsoda i Ojeda no solen deixar mai ningú indiferent quan parlen. L’acte presentat per Mireia Arguijo, adjunta de la Secció de Llengua i Literatura de l’Ateneu, no ha estat una excepció.
Necessitat
Roqueta ha iniciat la intervenció fent notar que “els homes blancs, heterosexuals, cisgènere, etc… són una minoria dins el moviment independentista”. Per tant, si l’independentisme no té en compte la perspectiva feminista, “és un moviment que no és capaç de donar resposta a la majoria de necessitats de la població”. “Els relats nacionals serveixen per donar una resposta a les necessitats de la comunitat”, reblava.
Parafrasejant Fuster, Roqueta advertia que “si no fem un relat feminista per nosaltres, el faran contra nosaltres”. Posava com a exemple que “després de l’1-O, el Règim del 78 es va rentar la cara amb el gobierno más progresista de la historia i es va rentar la cara amb un Consejo de Ministras”.
No ha volgut esquivar, tampoc, el moment electoral. Posant d’exemple Manresa on el 2015 Plataforma per Catalunya va perdre representació a l’ajuntament i aquest 2023 han entrat dos regidors del Front Nacional de Catalunya, Roqueta ha afirmat que aquest partit “surt de la frustració”. Aquesta frustració masculina, diu Roqueta, es basa en què “el que no han sabut defensar davant els espanyols, ara ho defensaran contra els marroquins. D’aquí ve l’article d’Enric Vila dient que ara ens hem d’armar, quan ell no es va voler armar contra els espanyols”. Ha criticat, doncs, que això comença a aparèixer perquè “comencem a veure i diuen que el wokisme i el feminisme tenen la culpa” .
En aquesta línia, ha criticat que “els homes independentistes durant molt de temps s’han tapat les agressions els uns als altres, perquè saben que un dia toca a un i l’altre dia a l’altre”. Així, considera que “si ets un masclista, si ets un racista, ets un mal patriota”
Omissió
Júlia Ojeda ha posat el focus en la manca d’atenció a les referents. “Hi ha una miopia masclista i patriarcal, o una omissió deliverada a l’hora de tenir en compte la literatura femenina que ha pensat des de sempre des del feminisme i el nacionalisme”. Marçal, Isabel-Clara Simó, Carme Karr… Totes elles, ha explicat, formen part d’una tradició “que ens hagués set molt útil per pensar els anys del procés”.
Citant l’assaig ‘Del gènere a la nació’ de Rada Ivekovic and Julie Mostov, la investigadora ha assenyalat que “les construccions hegemòniques nacionals sempre s’han erigit en contra de les dones”.
Assenyalava, també, que les nacions amb estructures d’estat viuen, fent servir el terme de Billig, sota un nacionalisme banal i “no tenen la necessitat de posar-se a discutir amb altres discursos polítics”. En contrast, explicava, “les nacions sense estat sempre han situat la reflexió al voltant de la qüestió de gènere o LGTBI al centre dels seus espais”.
D’altra banda, un nacionalisme feminista, segons el parer d’Ojeda, permet matisar el marc de construcció nacional de Benedict Anderson en tant que qüestiona com ha de ser la construcció de la nació com a espai de convivència: “les feministes sempre han dit que aquest espai de convivència ètica mai pot construir-se sobre una injustícia”.
Seguint la qüestió de les referents, Roqueta ha apuntat que avui dia manca preocupació per “crear les Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany del futur. Dins les editorials és més fàcil fer cas al que diuen les feministes mortes, però no les feministes vives. Les vives et poden passar comptes”.
Matriotisme
L’encarregada de definir el matriotisme, i convidar el públic a unir-s’hi, ha estat Anna Punsoda. “No és un patriotisme a la inversa”. Ha recordat que cal “trencar la dicotomia que al llarg de la història ha separat patriotisma i maternitat, vida pública i privada. Fins fa poc, les dones donàvem matèria a la pàtria i els homes hi donavem forma”.
Punsoda ha recordat que les dones no van participar de diferents moments de la genealogia de les actuals institucions catalanes com les Bases de Manresa, Solidaritat Catalana, els principis de la Mancomunitat o les eleccions constituents de 1931. També, ha esmentat “hem estat en minoria en tots els temes de construcció nacional dels darrers cinquanta anys”. Tot plegat, explica ha generat “una identificació de totes nosaltres amb els homes d’aquest país i ens ha alienat de la nostra sensibilitat i el nostre cos”.
L’escriptora també ha estat crítica amb l’esquerra que “promou un discurs postnacionalista que no fa res més que potenciar el nacionalisme d’estat” i a la vegada amb els “companys de lluita nacional que les nostres reivindicacions no són de segona”. Per tot plegat, ha afegit que “si no hi posem força i intel·ligència, abans veurem una presidenta del Gobierno republicana dona rendint homenatge a una monarca espanyola dona que un referèndum sobre l'autodeterminació de Catalunya. Això hauria de fer reflexionar uns quants”.
Les escoltava un públic d’edat i gènere transversal. Entre aquest, polítics com l’eurodiputada Clara Ponsatí o el diputat al Congrés Albert Botran, polítics com ara la regidora d'ERC a Barcelona Elisenda Alamany o poetes com Blanca Llum Vidal i Pere Antoni Pons. També s’hi han fet presents, per boca de les ponents, feministes catalanes com Patricia Gabancho, Maria Rodó Zarate, Dolors Montcerdà, Maria Domènech Escaté o el col·lectiu Gatamaula.
“El que ha deixat clar el feminisme català des de sempre és que ha estat un espai des d’on pensar el nosaltres fet per homes blancs heterosexuals europeus”, deia Ojeda que enllaçava la divisa de Marçal amb el pensament interseccional de Zarate.
Punsoda, però, ha recordat que les reivindicacions feministes catalanes molts cops van ser “absorbides i instrumentalitzades pel catalanisme burgès per les hores”. Aquest, diu, és un dels perills pel feminisme nostrat en tant que “la lluita que ens aplega a tots és el nacionalisme, això fa que a vegades es prioritzi la lluita nacional per sobre la feminista i que tot l’esforç que s’ha fet quedi poc respectat”.
Enfocant un altre risc, Roqueta ha assenyalat que pot ser positiu importar teories que venen d’altres llocs del món “en la mesura que ens ajuden a pensar”, però que cal anar en compte la manera com es fa. Així, per exemple, ha criticat que “la teoria del xarneguisme és una mala transposició de la teoria queer que ve dels Estats Units. Una transposició barata i cutre”.
En un darrer al·legat optimista, Ojeda ha afirmat que el matriotisme volia “ser incontestable” perquè “per primera vegada en molts anys les dones tenim la capacitat per poder arribar a tot arreu”. L’objectiu darrer, doncs, és que ningú pugui “esquivar que el feminisme, en una Catalunya que es vol lliure, ha de ser l’eix central de qualsevol projecte”.