Premis Octubre

El Joan Fuster referent de l’exili, l’intel·lectual que tenia raó

L’editorial Tres i Quatre va presentar ahir, en el context dels Premis Octubre 2017, dues de les novetats previstes pel segell que coincideixen amb el 25 aniversari de la mort de Joan Fuster. D’una banda, la interessant correspondència amb Vicenç Riera Llorca, un dels màxims exponents de l’exili intel·lectual català. D’una altra, el volum de Pau Viciano ‘Per què Fuster tenia raó’, una reivindicació del llegat cívic i polític del mestre de Sueca.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’aparició de nous volums de la col·lecció impulsada per Tres i Quatre i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València referents a la correspondència de l’intel·lectual de Sueca sempre és una bona notícia. Es tracta de materials que ajuden a entendre tota una època i tot un teixit de relacions al voltant de Joan Fuster. «Aquesta part de la correspondència trobe que és especialment interessant», ens avançava l’editor de Tres i Quatre, Lluís Miró, abans de l’aparició dels volums 15 i 16, els corresponents a les cartes entre el suecà i Vicenç Riera Llorca, una de les figures més rellevants de l’exili intel·lectual català.

Aquests volums, preparats pels professors Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès, ambdós investigadors de la Fundació Pere Coromines, recullen més de dues-centes cartes entre Fuster i Riera entre els anys 1950 i 1972, un «epistolari extraordinari» que estigué a punt de desaparèixer pel fet que el valencià no guardava còpies de les cartes que enviava i perquè el català, en algun moment, va tenir intenció de destruir el seus arxius. Sortosament, no fou així i podem gaudir d’una correspondència clau per entendre les relacions de Fuster amb els exiliats catalans i la participació en projectes editorials clau com Pont Blau, «una revista literària moderadament política que propugnava la unió dels Països Catalans», explicava Ferrer.

A través de la correspondència, a més, tenim notícies de «les brillants intervencions de Fuster en trifulgues literàries que li van proporcionar fama de ser un excel·lent polemista i assagista», raonà Pujadas. I també s’explica el primer i decisiu viatge del suecà a Barcelona, l’any 1954, amb Rafael Tasis d’amfitrió, o la gestació de la Conferència Nacional Catalana a Mèxic, l’any 1952. En tot cas, també hi ha espais per a divertits episodis sobre figures com Josep Carner que, el relat de les quals a càrrec de Pujadas fou un dels moments distesos de la presentació de la correspondència. Cartes que també mostren la diferent consideració que els mereixia Josep Pla a Fuster i Riera.

Fuster toca-collons

L’altra de les novetats presentades ahir fou el breu però concentrat llibre que Pau Viciano, medievalista i autor de diversos assaigs anteriors sobre l’univers fusterià, dedica al llegat cívic i polític de l’intel·lectual, Per què Fuster tenia raó, un llibre inspirat, salvant les diferents distàncies, en el volum Per què Marx tenia raó de Terry Eagleton. Antoni Furió, el presentador, qualificà el volum de Viciano com «un llibre de combat». «Es tracta d’un llibre que fa falta perquè, vint-i-cinc anys després de la seua mort, el que la majoria de valencians coneixen sobre Fuster es el que han llegit caricaturitzat per uns altres», raonava.

Presentació de 'Per què Fuster tenia raó', amb Pau Viciano, l'autor, Antoni Furió i l'editor Lluís Miró.

Abans d’això, Furió llançava un interrogant amb resposta: «Per què no és possible incorporar Fuster a l’imaginari col·lectiu dels valencians? Doncs perquè no és innocu, hi ha gent que continua pensant que les seues idees són perilloses. I de la mateixa manera que passa amb Marx, bona part del que representa continua vigent, és incòmode». 

Ho és perquè es tracta d’un intel·lectual crític, no complaent. Algú que, com explicava Furió, no compartiria l’orgull acrític de ser valencià que mostren alguns dirigents del nou valencianisme. «Fuster no tenia la funció de fer un partit o guanyar unes eleccions. La seua funció era tocar els collons. L’èxit relatiu de Fuster està en el seu paper crític. Si hagués estat un Nicolau Primitiu, hauria convençut algunes bones gents, però el món intel·lectual i de la universitat li hauria girat l’esquena. Si va ser capaç de seduir tanta gent va ser per la modernitat de les seues propostes», reblava.

Per la seua banda, l’autor del llibre justificava l’aparició de Per què Fuster tenia raó en el fet que «l’obra sobre el Fuster cívic i polític és molt escassa, un deu o un quinze per cent del total que es publica, que es centra més en l’assagista i en el vessant literari. Per tant, no és sobrer que continuem insistint en aquest aspecte». 

Pel que fa a la idea central del seu llegat ideològic, Viciano ressaltava com encara els mitjans a València i Madrid s’esforçaven per combatre el concepte de Països Catalans, una idea que contemplen «com un nacionalisme etnicista perillosíssim». «Ací rau la vigència de Fuster: des de València no ho veiem, però des de Madrid o París hi ha por que això s’articule alguna vegada, perquè el poder bascularia cap a la perifèria».

El que no significa, com s’explica a la introducció, que «aquestes idees puguen desplegar-se com als anys seixanta o setanta. Però això, més que al mateix Fuster, afectaria al fusterianisme». Comptat i debaut, Viciano considera que el pensament del de Sueca no hauria de quedar «com un episodi brillant però cancel·lat de la història», sinó com «un estímul per a la reflexió crítica i l’acció constructiva en aquest nou segle».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.