‘Una temporada per xiular’ i altres números 100
La col·lecció «El cercle de Viena» (Viena Editorial) arriba al número cent amb la novel·la d’Ivan Doig. Repassem els números cent de la «Col·lecció Bernat Metge», «Mirmanda», «A tot vent» i «Distorsions».
La col·lecció “El cercle de Viena”, dedicada als clàssics del segle XX, arriba al seu número cent i, per celebrar-ho, ho fan amb Una temporada per xiular d’Ivan Doig, un autor fins ara inèdit en català amb una novel·la divertida i vitalista. Hi ha editorials que celebren el número cent —fins i tot el número cinquanta— com un triomf, un símbol de la consolidació de la seua proposta en un context global que augurava la desfeta de la lectura i la desaparició del llibre clàssic com a format.
“El Cercle de Viena” no és l’única col·lecció que ha arribat al número 100, evidentment, però la col·lecció que ha superat amb escreix aquesta xifra i ja s’acosta als 800 títols és «A tot vent», el mascaró de Proa (i del Grup 62). El número cent d’“A tot vent” va ser L’estrany d’Albert Camus traduït per Joan Fuster i editat el 1967 (i reeditat per Proa el 2022 amb motiu del 80è aniversari de l’obra).
Aquest mateix 2023 Males Herbes ha posat el número 100 a Un judici de pedra de Ruth Rendell, tot i que als catàlegs de l’editorial indica que aquest volum és el número 97 de la col·lecció “Distorsions” (un misteri insignificant al costat dels que s’amaguen en aquest thriller de Rendell on les males decisions es van encadenant una rere l’altra).
La col·lecció “Mirmanda”, d’Edicions del 1984, va complir els cent títols el 2012 amb Llop entre llops, la novel·la més ambiciosa de Hans Fallada, centrada en l’Alemanya de la república de Weimar.
I la més clàssica del món editorial català, la “Col·lecció Bernat Metge”, va atorgar el número cent al primer volum de les Tragèdies de Sòfocles traduïdes per Carles Riba, concretament al que incloïa Les dones de Traquis i Antígona. Era l’any 1951.
Bernat Metge, una col·lecció amb cent anys
La «Col·lecció Bernat Metge» compleix cent anys reconvertida en La Casa dels Clàssics i superant projectes editorials que depenien de la Fundació Institut Cambó.
La “Col·lecció Bernat Metge” compleix cent anys de vida amb un nou projecte de digitalització que va anunciar, davant d’un grup de subscriptors, el president de La Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait.
El projecte, que ara lidera Abacus, després de l’absorció de la cooperativa del Grup Som, que es va fer càrrec de la col·lecció fa uns anys tot rellevant la Fundació Institut Cambó, que havia “heretat” la responsabilitat d’editar-la.
La Casa dels Clàssics publica ara clàssics moderns —l’últim títol és Les afinitats electives de Goethe— amb traducció de Carlota Gurt i els clàssics llatins i grecs de la “Col·lecció Bernat Metge”, que ja té més de 440 títols.
La “Col·lecció Bernat Metge” la van impulsar Francesc Cambó i Joan Estelrich a partir del 1923. A Carles Riba. Retrat de grup (Tres i Quatre, 2017), Carles Jordi Guardiola recorda què en diuen Cambó i Riba. Quan es fa públic el projecte, Riba va quedar al marge, cosa que el va molestar. Estelrich seria l’encarregat d’atreure’l cap al projecte. “Estelrich organitza i Cambó mana. Són constants les cartes en un sentit i en un altre. ‘Em sembla que Carles Riba fora un excel·lent auxiliar per als volums grecs; és persona de molta consciència en tots els treballs que fa’, li escriu Estelrich”. Finalment, Cambó “fa plena confiança a Riba”, però li proposa una manera de garantir una excel·lència absoluta en les traduccions. Escriu Cambó a les seues Memòries que tenien molt bons traductors del llatí, però pocs del grec: “El més preparat que hi havia era Carles Riba, però a aquest li faltava un punt de maduresa. Vaig cridar-lo i, en fer-li la proposta que anés a París a completar els seus estudis grecs, es mostrà entusiasmat”. Cambó pagà a Riba el perfeccionament del grec i aquest va traduir Xenofont, Plató, Ausoni o Sòfocles (núm. 100).
Els falciots al recull ‘Autòctones’ i a ‘Els noms dels ocells...’
Els falciots són protagonistes d’un conte d’Autòctones (Comanegra, 2023), com l’arpella o el duc, i queden registrats també a Els noms dels ocells en el llenguatge popular català (Cossetània, 2022).
El recull de relats Autòctones proposa “Deu contes bestials” de cinc autores: Leticia Asenjo, Roser Cabré-Verdiell, Gemma Sardà, Elisenda Solsona i Laura Tejada. Solsona escriu “Vent de primavera”, una història sobre la maternitat, inspirant-se en el falciot negre. Cal recordar que el falciot no aterra ni per dormir ni per menjar. “Només toca terra per fer el niu i criar els pollets”, recorda Solsona. Els noms dels ocells en el llenguatge popular català d’Andreu Carretero recorda altres noms del falciot (asfalsilla, falcia, falcija, falcilla, falsija, girapedaç, etc.), explica que una falzilla és també una ‘persona que és molt prima i es mou a alta velocitat’ i que “Si la tórtora crida i el falciot també, no paris batuda, que el temporal ve”.