-El llibre es titula La rebel·lió dels vianants. El jardí del riu Túria al centre d'una nova València. Què fa que una historiadora com vostè escriga aquest cant d'amor a una infraestructura com el Jardí del Túria?
He escrit aquest llibre perquè m'estime molt la ciutat. I durant molt de temps vaig patir molt perquè aquesta és una ciutat molt plana, amb molt bon clima i que, per tant, estava feta a la mida dels vianants i els ciclistes. Tenia, doncs, unes condicions de partida molt favorables. Però, en canvi, era una ciutat segrestada pels cotxes. I si això era així era a causa de la manca de voluntat política. No es volia que València tinguera una dimensió més humana, de velocitat baixa. Ha estat en els darrers vuit anys quan València ha començat a moure's en una direcció que altres ciutats a l'Estat espanyol i a Europa ja han recorregut.
"Si València s'ha salvat de ser una ciutat horrible, ha estat gràcies al Jardí del Túria".
Perquè ha possibilitat que la ciutat disposara d'espais verds, d'infraestructures esportives i d'un espai de convivència. La València actual seria molt diferent si, com alguns volien, en el llit del Túria, s'hagueren fet passar diferents carreteres.
El llibre l'he escrit perquè els valencians estimem el riu, l'utilitzem, però no sabem exactament la seua història i com ha esdevingut un gegantí jardí. M'agradaria que, després de llegir el llibre, la gent haguera enriquit la seua vivència en relació al riu.
-Sempre he tingut la sensació que hi ha una franja de població que no valora prou el Jardí del Túria. Fa un parell d'anys vaig entrevistar Carles Dolç, autor de "Del Saler al Túria" i deia que aquell llibre naixia de la constatació que la seua generació començava a oblidar-se'n i que els més joves no tenien ni idea de tota la lluita que va desembocar en què el riu fos el que és avui. Els novaiorquesos han convertit el Central Park en un signe d'identitat i d'orgull, però no fa la sensació que això, salvant les distàncies, passe amb el riu a València.
València té una joia i ni la valora ni la sap vendre. Clar que hem de poder comparar el Jardí del Túria i el Central Park! De fet, jo crec que aquest és un espai millor que el Central Park. Perquè en ser un parc lineal permet que la major part dels barris estiguen a una distància raonable. Això el converteix en un espai molt més interclassista que el Central Park. Allà, els corredors només fan que pegar-li voltes. En canvi, en el riu pots anar d'un punt a l'altre i com s'ha confegit per tants arquitectes i dissenyadors diferents, és una experiència molt més enriquidora. Si vas del Parc de Capçalera a la Ciutat de les Arts i les Ciències, passes per tot d'espais diferents.
Però no només això: el Central Park o el Hyde Park estan envoltats de ciutat, però ací, pel nord, te'n pots anar al parc fluvial del Túria i córrer fins a Vilamarxant o Riba-roja. I, per baix, te'n pots anar en bici fins al Saler. És a dir, és un jardí que té un potencial gegantí: pot ser l'eix d'un gran corredor verd.
-Ricardo Bofill va dir el 1984 que el Jardí del Túria era una obra més important que les que s'estaven fent a Barcelona i Sevilla amb motiu de les Olimpíades i l'Exposició Universal. Hi està d'acord?
Aleshores en aquestes dues ciutats s'estaven fent obres faraòniques amb un motiu molt concret. Estic d'acord amb Bofill -tot i que jo no estic molt a favor del model de jardí- en el fet que aquesta obra era molt més barata, molt flexible i amb un potencial molt més gran de transformar la ciutat que no els projectes que es desenvolupaven a Barcelona i Sevilla.
-Escriu en el llibre que Ricardo Bofill, a qui en moltes ocasions s'ha atribuït la paternitat del disseny del Riu, va dissenyar un "espai prescrit. Però hem acabat amb un parc sense guió". Què vol dir?
Bofill era a principis dels vuitanta un professional de molt de prestigi i se li va encomanar el disseny del riu. S'hi va fer una gran maqueta i es féu un disseny impressionant d'un jardí neoclàssic. Quan l'Ajuntament es va posar mans en l'obra, començaren per la part del Palau de la Música, però es van acabar els diners. I això va provocar que la resta de trams es feren basant-se en el model de Bofill però sense seguir-lo completament. Alguns trams els van fer tècnics dels Ajuntaments, altres trams es van contractar a altres equips d'arquitectes.
"Bofill va imaginar un espai prescrit. En el seu disseny no es pensava gaire en la gent".
Bofill havia imaginat un espai prescrit, un espai on ell marcava per on caminaria la gent i proposava espais sense cap utilitat. A Bofill, de fet, no li agradaven els bancs, la qual cosa ja indica que en el seu disseny no es pensava gaire en la gent. La seua era una visió d'un parc d'autor.
Però els espais s'han de dissenyar perquè siguen atractius per a la gent. La màgia dels espais públics consisteix a fer que la gent estiga a gust. I això no era una prioritat per a Bofill. Per això és un espai prescrit, perquè has d'anar on Bofill vol.
En canvi, la resta del riu és un calaix de sastre, en els quals s'han generat usos per als quals no s'havia pensat. I això a mi em sembla fantàstic.
-És a dir, vostè es refereix a quan l'ús ciutadà desborda l'autoria.
Així és. L'ús ciutadà desborda l'autor sempre que es permeta aquest ús i la gent se senta a gust. Un dels millors espais del riu és la parada de metro sota la Peineta.
Els espais públics, per tindre èxit, han de ser oberts, però, alhora resultar recollits. En aquest lloc, els ampits delimiten el terreny i els tres metres sota terra t'eviten part del soroll de la ciutat i et proporcionen més confort tèrmic. Tot plegat et permet estar recollit. Allà baix es balla swing, es juga a hoquei, es fan classes de zumba... És un espai que la gent ha fet seu perquè hi ha una certa permissivitat en regulacions i usos que fa que la gent puga apropiar-se els espais.
-Què vol dir quan diu que al Jardí del Túria li faria falta un rebranding?
Això que proposo és molt americà, perquè els americans li posen etiqueta a tot. No es tracta d'arribar als extrems dels americans, però crec que el riu està molt mal contat. Madrid Río, en canvi, està molt ben contat.
A mi m'agradaria que la Casa de l'Aigua, que està damunt de l'assut de Rovella, per la zona del parc de Capçalera, esdevinguera un museu del Jardí del Túria. Seria un centre d'interpretació amb una exposició permanent i amb material audiovisual per donar a conèixer la història i el valor d'aquest riu. Una proposta com aquesta agradaria molt als turistes, però també serviria perquè els locals posaren en valor aquest espai. Es podrien fer exposicions temporals sobre l'Albufera, el canvi climàtic... A hores d'ara la Casa de l'Aigua està sense ús, per tant, per fer realitat aquest projecte només caldria voluntat política.
I, com et deia, a Madrid Río hi ha un seguit de plaques amb QR que t'ajuden a saber de la natura, així com la història del Manzanares. En el riu del Túria hi ha algunes plaques d'aquest tipus, però estan en el circuit del running. Per tant, resulten molt poc efectives.
-D'alguna manera el riu és un espai que va a contracorrent. Ho diu vostè: és un espai "no productiu" en la lògica capitalista actual.
El capitalisme ho coopta tot. Primer cooptava allò estrictament material i la nostra mà d'obra, però darrerament està tractant de cooptar la nostra atenció.
"El riu, com a jardí, és un espai on es consumeix poc: es fan coses humanes, però no són materialistes"
Dit això, el riu és un jardí. I els jardins, en la nostra visió europea, són un espai on no fer res. És cert que amb l'extensió de la pràctica esportiva, ha esdevingut un espai on fer esport. Però, en línies generals, no és un espai on pagues, sinó que és un espai econòmicament accessible. Per tant, és un espai on es consumeix poc: és un lloc on fas coses molt humanes, però no són materialistes.
- De fet, un parc com el del Túria és l'antítesi del centre comercial.
Efectivament. El fet que siga un espai gratuït, sense anuncis, és una cosa molt sorprenent i que, a més, cal protegir. Si el riu s'haguera fet avui, tindríem una zona que es diria Cervezas Alhambra, o Cerveza Mahou. En la Marina, per exemple, s'han buscat patrocinadors privats a canvi de posar el seu nom.
El riu no hauria de tindre mai cap patrocinador. A aquest respecte, jo, en el llibre explico que uns dels desafiaments del futur és no caure en la privatització. Perquè aquest mal ja s'ha donat amb el Bioparc i amb una part de la Ciutat de les Arts i de les Ciències. Que hages d'entrar i pagar una entrada no és un problema per se, a condició que siga assequible, però el ben cert és que ja hi ha espais que queden fora de l'ús públic.
-Ara mateix, a sobre de la taula, hi ha la possibilitat d'ampliar el Bioparc en la zona coneguda com la Partida. Què n'opina?
El primer que hem de valorar és fins a quin punt és especial i important que la ciutat dispose d'espais on, com al riu, no es promou el consum. A parer meu, això és molt positiu. Per tant, fer propostes en la línia de privatitzar l'espai amb finalitats consumistes no crec que siga avançar en la bona direcció. Crec que
"Cal protegir aquesta filosofia no consumista que amara tota la lògica sobre la qual s'ha dissenyat el riu".
D'una altra banda, no té sentit construir un parc aquàtic, com proposen els promotors, més encara quan anem cap a futur de menys recursos hídrics. No ens podem permetre una infraestructura com aquesta quan, en realitat, el que ens cal és una bona connexió amb el parc fluvial del Túria.
-En tot cas, no m'ha deixat de cridar l'atenció els elogis que vostè professa envers la Ciutat de les Arts i les Ciències, un projecte que l'esquerra valenciana va situar en el punt de mira durant les darreres legislatures del govern del PP. Al remat, però, fa la sensació que el seu és un sentiment ambivalent respecte d'aquest espai. M'ho pot explicar?
Estèticament, a mi m'encanta la Ciutat de les Arts i les Ciències. Jo soc fan de Calatrava; ho era, de fet, abans que es fera famós. El problema és que Calatrava pensa molt en l'estètica i pensa poc en les funcions. I pensa poquíssim en el cost i en el manteniment.
La Ciutat de les Arts i les Ciències és un projecte molt car, amb molts sobrecostos i un manteniment molt alt. Tot això s'hauria d'haver pensat abans de fer-ho. Ara bé, una volta ja està construït el que cal és veure com s'utilitza, perquè s'ha d'acceptar que és un motor d'atracció turística i de generació de riquesa.
Ens costa, però, molts diners, i per això ens cal buscar vies de rendibilitzar-lo, perquè, altrament, acabarem privatitzant-lo i això resultaria, a parer meu, terrible.
Així doncs, efectivament, la meua postura respecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències és un poc ambivalent.
-La Ciutat de les Arts i les Ciències, escriu vostè, "és un lloc perfecte per a Instagram, però no és un espai que crea afecte". Què vol dir?
Les persones tenim afecte als llocs on ens agrada anar perquè ens sentim a gust. Per exemple, un espai que crea molt d'afecte és el Gullivert, o la zona que hi ha a la dreta del Pont de les Flors, on es posa la fira alternativa o la fira dels vins. Perquè són llocs on t'ho passes bé i generes memòries, afinitats i afectes.
En canvi, en la Ciutat de les Arts i les Ciències no hi ha on seure. A més, no hi ha ombra. Aleshores, a l'estiu és un lloc poc confortable. T'hi pots emmirallar, sí, però no et genera afecte. I és un lloc on hi ha pantalles d'aigua precioses, però no pots banyar-te. I això és un error de la Ciutat de les Arts i de les Ciències però també de cadascuna de les fonts del riu.
Una de les propostes que faig al llibre és crear fonts d'esguits, perquè som una ciutat molt calorosa en estiu. És inhumà tenir gent fonent-se i no permetre-li banyar-se. Diuen que això no es pot fer perquè les fonts esdevindran piscinetes. Doncs sí, però, i per què no? A Chicago hi ha una font de Jaume Pensa i allà tothom s'esguita i és preciós.
-Un altre risc que posa damunt de la taula és la de la farsificació de la ciutat. Què vol dir això, exactament?
En el llibre jo parle del risc de turistització, és a dir, de la metamorfosi de les ciutats a causa de la pressió turística. Això està passant a moltes ciutats europees. És evident que assistim a un augment del turisme massiu i això té tota una sèrie d'efectes sobre la ciutat, des del teixit comercial al preu de l'habitatge. Tot plegat, canvia l'essència de l'espai. Ens trobem que l'espai acull el turisme però expulsa els residents fins a esdevindre cada volta més, un espai destinat als turistes.
"Les ciutats es converteixen en escenaris on els turistes van a buscar i consumir un determinat producte. Les ciutats esdevenen una farsa"
I tot plegat converteix les ciutats en escenaris on els turistes van a buscar un determinat producte. Amb la qual cosa les ciutats acaben convertint-se en una farsa d'elles mateixa. I el que era espontaneïtat i una ciutat viva, desapareix.
-Com a persona que ha viatjat molt i que fa vint anys que no viu a València, com ha vist l'evolució de la ciutat en relació amb la qüestió de la turistització?
L'any passat vaig viure tot l'any ací i vaig tindre la impressió que de setembre a Falles aquesta era la ciutat que jo coneixia abans de marxar. I de Falles a setembre començà a ser una mica incòmode anar a determinades zones. La massificació de la plaça de l'Ajuntament, el Mercat o el Carme és un fet.
El turista i el resident es mouen per la ciutat a velocitats diferents. Això ja passava i passa a les Rambles, que els nadius l'eviten i la creuen perpendicularment. La impressió, doncs, a València, és que el turisme ha augmentat molt però que estem al començament. Per això crec que cal pensar com vendre València de forma que el turisme no es concentre en quatre punts.
-El llibre té com a subtítol El jardí del riu Túria al centre d'una nova València. Entenc que aquesta 'nova València' es referia a la València governada per valencianistes i progressistes. Tanmateix, dissabte mateix hi haurà un canvi de govern.
És una nova València perquè en els darrers vuit anys s'ha produït una transformació, però també és una nova València perquè es tracta de la València que podria ser.
En aquest sentit, jo reclame que hi haja un debat ciutadà sobre l'ampliació del port. Per a mi hi ha dos models de ciutat: Hi ha un model de València verda que atraga turisme verd i actiu i que siga atractiu i sostenible per als residents. Aquest model no és compatible amb una ampliació del port, perquè l'ampliació comporta una agressió encara més gran sobre les platges del sud i podria posar encara més en perill l'Albufera. I perquè una ampliació generaria, també, més tràfic i això és incompatible amb un nou cinturó verd que vaja pel nou llit del Túria, com havia projectat l'actual equip de govern. Ens cal una visió de futur per a la ciutat sostinguda sobre un consens social.
A sobre de la taula hi havia la idea de Joan Ribó de renaturalitzar el nou llit del Túria i connectar-lo amb el parc fluvial del Túria i amb l'Albufera i constituir així un triangle verd. Aquesta és una de les millors idees que es podria aplicar a la ciutat. A Los Ángeles, per exemple, ho estan fent.
l nou llit del Túria és un espai d'11 quilòmetres que és un antiespai, no s'utilitza per a res. Per això renaturalitzar-lo seria una altra opció d'oci que faria justícia històrica al sud de la ciutat perquè els barris que es van destruir amb motiu de la construcció del nou llit es veurien rescabalats. Des del meu punt de vista és un projecte visionari preciós.
El que no és compatible és voler renaturalitzar el parc i ampliar la V-30 o el port. Al final es tracta de plantejar el dilema de quin model de ciutat volem.
-Com creu que serà la València del futur si l'ampliació del port es duu a terme?
Les platges continuaran erosionant-se i la possibilitat de desenvolupament del sud disminuirà. L'ampliació del port requerirà l'ampliació de la V-30 i aleshores el nou llit Túria continuarà sent un antiespai. Augmentarà la contaminació, el tràfic rodat... I sí, continuarem tenint el Jardí del Túria, però serà una ciutat incapaç de reinventar-se com un imant verd.
I, amb totes aquestes, no s'ha de descartar que ampliem el port i, en un termini de trenta anys, no ens aprofite per a res perquè el desgel de l'Àrtic genere noves rutes comercials fins ara inèdites.