Hi ha llibres per llegir a l’estiu? Sí, és clar. No treu a res devorar la Crítica de la raó pura a l’ombra clara d’una tarda de juliol. Fins i tot té un punt de pedanteria perfectament banal, que és el pitjor que li pot passar a la pedanteria. En canvi, repassar L’aperitiu de Josep Maria de Sagarra o un recull d’articles de Xammar sota un pi, o prenent un negroni constitueix un exercici de civilització i d’intel·ligència. A L’estiu passat Joan Safont Plumed ha escrit un d’aquests llibres de vacances i cultura que sembla que et portin als millors temps del Casino d’Arbúcies o del bar de la plaça de Mollerussa.
A als Països Catalans tenim una petita però consistent tradició de literatura de vacances, començant per l’extraordinària feina del Mapa literari dels espais escrits i pels llibres de Llorenç Soldevila Balart i de Glòria Soler que en porten a un temps civil i llunyà. Ara Joan Safont Plumed ha afegit a la llista de littérature vacancière, un altre llibre que paga la pena llegir perquè, a més d’explicar-nos curiositats de la literatura catalana a través de les vacances d’alguns escriptors clàssics ens instrueix també sobre un món que lamentablement ha caducat, però que va tenir moments esplèndids en un país generalment molt desgraciat.
En un temps que no és el nostre i un país que ens han robat, hi hagué una institució social, òbviament burgesa -els pobres no podien ni somniar-hi– que es deia estiueig. Començava pels volts de sant Joan i s’allargava fins que els nens començaven altre cop l’escola, la segona setmana de setembre o fins i tot pels volts de la festa de la Mercè quan ja “refrescava”, un concepte de difícil definició però molt habitual en temps que la televisió no existia i, per tant, ningú es preocupava per la petjada de carboni. Vorrei bloccare qui il mio tempo; de vegades penso que m’agradaria aturar aquí el meu temps...
En aquell temps idíl·lic i ranci, quan les noticies arribaven per la ràdio, les senyores organitzaven metòdicament la llarga fugida a la torre i els nens i nenes s’ensopien tan que, en el pitjor dels cassos fins i tot feien teatre d’aficionats. L’estiu era una estació xafogosa, plena de mosques i interminable; i a part d’escoltar els herois radiofònics de consuetud, en Míliu d’en Toreski (abans de la guerra) o en Pau Pi i en Maginet Pelanyes després, poca cosa podien fer els nens a part de fer volar una imaginació inevitablement eròtica i masturbatòria. Maginet Pelacanyes s’escoltava a les ràdios tarragonines i Pau Pi era a les gironines, però tots dos eren molt de missa i això, vulgueu que no, imprimia caràcter.
Quan per la festa major el vocalista dels Montgrins cantava Bajo el palio de la luz crepuscular cuando el cielo va perdiendo su color almenys hi havia l’esperança que alguna boia de la colònia d’estiuejants (perquè els estiuejants eren una colònia) donés una mica d’emoció al poble de la Costa Brava on, per la resta tot resultava perfectament previsible.
El desarrollismova ferir de mort aquell món i va substituir l’estiueig per unes vacances mesocràtiques d’apartament sense glamur a Torrevella o a Platja d’Aro; i finalment la llei del divorci del 1981 va acabar amb tot plegat perquè –no ens enganyéssim!– una part d’aquell món se sustentava sobre un pacte implícit. La legítima passava l’estiu amb la canalla a Caldetes o a Cadaqués i el marit s’entretenia amb senyoretes de discreta virtut amb l’altra, la que com deia la cançó no tenia un anell amb una data per dintre. Abans les coses anaven així.
A L’estiu passat de la mà d’en Safont Plumed es poden recuperar les vetllades del Casino, les migdiades, els envelats i les senyoretes que havien de marxar cap a casa cuitoses de bona hora. Caldetes, Argentona, Begur, Cervelló o Matadepera. Els estius de Calders a Llançà, de l’Ors a La Garriga, de Martí i Pol a Andorra, de Foix i el cul blanc a Port de la Selva o els silencis de Lola Anglada a Tiana, mereixien un cronista que coneix com poca gent les giragonses del món literari català al segle passat. A més, els textos tenen la dimensió exacta per llegir-los mentre esperem que el cambrer ens porti la Coca-Cola.
Ara ni tan sols ens queda el record de les vacances. La gent normal i corrent no en fa (potser ni se les poden pagar!) i la petita burgesia cada cop més funcionarial les ha substituïdes per escapades, sovint en avió, però curtes i, per tant, poc literàries. Tan sols el gremi de l’ensenyament manté encara precàriament els dos mesos d’oci, tot i que ara es pretén substituir-los per cursos sobre benestar emocional, que precisament és el que oferien gratuïtament aquells temps perduts d’oci, lectura i bar a la plaça. Llegint els textos d’en Safont Plumed entendreu sociologia literària i, sobre tot, sabreu el que hem perdut.