Són dos dos dels principals experts en l’espai de comunicació català. Els dos provenen de la Universitat Pompeu Fabra. L’un, Josep Gifreu, n’és catedràtic emèrit, i l’altre, Joan Maria Corbella, continua exercint-hi com a professor.
Tots dos van presentar l’assaig El somni unitari del Regne, amb el subtítol La nacionalització dels espais de comunicació a l’Estat espanyol, a la darrera convocatòria del Premi Joan Fuster, en què va quedar finalista. Per la seua qualitat, però, l’editorial Tres i Quatre ha considerat convenient la seua publicació, que es materialitzarà a la primavera.
L’obra, segons expliquen els seus autors, pren la forma d’“assaig històric”. A la introducció, parlen d’una línia continuïsta entre el franquisme i la democràcia, en l’àmbit comunicatiu. “És la història d’una subtil adopció de tot l’entramat mediàtic existent al Regne d’Espanya durant la Transició i de la seva transformació al servei d’un nou projecte de regeneració nacional espanyola”, apunten. Al seu entendre, “els pactes polítics de la Transició facilitaren la reforma sense ruptura del model comunicatiu heretat del franquisme i la seva reconversió en un potent quart poder fortament democràtic, però fortament centralitzat”.
Des d’aquest punt de vista, el llibre analitza “quines polítiques de comunicació han determinat, des de la Constitució del 78, la conformació d’un sistema mediàtic al Regne d’Espanya que ha prioritzat sempre la potenciació d’un espai nacional espanyol unitari, negant la realitat plurinacional de l’Estat”.
Però la investigació no s’atura en l’òptica estrictament espanyola. En una de les tres parts en què es divideix aquest treball, Gifreu i Corbella avaluen també “els intents i fracassos de construcció de l’espai alternatiu de comunicació més important dintre el Regne d’Espanya: l’espai català de comunicació”.
Un espai esmicolat
En aquest sentit, els professors lamenten que es tracte d’un espai profundament desarticulat.
I es remunten als inicis de les concessions televisives autonòmiques, per tal de certificar-ho. Gifreu i Corbella repassen l’evolució de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) al llarg dels darrers 40 anys, arribant a alguna conclusió ben interessant.
“S’ha insistit abastament en el paper central dels informatius dels mitjans de la CCMA com a nucli de la narració sobre la nació i sobre l’actualitat del món. De fet, els informatius han constituït històricament entorn del 50% de la programació del primer canal, TV3, i han estat durant anys líders indiscutibles entre els informatius de les altres cadenes a Catalunya”, assenyala el llibre.
“Tot i reconeixent la centralitat dels espais i canals informatius en la construcció d’una mirada catalana sobre la realitat, aquí volem posar l’accent en el paper també crucial dels gèneres de ficció, en la (re)construcció de l’imaginari nacional català. I, per tant, en l’esperada complicitat del sector industrial independent —de Catalunya i dels altres països de parla catalana— en la ideació, producció i difusió d’obres de ficció que incorporen una mirada pròpia sobre el món.”
Destaca, per exemple, el paper de sèries com La granja, de 1989, o Poble Nou, de 1994. “L’èxit de les telenovel·les i de les sèries abonaren a Catalunya un model de ficció televisiva que s’anà consolidant en la dècada 1995-2005, que continuà en la següent i que presentà signes d’esgotament amb la irrupció de sèries anglosaxones de pagament a través de les plataformes tecnològiques”, afirmen Gifreu i Corbella, que recorden els pics d’audiència del 45% que van arribar a marcar sèries com El cor de la ciutat.
Més endavant, sèries com La Riera, Polseres vermelles, Merlí o Les de l’hoquei també han arrossegat força públic i han contribuït, de la mateixa manera, a “crear un imaginari nacional” que el professor Enric Castelló ha sintetitzat en sis criteris transversals: “La promoció lingüística, la correcció política, la proximitat cultural, la localització i la proximitat territorial, els costos de producció i la imparcialitat política”.
Una fórmula que al País Valencià s’ha aplicat sense tant d’entusiasme i que no ha tingut, com és lògic, una repercussió homologable. Els casos més evidents van ser Herència de sang, els anys 1995 i 1996, i A flor de pell, en 1997. En tots dos casos, el share —malgrat ser respectable en un panorama menys competitiu que l’actual— no va superar el 12%.
De fet, Castelló sosté que, a escala valenciana, la manca d’aposta per la ficció pròpia té a veure amb motivacions de caire polític. “Qui pot defensar que una cultura amb una tradició de ficció no ‘aculli‘ unes històries de personatges valencians, que parlin valencià i que tinguin els problemes que tenen els valencians?”, es pregunta.
Alguns anys després, amb l’aparició de l’espai d’humor Autoindefinits, de 2005 a 2008, i sobretot, L’Alqueria Blanca, entre 2007 i 2013, “aquesta línia de producció va obtenir una nova oportunitat. En el segon cas, la sèrie costumista va reunir davant la pantalla el 20% d’audiència i mig milió de teleespectadors. Una autèntica fita que va quedar tallada de soca-rel amb el tancament de RTVV decretat pel Govern d’Alberto Fabra el novembre de 2013.
À Punt n’ha emès els capítols que llavors no van veure la llum i n’ha enregistrat de nous amb unes millores tècniques extraodrinàries, però sense assolir aquelles xifres d’audiència. El lustre de desconnexió ha penalitzat severament la cadena nova, atès que molts valencians van esborrar la freqüència autonòmica de la llista de canals.
En el cas d’IB3, Gifreu i Corbella es feliciten en el llibre per una evolució que demostra “l’aposta pel model de ficció com a signe d’identitat”. En concret, escriuen que “sota la direcció del periodista Andreu Manresa, IB3 ha aconseguit prestigiar la producció de ficció pròpia”. “En poden ser exemples”, diuen, “les sèries de diverses temporades Mai neva a Ciutat (2017-2019, incorporada a la plataforma catalana Filmin) i Treufoc (2007-2019, adquirida per Federation Entertaiment per a la seva distribució mundial) i les minisèries En vida teva (2018), Gàbia (2018) o La Paca (2019)”.
Un espai en construcció
L’anhel d’un espai comunicacional compartit i degudament promocionat no s’ha pogut consumar fins ara.
Des que l’any 1991, poc després de la creació de RTVV, va presentar-se a les institucions polítiques i l’opinió pública “la primera proposta articulada sobre la necessitat de vertebrar i potenciar la construcció d’un espai català de comunicació”, el ben cert és que no s’havia prosperat gaire. L’estudi en qüestió, titulat Construir l’espai català de comunicació, era una recerca acadèmica del mateix Josep Gifreu i de Maria Corominas, doctora en Ciències de la Informació, i va ser rebut amb il·lusió pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, per tot l’espectre polític catalanista i per entitats culturals de cap a cap dels països de parla catalana.
No obstant, l’impuls no arribaria fins al 1999, quan el Parlament català va aprovar una resolució en què manifestava explícitament el seu desig de “promoure un espai comunicacional català, basat en acords recíprocs entre els governs de tots els territoris de l’àmbit lingüístic català i en convenis entre les emissores de ràdio i televisió que emeten en llengua catalana, encara que només sigui parcialment, per treballar conjuntament en aspectes de programació i en la projecció internacional”. Aquella resolució també instava a la modificació de la llei estatal del tercer canal i a l’arribada de TV3, en condicions de normalitat, a tots i cadascun dels racons en què es parlava català.
L’any 2005, aquell propòsit va trobar-hi continuïtat. La Llei de comunicació audiovisual de Catalunya preveïa una organització en dos nivells: un de local o de proximitat, “que comprèn els àmbits municipal i supramunicipal”, i un de caràter nacional, “estructurat al voltant dels mitjans i serveis que abracen tot el territori de Catalunya i que tenen la possibilitat preferent de vincular-se, en les condicions que la normativa estableixi, al teixit de mitjans dels altres territoris de llengua i cultura catalanes”.
Tot plegat, però, va xocar de ple amb l’hostilitat dels governants valencians del PP, que van iniciar una ofensiva indissimulada contra les emissions de TV3 al País Valencià. Una ofensiva que va culminar amb la desaparició progressiva del senyal als televisors dels valencians.
La iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió Sense Fronteres va recollir 651.650 signatures del País Valencià, Catalunya, les illes Balears, el País Basc i Navarra en favor de la reciprocitat dels senyals de les televisions públiques que compartien llengua, però el Congrés espanyol, gràcies a la majoria absoluta del PP, va desestimar-la en 2012.
L’aprovació en 2013, a les Corts valencianes i encara sota governs del PP, d’un conveni de reciprocitat amb Catalunya no va substanciar-se per les exigències tècniques de la Generalitat Valenciana, que demanaven l’assignació d’un nou canal múltiplex. Una reivindicació insatisfeta —com era d’esperar— amb el Govern de Mariano Rajoy però que amb el Govern del Botànic i l’actual Govern espanyol del PSOE i Unides Podem —presidit per Pedro Sánchez— tampoc no ha trobat resposta. Madrid hi al·lega dificultats tècniques insalvables.
La reciprocitat plena llargament sol·licitada ha quedat reduïda a una de light mitjançant la plataforma Bon Dia TV, en què TV3, IB3 i À Punt hi aboquen els continguts propis.
Les notícies positives provenen de la reciprocitat TV3-IB3, que sí que ha estat possible —a les Illes reben per TDT tres dels quatre canals de la CCMA—, dels productes que ambdues cadenes coprodueixen de fa temps, i ara, per fi, de la incorporació de la televisió valenciana a aquest escenari de cooperació. •