“Amb el cantar es coneix l’ocell i amb el parlar el cervell”
(refrany)
La riquesa de la llengua pot arribar a ser tan exuberant que ens acabe desorientant i això és el que intenta evitar Els noms dels ocells en el llenguatge popular català d’Andreu Carretero. Res no podia explicar millor aquest concepte que l’anècdota que Jordi Sargatal —primer director del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà i una de les persones que més saben sobre ocells al nostre país— explica al pròleg d’aquesta obra: “La miloca a l’Empordà s’aplica a tots els rapinyaires diürns de dimensió mitjana. Un bon dia em vaig trobar el pare Viusà a les Torroelles, i, parlant d’ocells em va dir: ‘Aquest matí per aquí davant hi havia dues miloques’. Jo vaig entendre ‘dues mil oques’ i, és clar, anava repetint absolutament sorprès i excitat ‘Dues mil oques?’ i ell em contestava ‘Sí, i que hi veus d’estrany?’ Això va durar fins que em va dir: ‘Mira, una estava aturada en aquell tamariu i l’altra en aquell arbre blanc sec.’ I vaig arribar a la conclusió que es tractava de dos aligots”.
Pocs llibres són capaços de despertar tanta curiositat per la llengua com Els noms dels ocells en el llenguatge popular català. Encara que el lector tingui zero interès per la biodiversitat alada del país i amb prou feines pugui distingir entre una cadernera i un voltor, aquesta obra de Carretero li farà profit si li interessa la llengua i la cultura. Inesperadament, Els noms dels ocells... ha esdevingut el punt de trobada de moltes troballes lingüístiques que havien quedat injustament allunyades del gran públic, relegades a l’estricte camp de la lexicologia i l’ornitologia. Andreu Carretero ha volgut abocar en aquest llibre tot el saber acumulat pel poble en la seua memòria lingüística en matèria d’ocells i per aconseguir-ho ha fet servir la informació recollida en més d’un centenar d’obres, articles i pàgines web de tots dos camps de coneixement, des dels més genèrics (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans 2) fins als més concrets, com Els noms catalans de la cuereta, de Manuel Sanchis Guarner; dels més científics (Tesaure de noms comuns d’ocells destinats al Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya) als més literaris (Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars de Pep Coll) i de la Franja a l’Alguer passant per Maó: de La fauna del Matarranya. Vertebrats, de M. Blanc i Grau, a “El nom popular dels ocells a l’Alguer” (Revista d’Alguer) passant per l’Atles ornitonímic de les Illes Balears.
Aquesta última obra, editada per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut d’Estudis Baleàrics, és una de les que Carretero ha acabat admirant més per la feina feta per Cosme Aguiló i Antoni Mestre.
“El treball més al·lucinant és l’Atles ornitonímic de les Illes Balears, perquè van treballar durant disset anys fent entrevistes personals amb una metodologia molt exacta, però l’Atles dels ocells de València, de Toni i Manu Polo Aparisi, també”.
El primer llibre recull 1.903 noms per a 183 espècies de les Balears i les Pitiüses; el segon recull registres de 488 espècies.
El llibre de Carretero recull 6.816 sinònims de 387 espècies, la qual cosa indica la riquesa lingüística de la llengua catalana. L’espècie amb més noms diferents per tot el país és la que surt més gran a la coberta del llibre, la cuereta blanca (Motacilla alba): aigüerola, alperpissa, pardaleta d’aigua, senyoreta, pastoreta, titeta, viudeta i un llarg etcètera.
També és cert que, de vegades, el saber popular és limitat i alguns noms d’espècies s’escampen indiscriminadament per esmentar altres espècies. Carretero també els recull. Però es fa molt evident que aquesta inconcreció o nomenclatura errònia és molt més limitada que la diversitat lèxica: el nom que més s’utilitza incorrectament és busquereta, que es fa servir per anomenar divuit espècies diferents, cadascuna de les quals té un nom concret. Aquest, però, és un cas extrem. Es donen moltíssims més casos de polisèmia, però rarament designen més de dues o tres espècies alhora.
Carretero explica a EL TEMPS que sempre ha tingut interès per l’ornitologia, ja havia participat com a coordinador en l’Atles d’ocells nidificants del Maresme i “com a professor de llengua i literatura” sempre ha intentat “conjuminar l’ornitologia i la lingüística”. Fa uns anys, va animar dues alumnes, Raquel Osorio i Marta Cuquet, a fer un treball de recerca de batxillerat sobre els ocells a la literatura popular. El resultat va ser molt bo, però òbviament limitat pel temps i la dedicació que les autores hi van poder destinar en el context dels estudis.
Durant la pandèmia, ja jubilat, Carretero va decidir completar aquell treball: “Els hi vaig demanar permís i m’hi vaig posar”.
El treball de recerca de tots els sinònims ha combinat una feina personal d’anys i el buidatge de volums molt diversos: “He anat espigolant d’ací i d’allà”, explica Carretero: “Jo ja tenia recollides en llibretes noms i coses relatives al llenguatge i als ocells que havia anat recuperant durant anys: frases de pagesos, de caçadors, de pastors. Després he anat a buscar tot allò que he volgut”.
Quan va decidir tancar el llibre, tenia 6.800 sinònims, però des que es va editar al novembre, li han arribat informacions per acumular-ne més de 7.000. La intenció secreta de Carretero en un futur és fer-ne un web on els visitants puguen fer noves aportacions.
Tanmateix, l’interès principal d’Els noms dels ocells en el llenguatge popular català es troba en els refranys, les frases fetes, els mimologismes, les endevinalles, la toponímia deutora dels ocells (en aquest cas, limitada al Principat) o els malnoms derivats d’ocells.
Ocells com el cuquello (el cucut), la puput o la mallerenga acumulen una llarga llista de parèmies (adagis, aforismes, refranys, etc.), que diuen tant de la saviesa popular com del malvoler tradicional.
Lògicament, moltes d’aquestes frases són lliçons sobre els mateixos ocells i la seua relació amb el temps meteorològic, el calendari, etc.: “El vent d’octubre els ocells porta, de la Cerdanya o de Mallorca” o “Quan l’abril és florit cada ocell fa el seu niu, només el picot i el gaig ho fan el mes de maig”.
Però les parèmies són més significatives quan parlen de les persones: “Amics i merles blanques són dues coses rares” o “Dos ocells en una branca, no s’hi poden sostenir; dos fadrins amb una nina, no s’hi poden avenir”.
Com es pot apreciar, aquestes descripcions deriven cap a lliçons morals que sovint estan carregades de prejudicis de tota mena, però, sobretot, misògins i masclistes. Carretero ho destaca a la introducció i n’enumera uns quants: “Perdiu i dona, encara que pudi és bona”, “Les ànegues, com les dones, que com més mudes més bones”, “Deixa el rossinyol cantar ans que ta muller parlar” i “La dona no ha de parlar sinó quan la gallina vol pixar”.
Tots aquests refranys provenen de moltes fonts, tot i que n’hi ha una de principal, com explica Carretero: “Destacaria un conjunt de volums que es diu Paremiologia Catalana Comparada, una espècie d’enciclopèdia de refranys catalans que va començar a sortir el 1913. És de Sebastià Farnés i són nou volums gruixuts que vaig mirar pàgina per pàgina buscant on sortia algun nom d’ocell. No ha tingut gaire reconeixement, però val molt la pena. No només un recull de parèmies, sinó que a més escriu els refranys en català i després els compara amb les seues versions en castellà, en anglès, en francès, en italià i en altres llengües que Farnés coneixia”.
A aquest tresor lingüístic Carretero hi ha afegit els que Víctor Català immortalitza a Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari (Edicions 62, 2005). “Són refranys inventats, on intenta conjuminar la part més popular amb la més literària”. Carretero en cita només dos: “Tot l’encís d’un raig de sol diu poca cosa al mussol” i “Òliba i galant furtiu, de bella nit van al niu”.
Una altra aportació curiosa de Carretero és la bona col·lecció de mimologismes, és a dir una transcripció/interpretació, en llenguatge humà, del que canten els ocells. El parrupeig dels coloms es tradueix així en mimologisme: el colom diu “Jo només per tu... Jo només per tu” i la coloma respon “No gaire... No gaire”.
El cant de la mallerenga és interpretat de moltes maneres (“Tot estiu... Tot estiu” o “A junyir! A junyir!”) però la més treballada és “Quan compliu? Quan compliu? Per Pasqüetes, per Pasqüetes fem el niu”.
Carretero anuncia que, en cas de fer-se una nova edició o una versió web ampliada “s’hi incorporarien molts mimologismes de Jacint Verdaguer, perquè en va ser un gran recol·lector i folklorista i recopilador de noms”, entre d’altres llocs a Què diuen els ocells?, publicat després de la seua mort. Precisament, Andreu Carretero està actualment identificant “totes les espècies d’ocells que Verdaguer esmenta en la seva obra literària o que recull en les seves llibretes de camp com a recopilador.” Carretero està estudiant aquestes llibretes i conclou que Verdaguer era “un gran naturalista”, capaç d’esmentar moltes espècies d’ocells. “Només perquè us en feu una idea —adverteix Carretero—, els seguidors de Shakespeare van detectar 54 espècies en la seua obra. De Verdaguer, n’he trobat més de cent en la seua obra literària i cent més en les seues llibretes”.
Mentrestant no arriba volant aquest nou volum, caldrà aprofitar d’Els nostres ocells..., i gaudir-ne, tant les floretes que ens ofereix la llengua dels ocells (“Ets una àguila”, “Cantes com un rossinyol”) com els insults individuals o col·lectius que ens han regalat: dels capellans, per exemple, se’n deia corbs; de les monges, pingüins, i dels cacics dels partits polítics, miloques. A l’Empordà, és clar. •