Sade va ser un rousseaunià que tenia poc interès pel pensament de Voltaire. L’esmenta a les seves cartes, demana els seus llibres quan és a la presó, va representar alguna de les seves obres, però no li interessava la seva filosofia i encara menys les idees volterianes sobre la religió i sobre la tolerància. Només Rousseau uneix «una ànima de foc [i] un esperit filosòfic.» Voltaire, com Diderot o D’Alembert formaren part de les seves lectures de presó, però no el marcaren. Voltaire era deista (creia en la deessa Raó, una cosa irraonable per a l'ateu Sade) i a Sade la tolerància li semblava simplement un engany. En canvi, li interessava la noció rousseauniana d'estat de natura perquè la naturalesa per a ell és la crueltat.
Llargs anys de presó convencen Sade que el món i la presó s'assemblen absolutament. Com el món, la presó “és un infern i és impossible imaginar fins a quin punt la vilania, l'espionatge, el control minuciós, la infàmia i totes les altres virtuts que caracteritzen els imbècils i els traïdors troben el seu lloc”. (Notes literàries)
Sade té molt clar que estimar la humanitat és un error i la il·lustració una quimera: "És un perill estimar els homes,/ És un error il·luminar-los." (Aline et Valcour)
El gaudi sàdic (o sadià) no necessita la tolerància. S’imposa com una mateixa exigència de la força i del poder sense límits, mentre la tolerància depèn de la cultura (és a dir, resulta antinatural). La realitat no és la tolerància, sinó el dolor. Ser tolerant és jugar a mentir i significa, a més, acceptar que la societat té alguna cosa a dir sobre el meu desig, cosa que per a Sade resulta una mica del tot inacceptable. El desig no coneix fre.
Al món de Sade només existeix una única cos que importa: el poder, i tot i que quan li convé aquest poder es camufli de tolerància, sempre serà repressiu. Po això diu Sarmiento, a Aline et Valcour, carta XXXV: “Tota manera de comportar-se és absolutament indiferent en si mateixa i es torna bona o dolenta per raó del país que la jutja.” Sade anticipà doncs la tesi d'Horkheimer sobre “la identitat entre la dominació i la raó” a la Dialèctica negativa.
Si la tolerància pressuposa una certa igualtat i un reconeixement mutu entre els qui la practiquen, que no té cap sentit en el món de Sade on el poder ve de dalt i no es pot discutir. Només hi ha tolerància quan no hi ha enemistat i al món sadià això no passa mai. A més, la tolerància és una virtut social i per a Sade aquestes dues paraules són ficcions: ni existeix ni la virtut, ni existeix allò que anomenem “societat”. L'única cosa real és el jo i el desig. En una societat sadiana només l’amo té dret a viure.
Des del punt de vista del Diví Marquès, l'únic criteri moral significatiu és que ningú no és culpable de res, perquè l'home no és lliure i no pot deixar de fer allò que la naturalesa l’impulsa a fer. La pietat és per Sade un sentiment negatiu perquè no és natural. I no es pot culpar ningú de ser brutal, o fins i tot de ser un assassí, perquè com diu Duclos a Els 120 dies de Sodoma la natura ens ha fet com som, també amb els nostres vicis i imperfeccions, i ningú no pot lluitar contra això. Si només allò natural és bo, llavors la repressió del desig, del crim i del mal (principis naturals) és paradoxalment immoral en si mateixa
El criteri diguem moral que Sade creu seguir i que considera l'únic valuós és el de la natura, perquè la natura és dolor. El dolor i el mal són la vida mateixa i la bellesa és tan sols ficció. L'autoritat no és un criteri de dominació entre altres, sinó el fonament únic de la vida. I això en termes freudians és purament la pulsió de mort. Sade no és cap antecedent de Nietzsche. El filòsof alemany mai esmenta Sade i, a més, per a Nietzsche la tendència a la crueltat és essencialment cristiana (Anticrist, 21), mentre que per al marquès és anterior al cristianisme i constitutiva de la naturalesa humana per se.
Com passa amb tots els narcisistes, el sentiment fonamental a Sade és el rebuig. No hi ha a la seva obra voluntat de poder, sinó de possessió – i en primer lloc de submissió. Al marquès no li interessava en realitat el plaer, sinó el domini. Se'l podria considerar –això sí– un antecedent del concepte de tolerància repressiva (Marcuse) perquè per a ell la tolerància no és una finalitat en si mateixa, sinó part d'una estratègia de control. La raó a Sade actua com a instrument de restricció del plaer.
Al concepte de tolerància Sade li oposa el d'indiferència: “la fatal indiferència que caracteritza, millor que qualsevol altra cosa, l'ànima d'un veritable llibertí”, com diu Thérèse del senyor M. de Gernande., Ser indiferent significa que no hi ha res diferent i, per tant, que tot és natural. La naturalesa és indiferent al dolor i el llibertí no fa altra cosa que seguir la naturalesa. Òbviament el concepte té trampa, el llibertí només és indiferent al dolor d'aquells a qui sotmet i no ho és al seu propi plaer. Des del punt de vista del llibertí a l’únic que no podem ser indiferents de cap manera és al càlcul del nostre propi interès i per això la tolerància no ens serveix. Vet aquí el debat. O optem per la tolerància (Voltaire) o ho fem per la indiferència sadiana. Les conseqüències d’aquesta tria en termes de civilització son immenses.