Va matar una persona a cops de destral. 41 cops de destral, per ser exactes. Imagineu la carnisseria. La seva història podria ser perfectament material per un d’aquells true crime que tant èxit tenen i on s’atrapa l’espectador a través de la fascinació que provoca el mal. Quina mena de monstre pot haver esquarterat algú d’aquesta manera? Però el problema és que la Candy Montgomery no compleix amb el perfil dels personatges que normalment són els protagonistes d’aquesta mena de relat. No és la mena de persona que pot fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu dels malsons. No és un Ted Bundy, ni un Jeffrey Dahmer. I per això el tractament de la seva història ha de ser diferent. Un tractament com el que li ha donat Love & Death, una minisèrie que es va estrenar fa unes setmanes a HBO Max i que m’ha fet la sensació que havia aconseguit entendre perfectament un personatge molt fàcil de malinterpretar. La prova que els guionistes tenien aquesta mateixa sensació, és el fet que han dedicat un temps extraordinàriament llarg per una ficció d’aquestes característiques a explicar qui era la Candy Montgomery abans dels fets que la van fer famosa. Així, durant diversos episodis, Love & Death és la història d’una dona que se sent atrapada en el rol de mestressa de casa d’una vida perfecta en una comunitat on aparentar aquesta perfecció forma part del codi social. La gent somriu amb amabilitat, cuinen els uns per als altres, no falten a missa.
Per dins, la història és una altra. La Candy no en té prou. Necessita algun estímul a la seva vida. El que sigui. I intenta trobar-lo a través d’una aventura sexual amb un dels seus veïns. Un home extremadament anodí i avorrit, i sense cap mena d’interès. Però per ella no és tan important amb qui té la relació, sinó el fet de trencar les normes, sentir que està fent una cosa prohibida i trobar un espai on no ha de ser “la Candy Montgomery” sinó que pot ser una altra versió de si mateixa, que a ella li agrada pensar que és més aventurera. La imatge que els altres tenen d’ella, un element tan important en aquesta comunitat, s’ha convertit en una presó de la qual necessita escapar. L’actriu Elisabeth Olsen trasllada tant la perfecció estudiada del personatge com els petits moments en què aquesta ira soterrada amenaça en sortir a la superfície, mentre que Jesse Plemons encaixa molt bé en el paper de l’amant avorrit. I aleshores arriba el punt de la història que li interessa a la sèrie. Els 41 cops de destral. I la feina feta fins a aquest punt es recompensa amb un tram final absolutament memorable.
L’espectador es troba patint per què li passarà al personatge d’una manera que no hauria estat possible sense el retrat que la sèrie ha anat construint episodi a episodi. D’una manera que no va aconseguir l’any passat la sèrie Candy (que explicava la mateixa història amb Jessica Biel com a protagonista). Sobretot perquè Love & Death ha aconseguit que la història de la Candy Montgomery no sigui la història d’un monstre, sinó la història de moltes dones. Aquí és on es nota especialment la mà del guionista David E. Kelley i emparenta Love & Death amb Big Little Lies (amb la que té altres similituds estilístiques i temàtiques). També a les escenes del judici, escrites amb l’expertesa d’un mestre. El final té una intensitat esgarrifosa i l’última escena (a partir d’ara spoilers) recull el missatge de la història amb una imatge perfecta: la Candy mirant amb nostàlgia el motel on havia pogut ser lliure durant unes hores. Va evitar la presó, però va continuar engabiada igualment en una altra presó molt més habitual.
Love & Death
Creador: David E. Kelley
Repartiment: Elizabeth Olsen, Jesse Plemons
Minisèrie: 7 episodis
Plataforma: HBO Max