Els crítics

Incursió en territori ignot

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Confesso que sé ben poc de textos medievals dirigits a la formació dels més joves, però això és exactament el que és aquest llibre del segle XII. M’hi vaig interessar  perquè tenia ganes de saber on situava l’autor l’art d’escriure i de parlar —retòrica i oratòria, vull dir— en la formació dels estudiants. Però aquesta no és l’orientació d’un llibre pensat, sobretot, per alliçonar els escolars sobre com comportar-se a la vida, des de l’ètica fins a les normes d’urbanitat. Ho fa en quaranta petites narracions i en cent cinquanta breus sentències. No sembla, doncs, d’entrada, una lectura fascinant, però el cert és que la meva incursió en aquest territori ignot ha estat  notablement recompensada. 

L’estil ho fa tot fàcil: és clar i directe tal com va sortir de les mans de Pere Alfons —“s’adapta al llenguatge col·loquial de les escoles”— i tal com l’ha preservat Jaume Riera en una traducció excel·lent. El lector haurà de prendre paciència amb frases que tenen la saviesa de l’obvietat —“Fes tot el bé que estigui a la teva mà”— però, de tant en tant, el text s’il·lumina. Per exemple, quan recomana que “Si veus algú enfangat en un mal afer, deixa’l estar, perquè qui deslliga un penjat li cau al damunt”. Detesto el consell, però em fascina l’expressió. O quan reprodueix l’epitafi d’una tomba que diu: “Sóc allò que tu seràs”, una síntesi més impactant que alguns discursos sobre la  fugacitat de la vida.

L’estil, doncs, és valuós, però ho són també les narracions breus, tot i que n’hi hagi, més d’una, de previsible. Les explica, com tot el llibre, en un diàleg entre un adult i un adolescent que acaben amb moralitats com aquesta: “Fill meu, no comportis que el gall vetlli més que tu, que es desperta abans de l’alba quan tu encara dorms. Fill meu, no consentis que el gall sigui més ardit que tu, que posa a rengle deu mullers, i tu no aconsegueixes governar-ne una. Fill meu, no deixis que el gos sigui més noble de cor que tu, que reconeix els seus benefactors, i tu te n’oblides”. Aquest és el to. 

El que més sorprèn, però, d’aquest llibre és la mentalitat pragmàtica i racional amb què ha estat escrit, tal com l’ha sintetitzada Jaume Riera: “Desconfiança de tot: dels amics, de les dones, dels companys de camí i de feina, dels veïns, dels consells rebuts, del que diuen els llibres [...]. No conta fets meravellosos[...]. No creu que hi hagi miracles. Tot és quotidià”. I, en aquesta orientació, valora el talent i el mèrit, i menysprea les nissagues i l’estupidesa humana. Prefereix, diu, l’enemistat d’un savi que l’amistat d’un neci; constata els límits de la naturalesa humana —“També els homes honestos han d’anar a la comuna quan ho necessiten”—  i prefereix el rei que és un pecador però que és benigne amb els súbdits que no el que és honrat però que és cruel amb la gent. El lector té, a la fi, la sensació d’haver tractat, gairebé personalment, l’autor. 

Aquest autor era jueu, es va formar  en una ciutat de la Península sota  domini musulmà, es convertí al cristianisme i ensenyà a Anglaterra i França. El còctel és notable i ell aprofità tot el que les llengües i les cultures per on transità li oferien. No en sabem, amb garanties, gran cosa més. Valia la pena traduir al català aquest llibre que es podia llegir, des de fa segles, en d’altres llengües. 

Malgrat que l’idioma ens el faci accessible, el lector se sentirà sempre una mica insegur perquè està escrit en un codi que no és el nostre. Sort que el guia d’aquesta edició, en Jaume Riera, l’ha fet transitable. 

Llibre de formació escolar (Disciplina clericalis)
Pere Alfons
Edició a cura de Jaume Riera i Sans Acadèmia de Bones Lletres, 2017
151 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.