1648, Sant Feliu Sasserra, comarca del Bages. Ha quedat vídua fa poc, li va matar el marit la tuberculosi. Arreplega un drap vell i hi posa bocins de pa i formatge, i amb una mà es penja el farcell a l'esquena, mentre amb l'altra obre la porta i desapareix, fent gronxar les fulles de l'heura amb el cabell llarg que es fon amb la nit. Qui ha estat, que l'ha acusada? La veïna a qui va dir: "Maleïda sïes!", l'altre dia, perquè la va sorprendre robant-li dues roses del jardí? El pare d'aquell vailet a qui solia ensenyar a collir mores, i que desafortunadament va perdre la vida per una febrada el mes passat? Sigui com sigui fuig, perquè si l'atrapen sap que acabarà penjada, com les altres cinc dones acusades, condemnades i mortes, que en aquella cel·la freda i fosca lamentaven no haver confessat abans per estalviar-se l'horrible tortura...
—Quantes execucions a bruixes s'haurien produït a Catalunya entre el 1420 i el 1750?
—Documentades en tenim uns centenars, però les xifres segur que pugen a diversos milers. Durant aquests quinze anys de feina he documentat fins a vuit-centes persones amb noms i cognoms jutjades per bruixeria, però sé que això només és una petitíssima part del total.
—Com és que d'una zona tan potent pel que fa a la intensitat del fenomen, en tenim tan pocs estudis?
—Sí que hi ha estudis, al segle XIX i a principis del segle XX se’n van fer molts. El que passa és que a causa de la Guerra Civil, tenim moltes dècades on la investigació va quedar aturada. Als anys setanta això es comença a reprendre tímidament i tenim bastantes publicacions sobre el tema, edicions de fonts a Catalunya, la bruixeria apareix en alguns congressos d'història... però sempre ho fa des d'un punt de vista molt local, és a dir, analitzant casos concrets en territoris específics de Catalunya. L'any 2006 això va començar a canviar i es va fer una exposició sobre la bruixeria al Museu d'Història de Catalunya, i des de llavors s'ha anat treballant. Però efectivament impressiona, perquè la varietat documental que queda de l'època de la cacera és petita en comparació amb la importància del fenomen; de la totalitat de judicis que hi va haver, en conservem només una petita part. A més, com qui jutjava els crims eren els tribunals locals de diferents viles i ciutats, fa que la documentació estigui molt dispersa.
—És desconegut encara el fenomen antibruixesc per la societat?
—És un tema en el qual hi ha molta recerca feta, però a diferència d'altres estudis, aquest interessa molt també als que no en són especialistes. El gran públic té una sèrie d'idees formades del que va ser o va significar, el que passa és que normalment les idees més esteses van lligades a una sèrie de tòpics que tenen poc a veure amb la realitat històrica o el resultat d'anys d'investigació.
—Per exemple?
—Encara perviuen una sèrie d'idees com ara el paper de la Inquisició com a principal instigadora en la cacera, quan sabem des de fa anys que no és així. O la caracterització de dones acusades de bruixeria com un estereotip de la dona sàvia, o de la dona empoderada... Hi ha una sèrie de nocions que es van reproduint a través de la literatura, del cinema o de les obres d'assaig que calen molt fort entre el gran públic, i conformen la visió més estesa. Hi ha una imatge molt simplista del fenomen: tot aquest àmbit més folkloritzat, com les herbes medicinals, les cartes del tarot... és el que té present la gent. Es redueix entre bons i dolents, entre uns dolents molt dolents que són els inquisidors, la gent que persegueix la cultura popular, i que amb el tema de la misogínia passa el mateix: des de molts moviments feministes s'ha adoptat la figura de la bruixa i el fenomen de la cacera com un símbol polític, gairebé com una eina per fer reivindicacions en el present. Crec que el fenomen és massa complex com per a reduir-lo a aquestes nocions de blanc i negre.
—La cacera de bruixes s'ha d'estudiar des d'una perspectiva multidisciplinària?
—Sí, és un fenomen tan complex que toca tants àmbits diferents que és inevitable, i per tant has d'utilitzar eines de la lingüística, dels estudis de gènere, de la història medieval i moderna, de l'antropologia... fins i tot de la sociologia per entendre el funcionament dins les comunitats d'aquest estigma de bruixa, de com es crea, com són les acusacions... Després també entres dins la història de la medicina pel que fa a les pràctiques magicomedicinals femenines, la història de la màgia, i per tant la història del pensament. Tampoc no hem de deixar de banda els estudis jurídics, perquè no oblidem que és un fenomen judicial en gran part.
—Com i on es produeixen les primeres acusacions per bruixeria a Catalunya?
—Pel que ens indiquen les fonts conservades sabem que en la dècada del 1420 comencen a haver-hi les primeres acusacions, sobretot cap a dones. Tot i això, el primer document europeu que legisla contra la bruixeria és el de les Valls d'Àneu (subcomarca ubicada al Pallars Sobirà), del 1424. En l'arc comprès entre els Pirineus i els Alps, i baixant fins el centre d'Itàlia, es gesta el bressol de la cacera, on apareixen les primeres acusacions i tractats que parlen d'aquesta suposada secta i es qüestionen la seva existència, i com s'ha d'actuar contra aquesta gent.
—Per què s'inicia al Pirineu?
—És complicat, encara hi estem treballant amb especialistes de fora, però el focus principal són els territoris on es parla la llengua d'oc: el que avui seria el Sud de França, Catalunya, el nord d'Aragó i també la Navarra històrica que agafa els dos costats del Pirineu. No hi ha una resposta única al perquè d'aquesta geolocalització, però per entendre-ho hem de posar aquest territori en relació amb els altres focus que tenim documentats: la zona francoalpina i la zona italiana. Els llocs on hi havia cacera de bruixes intensa acostumaven a ser aquells en els quals les autoritats locals tenien la jurisdicció de jutjar i condemnar a mort els seus habitants, sense haver de recórrer a instàncies judicials superiors. El cas català n'és un exemple clar: en la major part del territori hi havia unes corts de justícia molt autònomes, cosa que feia que els casos de bruixeria es jutgessin en els marcs locals, fent ús de pràctiques dubtoses, com ara l'abús del turment per a forçar confessions.
—D'on neix la paraula bruixa?
—En la documentació que tenim d'època medieval el mot bruixa apareix només en documents catalans o en català, i és més tard al segle XV, quan som en l'època de la cacera, que trobem esments de la paraula bruixa en textos en castellà, portuguès... Tot i que originalment la paraula bruixa en català feia referència a una espècie d'esperit nocturn infanticida. Les bruixes eren éssers femenins malèfics i nocturns que podien entrar a les cases i esclafar els adormits, oprimir-los o fins i tot matar les criatures, que eren les víctimes principals d'aquests esperits. Per tant, en aquella època les bruixes no necessàriament eren persones de carn i ossos, i a vegades el que es deia és que una persona bruixa, fent referència al verb bruixar. "Aquesta dona sap bruixar" vol dir que sap relacionar-se amb els esperits, etc. En el cas català, aquesta paraula acabarà utilitzant-se per referir-se als homes i dones que són membres d'aquesta suposada secta que es reuneix de nit per trobar-se amb el diable.
—Només eren dones les condemnades per bruixeria?
—A Catalunya sobretot eren dones, formen el 90% de la totalitat d'acusacions. Teòricament la bruixeria no és un crim sexuat, perquè ser bruixa és formar part d'una confabulació diabòlica i portar en secret que et dediques a provocar el mal per mitjans ocults, i això ho poden fer tant les dones com els homes. Però a la pràctica la majoria de les persones acusades acaben sent dones, i això s'explica a través de la misogínia i del discurs heretat patriarcal d'època medieval i antiga, que deriva en creences com ara la de la maldat femenina. Es considerava a les dones més febles i, per tant, més fàcilment temptables pel diable. Dins del pensament de l'època una dona serà més probable que sigui bruixa perquè és més feble, té una fe menys ferma que la de l'home, és més tendent a la màgia i a les pràctiques de fetilleria... Per exemple, una mare del segle XVI de Catalunya, que ha perdut la seva criatura en circumstàncies estranyes (estava sana quan la va posar a dormir, i al matí se la troba morta), i a més té unes marques blaves pel cos, la seva pròpia mare o àvia li diu: "Aquest nen te l'han tocat, no s'ha mort per circumstàncies naturals...". Aleshores aquesta mare sospitarà abans d'una veïna que no pas d'un veí home.
—Què compartien totes les acusades?
—Més enllà del fet de ser dones, poca cosa. És complicat fer un retrat robot de l'acusada de bruixeria perquè et trobes amb dones casades, dones solteres, dones amb fills, joves, grans, dones integrades en la comunitat o foresteres... Sí que és veritat que pel que fa al cas català, en xifres globals veus que una gran majoria eren dones en situació de marginalitat. Per exemple, hi havia moltes dones forasteres o de baixa extracció social, dones amb algun problema mental... També hi ha molts casos de vídues (que en l'antic règim eren un blanc més fàcil per una acusació perquè es trobaven en una situació de vulnerabilitat, sense la protecció del marit). La majoria de veïns i veïnes quan declaraven acostumaven a parlar de dones que ja tenien fama, perquè la seva mare o àvia també van ser acusades (l'estigma es transmetia per via femenina), i també remarcaven dones que es barallaven sovint i maleïen.
—Les acusacions eren intents per part de les autoritats masculines per controlar aquelles dones més independents?
—És un discurs que forma part de les acusacions mainstream de la bruixeria, però realment és una visió molt antiga, que s'assembla més a la que tenia la gent de l'època; creure en una confabulació que actua contra una sèrie de gent que tenen unes capacitats diferents... Però el que ens mostra la investigació és tot el contrari, no hi ha un pla prefabricat, i és quelcom que passa sempre en el marc local, de veïns i veïnes que en situacions de desgràcia llancen aquestes acusacions, que poques vegades surten del marc local, i quan surten del marc local les institucions centrals precisament fan el contrari: intenten acabar amb aquests judicis irregulars i es desestimen molts casos. La majoria d'acusacions provenen de dones, no d'autoritats masculines que persegueixen les bruixes. Això pot sorprendre, però en realitat és molt obvi: la misogínia és transversal i, a més, molts dels casos dels suposats efectes de bruixeria es donen en un món femení, com la mort d'infants. Si no entenem que l'estigma i l'acusació es genera en aquest marc local, no entenem la cacera. És la mateixa població, és la societat la que participa en aquest fenomen. La realitat no és "som els nets i les netes de les bruixes que van cremar", sinó que hauria de ser: "som els nets i les netes de la gent que va acusar i que va assistir a les execucions, que eren com un festival, perquè s'havia trobat una dona a qui fer responsable de les morts dels fills, del bestiar, de les sequeres...".
—La figura del diable sempre anava lligada a la bruixeria?
—Popularment el diable mai no apareix com a tal, sinó que ho fa a través del mal donat, del malefici i de la mort. En els judicis es veu molt clar, perquè el diable no es nomena mai en les sospites o les acusacions, ni en l'enquesta de testimonis, ni en el primer interrogatori a les acusades... Quan apareix el diable? A la sessió de tortura. Quan es comença a torturar a l'acusada i se li pregunta el que vol que respongui, és quan apareix la figura del diable.
—En quin període és més intensa la cacera a Catalunya?
—A començaments del segle XVII, i coincideix amb uns anys de desastre climàtic.
—Qui eren els endevinaires?
—Eren individus que, com bé diu el nom, t'endevinaven un mal. Aquest mal podia ser físic o espiritual, i aquestes persones tenien el "poder" d'assenyalar qui t'havia provocat aquest mal. Eren personatges normalment de baixa extracció social que anaven de poble en poble, i en l'època de la cacera van aparèixer endevinaires especialitzats en el mal donat per les bruixes. Moltes vegades acabaven en mans de la Inquisició, que quan detectava que hi havia un endevinaire, el detenia i li prohibia que continués exercint com a tal.
—Quina relació hi ha entre la bruixa moderna i la medieval? Ha mutat molt l'imaginari col·lectiu d'aquest personatge?
—Totalment. Des del segle XIX que la figura de la bruixa ha anat canviant. Entre els segles XV i XIX la visió va ser la mateixa: la de la dona malèfica, assassina de nens, etc. Les classes il·lustrades a partir del segle XVI es comencen a allunyar d'aquesta visió, perquè consideren que és superstició, i al segle XIX aquestes classes il·lustrades comencen a considerar les bruixes com a dones sàvies, i se'ls atribueix aquest halo romàntic a través de Jules Michelet, els Germans Grimm... Imaginen les bruixes com una espècie de portadores dels sabers ancestrals, de les nacions europees, contra una Església Catòlica omnipotent. A principis del segle XX es reinterpreta les bruixes com a membres de cultes pagans, pensaven: "Les bruixes es coneixien entre elles i feien trobades nocturnes paganes, i adoraven un déu cornut... i la Inquisició va transformar això en un culte satànic, però en realitat era un culte a la fertilitat...". Després, durant els anys del maccarthisme als Estats Units, la cacera de bruixes es reinterpreta com una espècie de lluita antiliberal, i als seixanta irromp l'onada feminista que agafa la figura de la bruixa i la considera com una dona empoderada i sexualment activa. Arribem als setanta, l'època hippie: al·lucinògens. "Les bruixes eren dones que es drogaven, i llavors volaven...". El que està clar és que la figura de la bruixa avui forma part de la cultura pop occidental.
—Avui en dia hi ha corrents espirituals o religiosos els membres de les quals s'autodenominen bruixes o bruixots.
—La Wicca i el Neopagan són religions reconegudes en el món anglosaxó. I això ve d'aquest corrent que a finals del XIX, principis del XX, imagina la religió de les bruixes com un culte que hauria sobreviscut a l'època medieval. Aquesta gent, els wiccians, es consideren els hereus del llegat d'aquestes dones, i fan els seus rituals, celebren els solsticis...
—Quina petjada han deixat les bruixes en els pobles del Pirineu? La gent encara hi creu?
—Cada vegada menys, però jo quan vaig fer treball de camp allà i vaig parlar amb gent gran del Pirineu, el que em va sorprendre és que m'explicaven exactament el mateix que et podies trobar en una acusació del segle XVI: "Sí, la dona d'aquella casa, sempre es va dir que era una bruixa, la gent ho deia! Una vegada va venir a casa i va tocar un poltre acabat de néixer i al cap de dues hores era mort".