El 23,5% dels italians, el 19, 8% dels espanyols i el 19,69% dels valencians tenen més de 65 anys. A Catalunya són 1.844.00 persones. Molta gent. Però, com se saps que t’has fet gran, o encara pitjor, que ja ets vell i sense remei? Cadascú té el seu moment fatal. Per a moltes dones coincideix amb el dia que es van tornar invisibles i això pot els arribar fins i tot als 45, quan necessites que algú t’abasti els pots de conserva a la lleixa d’amunt al supermercat. En la nostra societat d’obsolescència programada i de masclisme abundós, les dones es fan velles molt abans que els homes, fins a extrems escandalosos. Però està estudiat que viuen molts més anys. Migranyes, artritis i problemes als peus (fins tot ictus) ataquen molt més en dones que en homes, però no les maten.
En el sexe masculí de varietat heterosexual hi ha dos moments dramàtics en el procés d’envelliment: quan descobrim un excés de pel a les orelles i a les narius i quan algú més jove ens cedeix el seient a l’autobús. El rostre humà és com un palimpsest on se sobreposen les edats i de vegades ens costa reconèixer-nos al mirall. Això és el destí, segons Hegel, descobrir-se un mateix com si fos algú altre que ha usurpat la teva cara i l’ha arrugada com un paper vell. Si a sobre algú et diuen “senyor” i pronuncien el teu cognom per comptes de dir-te pel nom és que estàs ben atrapat. En aquests casos no s’hi val a demanar que et tutegin perquè tan sols augmentes el ridícul i la distància. Més val assumir-ho amb calma i, potser, llavors cal recordar el nombre dels amics de joventut que no arribaran a vells. Ben mirat, ser “for ever young” té molts inconvenients.
Tant en el cas dels homes com en el de les dones el símptoma d’envelliment que fa més por és que tot d’una volen posar-se a “viure el present” o a alguna cosa similar i absurda. És com una dèria que en general és expressada, a més, en llenguatge d’adolescent cursi. Pels volts de la seixantena (deu anys abans en el cas de les dones segons les meves observacions de pa sucat amb oli) els ésser humans accepten finalment que totes les vides estan condemnades a ser convencionals. Però no els agrada el sentiment de has been i aleshores els pren a una espurna de nostàlgia, amb d’una perillosa deriva autodestructiva. Quan la gent fa pena dient que volen viure el present, en realitat ,el que està clar és que els queda poc futur. Separacions i divorcis no ho arreglen, però sempre és més fàcil buscar a Tinder que remenar la pròpia història.
Hi ha signes que no enganyen; el professional arran de la jubilació que sobreestima les seves forces i es posa, per exemple, a córrer maratons per aturar el pas del temps vindria a representar simbòlicament l’exageració de d’un envelliment mal portat. Hi ha també un altre personatge perfectament repugnant però que expressa prou bé el miserabilisme de qui es fa vell. És el rondinaire crònic, exageradament fatalista, convençut que qualsevol temps passat va ser millor. Al Sobre la vellesa de Ciceró (un llibre que ningú no llegeix, però que fa quedar bé esmentar-lo en un article), Cató el Vell diu que “els estats sempre han estat arruïnats pels joves i salvats o restaurats pels ancians” i que, gràcies a l’experiència acumulada, només els vells poden “discernir, preveure i aconsellar”. És fals. Simplement, un es fa vell quan ja no entén com van les coses, quan no se sap adaptar, se sorprèn d’haver estat superat pel ritme del temps i, absurdament pretén, que les respostes (sempre fracassades) del passat expliquin el present. Vell és qui no entén els canvis i, en conseqüència, remuga.
Al final de la vellúria hi ha la mort, és clar; però ja ho va dir Montaigne l’any 1588: si no sabeu morir no us preocupeu, la natura ja us n’ensenyarà perquè, al cap i a la fi, morir és tan sols cosa d’un quart d’hora i viure és molt més llarg i hauria de ser molt més interessant.