Les dificultats per accedir a l’habitatge al Pallars Sobirà parteixen d’una complexitat on intervé el retrocés del sector primari en favor del de serveis, l’èxode rural i la proliferació de segones residències i habitatges d’ús turístic.
Explica Joan Coromines, a l’Onomasticon Cataloniae, que el Pallars deu el seu nom al mot llatí paleares, que es refereix a una ‘cabana gran amb sostre de palla’. De les seves derivacions arcaiques, s’acaba conservant com a ‘nom de la comarca tota, on hi havia més bordes que enlloc dels Pirineus’.
Aquesta abundància de cases de ramaders, contrasta amb les dificultats actuals que travessen moltes persones que volen viure al Sobirà. No pas perquè aquestes cases hagin desaparegut, tot i que moltes s’han deteriorat, sinó per les dificultats de trobar cases o pisos (antics o recents) disponibles per al lloguer o la compra. Com a mínim, a preus assumibles.
Ni llogar ni comprar
“Fa cinc anys que soc aquí i no tinc ni contracte”, explica la Lilian, membre de Lo Pedrís, associació de veïnes i veïns de Baix Pallars.
La Sílvia, companya seva, fa 30 anys que va canviar Terrassa per Peramea, un dels 28 pobles del municipi del Baix Pallars. Veu clar el contrast entre el moment en què ella va aterrar a la comarca i l’actual. “Nosaltres vam poder venir i més o menys trobar alguna cosa assequible i arreglar les cases. Ara és molt difícil”, recorda.
La complementa la Lina, que fa uns 30 anys que és a Llaràs (Baix Pallars): “Vam venir en un moment en què el turisme era molt incipient i la comarca encara estava per definir. Ara s’ha definit a sac. Caldria una limitació del lloguer turístic; als pobles cal un equilibri”.
L’odissea és especialment intensa per als joves que venen d’altres comarques a treballar o estudiar a la zona.
La Mireia va arribar fa uns mesos a la Tropikal, una casa ocupada al poble d’Escós, dins el terme municipal de Soriguera, després d’una odissea en cerca de lloguer. Filla de Premià de Mar (Maresme), havia de començar els estudis a la Pobla de Segur, al Centre d’Esports de Muntanya del Pallars, a l’octubre. “Vam estar buscant d’agost a octubre i no trobàvem res. Estàvem al número 12 de la llista d’espera de les immobiliàries i érem quatre persones”, recorda.
Finalment, una persona va accedir a acollir-los a casa seva provisionalment. “Compartíem habitació quatre persones i n’estem molt agraïdes, però no vaig poder llogar res en el primer any”, rebla.
A la Tropikal ara viuen set persones d’entre 25 i 35 anys, totes provinents de situacions similars i que, cansades de la situació, han decidit apostar per sortir del mercat de lloguer. “Portava quatre anys de lloguer i estava farta de pagar a segons quina gent i viure en males condicions. La pobresa energètica aquí és un tema clau”, exposa la Gina -nom fictici. “Els pisos de lloguer tenen moltes mancances. Estan mal aïllats i la llum és cara i no pots permetre tenir la calefacció tot el dia encesa”, afegeix la Gemma mentre la Mireia fa constar que un company seu vivia en un pis “amb una finestra tapada amb un plàstic”.
Tot plegat ha comportat també la creació del Sindicat d’Habitatge del Pallars Sobirà. La seva portaveu, que fa servir el pseudònim de Joana, explica a EL TEMPS que “el tema està tan fotut que l’ambient està caldejat” i “sabem hi ha gent en condicions molt dures, que tothom té un amic que no pot pagar el lloguer, que el fan fora a l’estiu per lloguer de temporada o que no pot escalfar el pis”.
A més a més, diu, “els últims quatre o cinc anys els preus s’han disparat una bestialitat”, de la mateixa manera que “els sistemes d’escalfament han apujat molt els preus i cada cop es fa més evident la necessitat de viure en un pis amb bon escalfament i ben aïllat”. Entre novembre i febrer, la temperatura màxima mitjana al Pallars Sobirà no supera els 15 graus i la temperatura mitjana mínima no arriba a 1 grau. “Jo a Barcelona passava fred, però al Pallars no és una opció”, remarca la Joana, que denuncia que “els propietaris es treuen la responsabilitat de sobre”.
Doble pressió
Per a més inri, l’acció del turisme es fa sentir. Durant la covid, la Gina, de la Tropikal, explica que van demanar al llogater que els abaixés el preu perquè s’havien quedat sense feina, com molts dels que treballaven al sector serveis, però el propietari no va accedir. “Ens va dir que, si ens queixàvem, sempre podíem marxar i ells posarien el pis a Airbnb. Juguen amb aquest xantatge tota l’estona”, denuncia.
Un estudi sobre localització i anàlisi de l’oferta d’allotjament turístic el 2022 a la demarcació de Lleida, de la Càtedra de Turisme d’Interior i de Muntanya de la Universitat de Lleida, assenyala que el 20%, una de cada cinc, de les places turístiques de la demarcació eren al Pallars Sobirà.
És a dir, un total de 15.821 places en una comarca que no arriba als 7.000 habitants. D’aquestes places, 3.604 estan repartides en 705 habitatges d’ús turístic i 702 en 103 equipaments de turisme rural.
“A un propietari sempre li interessa més un client turista. Mou més diners, és l’economia per la qual s’aposta, però no va al servei de les veïnes, és un model d’aparador”, denuncia la Joana. Des del Sindicat consideren que “caldria reestructurar l’activitat econòmica de la comarca”, tot i que cal fer-ho gradualment, perquè, “si ara canviéssim el model de cop, jo crec que la comarca col·lapsaria. Els canvis són lents, però els canvis que vivim ara són per fer el turisme més gran. Estem anant cap a uns Jocs Olímpics d’hivern? No s’aguanta per enlloc”.
L’alta densitat de segones residències també és un factor que dificulta trobar cases per comprar o llogar. Segons dades de l’Idescat (les darreres disponibles són de 2011) dels 7.503 habitatges del Pallars Sobirà, només 3.183 eren habitatges familiars principals, 3.397 eren habitatge secundaris i 923 estaven buits.
No tots els habitatges secundaris són antigues cases familiars. A partir dels anys setanta, com a la resta del Pirineu, també proliferen les urbanitzacions destinades a segona residència. Al Pallars Sobirà, però, la penetració no és tant com a l’Aran o la Cerdanya.
En Josep fa 21 anys que viu a Envall, un poble de la Vall Fosca, que, tot i ser del Pallars Jussà, pertany al partit judicial de Sort i tradicionalment ha estat vinculat al Sobirà. Quan hi va arribar, amb 21 anys, era l’únic habitant després que el poble estigués anys abandonat. Va trobar una masoveria que, amb els anys, es convertiria en la primera pedra del projecte cooperatiu Envall per recuperar el poble.
Considera que el projecte parteix de la necessitat de l’habitatge; en el seu cas, el buscava a la zona per desenvolupar la seva feina com a enginyer forestal. “Malgrat que hi ha despoblament, molt poca gent jove i moltes cases buides, no hi ha disponibilitat d’habitatge. El que està disponible en forma de lloguer té el condicionant del preu que imposa el model turístic”, detalla.
D’altra banda, fa palès que el que no està a disposició és, sovint, perquè “és de gent propietària que va haver de marxar als seixanta i setanta perquè no hi havia gaire feina. La reconversió industrial de Catalunya, aquí va ser el tancament industrial. Aquesta gent manté un vincle sentimental amb la casa, alguns venen una setmana a l’any, però no la lloguen”.
Denuncia que “el model turístic és obsolet i no té sentit, està desubicat amb l’entorn i acabem tenint pobles fantasmes. Pobles arreglats, plens de pisos buits, que s’omplen 15 dies a l’any. Entre estar abandonat i ser un poble fantasma, només hi ha la diferència de la novetat de les edificacions. Però, al cap i a la fi, no hi viu ningú”.
Des del Sindicat d’Habitatge, la Joana també constata que molts propietaris “són gent que ha anat heretant cases de la família i són els amos del poble. Confrontar això des de l’alcaldia és un problema i prefereixen guardar silenci i no posicionar-se”.
Els impulsors de La Tremolina, un altre projecte d’habitatge cooperatiu a Gerri de la Sal (Baix Pallars), també van topar amb la nostàlgia com a entrebanc a l’hora de trobar un edifici de compra per iniciar el projecte. En ells es conjuga la dificultat de trobar un habitatge a un preu assumible per a una sola unitat familiar amb la voluntat de viure en comunitat.
“Hi havia cases molt deteriorades; la gent et deia que sabien que s’estava caient, però que no s’ho volien vendre per nostàlgia, però després te’n demanaven un milió i et deien que tu en podries treure molts diners fent una casa rural”, explica en Pere, un dels que van iniciar la cooperativa.
(Des)arrelar
Lina, de Lo Pedrís, tot i ser conscient del que genera, en part empatitza amb els propietaris de segones residències familiars. “No és un problema en si, són del poble i han marxat a la ciutat. Però fa que moltes cases estiguin buides la major part de l’any. Aquesta gent té les seves cases, són d’aquí, però el parc d’habitatge no creix. Caldria fer l’intent de posar d’acord propietaris amb la gent que ve de temporada”.
Tot plegat és vist per molts com una dificultat, perquè noves persones es quedin al territori. “Passa molta gent que s’hi està un any i marxa”, comenta la Sílvia de Lo Pedrís. “Fa molta pena. És gent encantadora amb qui establim un vincle i al cap d’un any se’n van”, s’hi afegeix la Tere, una altra de les veïnes, que fa quaranta anys es va casar amb un veí de Gerri i va anar-hi a viure. “Són comarques molt de pas, molt turístiques, amb un habitatge molt car i feines poc estables que no faciliten que la gent s’hi quedi”, remarca la Lina.
“Som els que servim el cafè al restaurant, els que fem classe als seus fills, però estem sobrevivint”, destaca la Mireia de La Tropikal. “Ens estan fent fora; des que vaig arribar fa cinc anys, ha canviat molt, ara costa molt més”, destaca la Gemma.
La batalla dels ajuntaments
Els consistoris del Pallars Sobirà no són aliens a tota la problemàtica, tot i que, en una comarca extensa, cadascú la viu de manera diferent.
Gerard Sabarich, de Junts per Catalunya, és alcalde de Rialp des de 2007. A parer seu, el problema de l’habitatge “és com el canvi climàtic, evidentment existeix, però no és tan dramàtic com algú ens vol fer veure”. Reconeix, però, que “des de la proliferació dels apartaments turístics s’ha notat que hi ha menys oferta dels propietaris de pisos que tenen a disposició habitatges”. Creu que això s’explica, entre altres raons, perquè “hi ha molts pisos que s’han llogat molts anys i s’han deixat de llogar perquè s’han tornat fets malbé”.
Considera que els preus han pujat, però no són pas al nivell de Barcelona o Lleida i demana analitzar “el perfil de gent que ve i les mentalitats i les idees de vida que tenen. Hi ha qui prioritza la festa a la feina, és una opció, no la critico, però si vols un pis, l’has de pagar a un preu digne”. Denuncia que “hi ha una concepció molt urbanita de venir al poble pagant quatre duros”.
Explica que al municipi no tenen marge per fer noves promocions, i que, davant la situació de despoblament, la seva prioritat “és que no marxi la gent de les famílies que tinc. Primer he de parar l’hemorràgia”. Està obert que arribi gent nova “que vulgui arrelar”, perquè “això és un territori d’acollida”. També diu ser conscient que “ara està de moda anar al món rural i potser en uns anys, no”. En contrast, “tinc clar que jo, si puc, moriré al meu poble, però un que ve de fora, que no té arrels, si cal, se n’anirà a un altre; he de cuidar la gent que vol seguir vivint a Rialp”.
Amb tot, el seu consistori ha emprès mesures innovadores a la comarca per intentar pal·liar l’efecte del turisme. “Soc defensor del turisme, però hem fet una limitació. A partir de 77 llicències de pisos turístics, no en donarem més. Això és el 10% del parc privat”. Al darrer ple també van aprovar gravar un 50% l’IBI de les persones jurídiques que no posen l’habitatge a disposició de lloguer. “No crec que s’hagi de castigar a qui té dos o tres pisos, però sí anar en contra dels bancs i les empreses que tenen pisos per especular. Amb recursos públics s’han rescatat bancs i no s’han destinat a ajudar famílies”. De cara al proper mandat es plantegen modificacions fiscals per bonificar aquells que posin pisos al mercat de lloguer.
Anna Sentinella, alcaldessa de Baix Pallars per una llista municipal, ha viscut la qüestió de l’habitatge en primera persona quan va aterrar al Pallars Sobirà ara fa 25 anys. “Fins que no vam tenir el segon fill, no vam trobar una casa per anar a viure a Peramea”. Ara, com a alcaldessa, s’ha trobat amb “molts joves que volen venir i que s’han repartit en habitatges de maneres que per a mi són noves”. Destaca el cas de La Tremolina i de dues cases a Peramea que ha llogat entre grups de joves per poder fer front als preus. Per La Tremolina han aconseguit ser “un municipi prova pilot d’habitatge i ens han donat una subvenció de 140.000 euros que podrem donar al projecte”.
La seva aposta és per l’habitatge públic. “Està clar que s’ha de regular el lloguer, però és important que l’ajuntament pugui oferir habitatge”. Ara es troben en procés de fer un cens d’habitatges del municipi i busquen ajudes per reconvertir pisos públics que havien tingut altres usos en habitatges. “S’ha de fer molta reforma i som ajuntaments petits amb molt pocs diners”, explica. Destaca que la feina, sobretot, la tenen a trobar subvencions per fer-ho viable. “Has d’estar molt a sobre de tot”. Argumenta que a vegades costa fer entendre a les institucions superiors la realitat de municipis molt dispersos i amb nuclis de població on potser només hi ha un habitant. “És important que la gent visqui als pobles; l’altre dia va haver-hi un incendi a Montcortés i la gent que hi viu va poder avisar”, destaca per defensar la seva tasca.
Al municipi d’Esterri de Cardós són 45 habitants repartits entre quatre pobles. El seu alcalde, Joel Orteu, de Junts per Catalunya, explica que “fins fa poc no sortien cases a la venda. Ara n’han sortit algunes, però n’hi ha poques”. Amb tot, detalla que en un poble com el seu, que queda allunyat del fons de vall, no hi ha “tanta demanda per venir a viure” i que “els veïns, com que són fills d’aquí, tothom té alguna cosa i s’han anat quedant”.
Tal vegada, creu que, “per sostenir la comarca, és imprescindible ser més gent vivint tot l’any” i exposa que a escala municipal la segona residència és un dels problemes. “La gent que vol viure aquí, que és gent jove que ha d’iniciar un projecte, no pot competir amb la gent que compra segona residència”, detalla. Explica que, “si tens algú tot l’any, hi ha nens, transport escolar, col·legis… La segona residència és algú que has de tenir tots els serveis preparats per a quan vingui i la resta de l’any està tot desert”.
Van transformar les antigues escoles en dos pisos, “i ara hi ha gent tot l’any”, i han comprat una finca on volen fer quatre cases. No troben finançament per fer-ho. El preu ronda el milió d’euros i el pressupost municipal anual és de 300.000. “Vam anar a veure l’Incasol i ens va dir que el preu constructiu aquí és molt alt. No es poden fer blocs i no els surt a compte fer cases de protecció oficial”, es queixa Orteu, que pensa que la Generalitat “no entén la realitat”, perquè, “d’una banda, posen normes molt restrictives perquè la gent ha de veure les postals quan puja aquí, i això encareix molt les coses. D’altra banda, et diuen que has d’intentar que la gent vingui a viure, però veuen que és molt car. Ells mateixos posen el problema”.
L’alternativa comunitària
Davant de situacions tan complexes, algunes persones han decidit apostar per la cooperació o l’ocupació. A Baix Pallars hi ha dos projectes d’habitatge cooperatiu, CopSan, a Balestui, i La Tremolina. Amb Envall completen un triangle cooperatiu que treballa en xarxa en un model nou a la zona.
“La idea inicial no era resoldre el problema de l’habitatge, però sí que hi donem molt de suport”, exposa en Pep de La Tremolina que hi va anar a parar després d’uns anys a França perquè “buscàvem un lloc on assentar-nos”. “Tot convergeix”, explica en Pere, que destaca que “la comunitat també et fa més resilient en termes econòmics”.
Tenen previst acabar la rehabilitació de la casa, a Gerri, en cosa d’un any i mig, gairebé tres anys després d’haver començat. “Ens agrada reutilitzar el que ja està fet i conservar l’edifici, però des del Departament de Cultura ens posen molts limitants”, destaca en Pere quan explica que es troben en el debat entre els temes ambientals i la conservació arquitectònica. Es troben, però, “que no hi ha possibilitat de diàleg”. Aquest fet, diu, els suposa “molt desgast emocional” perquè fa ballar els tempos.
La rebuda al poble, però, ha estat bona, “la gent, quan veu que es fan obres després que la casa estigués abandonada 40 anys, està contenta. També que hi hagi gent que vulgui instal·lar la primera residència al poble”, destaca en Pep. El seu objectiu és que l’espai tingui un obrador i una sala polivalent oberts al poble. Per estatuts, a més, han deixat clar que cap dels cinc habitatges pot ser de segona residència.
En el cas d’Envall, dels set habitatges, només el 25% podrà ser segona residència i prioritzant que puguin ser segones residències d’altres cooperatives d’habitatge o de grups de famílies. “Vam tenir un debat important, però invertir el model al 100% costa molt”, explica en Josep, que destaca que, per les característiques del poble i el model productiu, tampoc es podria assumir que totes les cases fossin primera residència.
El projecte també compta amb un refugi, que ja està en marxa i serveix per ajudar a finançar la rehabilitació del poble —que preveuen acabar en dos o tres anys— i per donar feina a alguns dels habitants. “Treballem en cooperatiu per repoblar el poble i sortir de l’especulació capitalista de mercat”, explica Marta Villagrasa, una de les responsables del refugi. “Aprofitem que és una de les formes de guanyar-se la vida aquí pel nostre objectiu de repoblar Envall”.
A més, també treballen per fer una escola d’oficis de muntanya, que neix “de veure que no hi ha gaires ofertes formatives al Pallars i estan centralitzades als pobles grans”. La tenen llesta a l’espera de superar entrebancs burocràtics. “Hi ha necessitats i demanda laboral i professionals amb ganes de fer transferència de coneixement, però la burocràcia no ens ho posa fàcil. Ens demanen el mateix que a un centre de Barcelona i la realitat és diferent”, exposa Villagrasa.
També des de La Tropikal la vida en comunitat i la voluntat d’arrelar al poble és una part central del projecte. De fet, tot i ser un projecte bàsicament d’habitatge, organitzen activitats al paller. “Tenim bona relació amb els veïns, vam fer la festa major d’Escós i van venir a fer karaoke”, expliquen. També s’han trobat amb “diverses persones que ens han demanat viure aquí”, explica la Gina. Des d’estudiants a persones en dificultats: “vam acollir un home que vivia al carrer sis o set mesos, però no som serveis socials, la gent té els seus problemes i nosaltres no els podem atendre”.
