Algunes zones del Mediterrani, entre les quals Catalunya, estan vivint una situació greu de sequera. Ahir mateix, l’Agència Catalana de l’Aigua va ampliar el nombre de municipis en situació d’excepcionalitat. Aquest és un avís del futur que ens espera?
—Efectivament, podem dir amb rotunditat que vivim una manifestació del futur que ens espera. El canvi climàtic és un fenomen global que afectarà tot el planeta, però que en algunes zones tindrà més incidència que altres. A aquestes altures els científics tenim clar que l’àrea del Mediterrani és la segona zona del planeta més afectada per l’escalfament global. De fet, s’escalfa un 20% més que la mitjana mundial. Una de les conseqüències d’això és i serà que viurem cada volta fenòmens més extrems, i això inclou sequeres, onades de colors, temporals...
—Així doncs, anem cap a un futur de sequera cronificada?
—El que estem observant des de fa diverses dècades és que les sequeres són cada volta més freqüents i més intenses. En realitat, les sequeres són fenòmens cíclics que es poden preveure, però que ara estem vivint amb més freqüència i més intensitat. Les tendències en la Península mostren de manera generalitzada, una precipitació mitjana acumulada menor que fa unes dècades. I el que resulta encara més preocupant són les previsions de futur: s’espera que per a la segona meitat del segle la disminució de la precipitació en la península Ibèrica siga d’entre el 15% i el 30%. Així doncs, no hi ha cap dubte que, si no ens hi adaptem, en el futur tindrem problemes greus d’abastiment d’aigua.
—Segons les dades de l’Aemet, el primer dia d’estiu arriba ara un mes abans que a la dècada dels seixanta.
—Així és, el canvi climàtic és un fenomen que es produeix de manera continuada i progressiva. La realitat és que estem vivint una nova realitat on conflueixen temperatures més altes, més sequeres, més ones de calor i més precipitacions extremes. El període d’estiu és ara cinc setmanes més llarg que fa unes dècades i això té implicacions molt rellevants. Per exemple, les diferències entre les estacions meteorològiques es dilueixen i les onades de calor s’avancen en el temps.
—L’estiu passat va ser extremadament calorós. És previsible que l’estiu vinent també ho siga?
—No podem saber del cert si aquest estiu serà o no més calorós que l’estiu passat. Ara bé, l’estiu passat va ser el més calorós de la història, amb una temperatura uns 2,2 graus per sobre de la mitjana. Com a científics, el que sí que podem analitzar són les sèries històriques recopilades les darreres dècades i aquestes mostren una tendència clarament ascendent, és a dir, cap a temperatures cada volta més altes. Les prediccions meteorològiques per a aquest estiu apunten que ens enfrontarem de nou a un estiu molt calorós i sec. Patirem noves onades de calor, cada volta més freqüents i intenses. A més, en aquestes condicions tindrem una alta probabilitat de patir incendis forestals.
—La superfície del mar Mediterrani s’està escalfant a més velocitat que la resta d’oceans. Quines conseqüències té això sobre l’extremització dels fenòmens meteorològics a la Mediterrània?
—El mar Mediterrani s’escalfa entre dues i tres voltes més que altres oceans i mars. Des del 1982 hem registrat un augment mitjà de la temperatura superficial del mar d’aproximadament 1,6 graus. Les costes de la Comunitat Valenciana i Catalunya pateixen de manera més intensa que altres zones del mar Mediterrani els canvis patits en les darreres dècades.
El mar és el motor de la climatologia de la regió mediterrània. L’escalfament del mar té implicacions, tant per a la flora i fauna del mar com per a la meteorologia de les zones continentals pròximes. Respecte d’aquest darrer, un escalfament major del mar implica un augment de l’evaporació i la inestabilitat atmosfèrica. Per tant, major energia disponible i potencial per provocar que la regió patisca episodis de precipitacions cada volta més extremes.
—El futur que ens espera pràcticament sembla una distopia?
—Evidentment, l’escenari de futur és el d’una Espanya més càlida i més seca. Però és que, de fet, aquest escenari ja l’estem vivint; no ens cal parlar de futur, hem d’assumir que aquest ja és el nostre present. En els darrers anys hem presenciat com els impactes s’aguditzen. Feta aquesta constatació, l’adaptació a aquesta nova realitat és imprescindible. Hem de garantir un futur sostenible per la societat, així com la supervivència dels sectors socioeconòmics prioritaris per a la regió, com l’agricultura, la ramaderia, l’energia, el turisme, etcètera.
—Quines estratègies d’adaptació hauríem de començar a aplicar?
—Arribats a aquest punt, hem d’actuar en tres eixos: preveure, adaptar i mitigar. I tots tres eixos han de posar-se en pràctica de forma paral·lela. La prevenció a través del coneixement és fonamental per prendre consciència i enfrontar-nos de manera efectiva a l’amenaça que patim. Si no som capaços d’adaptar-nos a aquesta nova realitat, la ciutadania no podrà tenir una vida sostenible i digna, i això serà una font d’inestabilitat social.
I, per descomptat, ens cal mitigar. Sabem que la principal font del problema de canvi climàtic són les emissions de CO2. Fa temps que ho sabem, això. Ens toca anar cap a un escenari de zero emissions, perquè altrament no podrem minimitzar els impactes de què parlem. Disposem d’una xicoteta finestra d’acció per definir l’escenari futur en el qual nosaltres i les generacions futures viuran. La gent ha d’entendre que no és el mateix un increment d’un grau que un increment de tres graus. L’impacte sobre la vida de les persones i els ecosistemes serà molt diferent, i per això ens cal esforçar-nos perquè l’increment siga el mínim possible.
—Però, realment, hi ha marge per a la mitigació o només ens queda marge per adaptar-nos-hi?
—Hem de fer tant com puguem per avançar en la mitigació. A més del clar impacte social, els fenòmens extrems tenen un impacte econòmic molt destacat en la nostra regió. De fet, un estudi recent estimava que aquests fenòmens climàtics han generat els darrers anys unes pèrdues acumulades del 5,4% del PIB a Espanya des de 1980. I Espanya serà, en la zona europea, el país amb un major impacte econòmic derivat dels efectes del canvi climàtic en els pròxims anys. El canvi climàtic té i tindrà una afectació econòmica severa i com més evidents es fagen aquestes conseqüències econòmiques, més clara serà la necessitat de frenar i controlar les amenaces o els costos derivats de situacions climàtiques extremes. No ens queda altra alternativa que mitigar i adaptar-nos. Ja ho estem patint i ho continuarem patint de forma més ferotge si no fem res.
Amb un agreujant: no totes les capes de la població tenen la mateixa capacitat per adaptar-se a aquests fenòmens extrems. Una família amb recursos econòmics limitats difícilment podrà permetre’s tindre climatitzat el seu habitatge tres mesos l’any. Les diferències socioeconòmiques també es manifesten a l’hora de parlar del canvi climàtic. Quan parlem d’adaptació, hem de saber molt bé com aquestes noves circumstàncies afecten cada comunitat i barri per poder aplicar les mesures més adients. En el combat davant el canvi climàtic és fonamental disposar del coneixement local. No hem de centrar-nos només a aplicar solucions globals, sinó que hem de conèixer les necessitats a escala local.
—En un context de major estrès hídric com la que previsiblement tindrem en el mitjà termini, és sostenible l’activitat turística en la dimensió que té a hores d’ara?
—El canvi climàtic té i tindrà impacte en tots els sectors socioeconòmics prioritaris per a la regió: agricultura, ramaderia, pesca, energia, seguretat alimentària, salut humana i, per descomptat, turisme. Crec que el turisme és molt conscient de la situació que té davant seu i està fent un esforç d’adaptació davant els impactes que, previsiblement, tindrà aquesta nova situació. La calor asfixiant, com la que vam tindre l’estiu passat, pot convertir-se en un problema, en restar-li atractiu a les destinacions. Per això ja s’està plantejant la necessitat de desestacionalitzar el flux turístic. És evident que el turisme, com la resta de sectors econòmics, haurà d’adaptar-se davant la nova realitat que els espera.
I tornant al tema de l’aigua, aquesta és fonamental per al turisme. No és una qüestió en absolut menor: s’espera que per al 2040 en la conca del Mediterrani hi haja 250 milions de persones pobres en aigua, segons la Unió per al Mediterrani (UPM). L’escassetat d’aigua serà el principal problema per a les regions de la conca mediterrània. Així doncs, en aquest nou escenari, ens caldrà prioritzar, i les piscines, els camps de golf i el reg de jardins no són una prioritat.
—La manca d’aigua, pot ser un factor limitant?
—Per descomptat. Espanya es troba en sequera meteorològica des de gener de 2022. A la Comunitat Valenciana no estem en una situació greu perquè estem vivint del romanent que ens va quedar de les pluges primaverals de l’any passat.
A Catalunya, però, vivim una situació més greu. Amb l’excepció d’algunes zones, les precipitacions han sigut un 64% inferiors en març a la mitjana de referència a tot Espanya, i abril ha sigut el mes més sec des que hi ha registres. En zones de l’interior de Catalunya, el Guadiana i el Guadalquivir, els embasaments estan per sota del 30% de la seva capacitat. Si aquesta situació s’allarga en el temps, s’hauran de prendre mesures més extremes. En situacions d’emergència caldrà plantejar-se polítiques de racionalització de l’aigua.
—L’escenari fa por...
—La por paralitza i el que hem de fer és actuar des del coneixement. No es tracta de ser pessimista, sinó de conèixer la veritat perquè puguem reflexionar i, així, reformulem el nostre model de consum d’aigua. Fins ara s’ha desenvolupat un model basat en l’abundància. Però ja sabem que anem cap a un altre escenari i que, per tant, ens haurem de qüestionar algunes coses.
En el curt termini, hem de monitorar les conques hidrogràfiques i preveure els escenaris de futur. A mitjà i llarg termini, hem de posar molt d’èmfasi en la necessitat de restaurar i protegir el cicle de l’aigua, tenir cura dels rius i els aqüífers, l’estat dels quals, en general, no és bo degut a la sobreexplotació o els contaminants.
A més, és molt important aplicar solucions tecnològiques per produir aigua. Hem d’aplicar les dessalinitzadores allà on siga possible, mentre explorem com minvar l’impacte ecològic i econòmic que a hores d’ara tenen. No de forma estructural, però en moment puntuals poden ser una solució. I, sobretot, cal treballar molt en la reutilització, perquè a hores d’ara el percentatge d’aigua reutilitzada és molt baix. Ens cal invertir molt en innovació hídrica.
Hem de reformular el nostre model de consum d’aigua i cocrear un model de gestió de l’aigua del futur individualitzada a cada conca. Paral·lelament, és necessari una normativa actualitzada i una inversió suficient, per exemple per millorar els sistemes de canalització i depuració que ens han de permetre reciclar més aigua i evitar pèrdues.
—En resum, aplicar una nova cultura de l’aigua.
—L’aigua ja és un producte de luxe i és crucial per al desenvolupament estratègic de la regió. El que passa és que no ens n’adonem, perquè, quan obrim l’aixeta, hi surt aigua i sempre en tenim disponible. No tenim consciència que l’aigua és un luxe, però només ens cal parlar amb ramaders i agricultors per adonar-nos-en. El que passa és que ara per ara el sistema de preus no reflecteix el cost real.
—Suggereix, doncs, que l’aigua hauria de ser més cara?
—Això cal abordar-lo amb molta delicadesa en els llocs adequats. Jo soc partidària de fomentar la responsabilitat i l’eficiència en el consum i de racionalitzar la demanda. Fins ara no ens hem hagut de preocupar per la disponibilitat d’aigua, però arribarà un moment que ens haurem de preguntar per què volem l’aigua. I potser quan ens fem aquestes preguntes, arribarem a la conclusió que no és prioritari omplir les piscines. Ja hi ha zones on s’ho estan plantejant, això.
En tot cas, repeteixo: cal oblidar-nos del pessimisme i posar-nos mans a l’obra. Hi ha moltes coses que podem fer i hem de fer-les. Ens cal adaptar-nos per assegurar-nos un futur sostenible.