Sembla evident de bon principi que no és el desenllaç del fet principal que travessa aquesta novel·la —la fugida de Barcelona cap a algun indret prou recòndit de l’Empordà muntanyenc—, el que més ha d’interessar el lector. L’autora deixa clar que el que li preocupa per davant de tot és l’actitud de la Sara, la protagonista d’aquesta història preapocalíptica —si més no, així és com ho viu ella, com l’inici de la materialització de les terribles profecies bíbliques que anuncien la fi del món—, i l’evolució que experimentarà al llarg de la travessia que viurà juntament amb el Mike, la seva filla Elena, la tia Emily i la Rosa, l’amiga fidel.
La Sara és conscient que viu sumida en un estat permanent de solastàlgia —terme ideat pel filòsof australià Glenn Albrecht el 2005 i que és una combinació del mot llatí solacium (‘consol’) i la terminació grega algia (‘dolor’): angoixada tothora per la progressiva destrucció de la natura i de tot el planeta, està convençuda que ja ha començat el compte enrere per a l’extinció de la civilització actual.
A Solastàlgia(2023), els efectes d’aquesta nova patologia del segle XXI, que no s’entendria sense el deteriorament accelerat de les condicions climatològiques, l’erosió del relleu i els canvis en els ecosistemes faunístics i de vegetació, influeixen en el comportament de la Sara fins a un extrem clarament obsessiu, la qual cosa desgasta la relació amb el seu entorn més proper. És a través de la seva visió subjectiva —que esdevé una constant introversió en les pors íntimes i en el remordiment per uns actes del passat que és incapaç de “perdonar-se”—que el relat anirà avançant, mantenint en tot moment un precís pols narratiu que no disminueix la tensió tot i saber-ne el final, i un encertat equilibri entre la narració de les incidències que es produeixen en la interacció de la Sara amb els altres i l’exercici introspectiu que sempre l’acompanya.
Ada Castells ha creat un ésser complex i singular, que té la capacitat d’inquietar més enllà de la seva particular experiència
Malgrat la important amenaça exterior —a més de la situació catastròfica que viu Barcelona, després que les fortes tempestes dels darrers dies hagin causat inundacions en diverses zones de la ciutat, provocant ensorraments, desaparicions i evacuacions urgents de barris sencers, també hi ha l’obligatorietat de confinament a casa per l’onada de covid—, la Sara no oblida en cap moment que és escriptora; immersa en plena crisi creativa, troba, però, en la vida desgraciada de ficció de la Mary Mallon un preuat recer de la realitat hostil que l’assetja. S’identifica amb aquest seu personatge, perquè també ella manté una tossuderia cada cop més difícil de defensar. Ni aquest recomençament de fa uns mesos lluny del brogit, amb el repte de convertir un casalot abandonat en el més semblant a una llar, ha estat capaç de proporcionar-li un alleujament durador: “Fa tres mesos que m’escapo de medicacions i teràpies. No vull veure que el meu mal mata, que em mata. Em resisteixo a demanar ajuda, a assimilar la recaiguda”.
Aquest és sens dubte un mèrit destacat del llibre que comentem. Ada Castells (Barcelona, 1968), autora de set novel·les més —l’última de les quals, Mare (2019)— ha creat, a partir d’un concepte fascinant i alhora difícil d’avaluar des d’una perspectiva estrictament científica com és el d’Albrecht, i tal vegada pouant també en reminiscències de la pròpia memòria, un ésser complex i singular, que té la capacitat d’inquietar més enllà de la seva particular experiència. El lector descobreix, al llarg d’aquesta progressiva desconstrucció del personatge, informació rellevant del passat de la Sara que “completa” el retrat de la seva personalitat fortament trasbalsada i que explica l’origen, o l’element agreujant, del seu turment: aquell terrible instant, el fet d’intentar-ho, una aberració no consumada.
No és moment, tanmateix, per a distopies autocomplaents ni apocalíptiques, ens diu l’autora. La Sara ho entreveu, en un esclat final de lucidesa, aprenent del sentit més prosaic del Mike i de l’Elena, i fins i tot del positivisme de la tia Emily. Al capdavall, reconeix, “només som sofisticats dinosaures, criatures fràgils i vulnerables”. Desesperats per sobreviure.
