Si alguna cosa ensenyava la filosofia clàssica és a malfiar-se de “la primera impressió” i a buscar les idees (suposadament) clares i distintes que constitueixen (també suposadament) l’arquitectura de les coses i del món. Les coses, però, van canviar al segle XIX quan romàntics i vitalistes decidiren que els sentiments, les emocions i les intuïcions eren més de fiar que la lògica. O que, en tot cas, que mai res pur no havia nascut de la raó pura, per dir-ho com l’avi Hölderlin. Henri Bergson, un filòsof que ara em sembla que es llegeix poc, va intentar situar la intuïció com a font primera del coneixement. Afirmava, en resum, que la intuïció, que no s’expressa en forma de concepte, i que tan sols la podem entendre com una imatge, decideix sobre allò que la raó no sap resoldre, i copsa el que la lògica no ens permet percebre.
Sense ser una facultat conceptual (perquè procedeix d’una visió)la intuïció fa possible el concepte. Einstein i Picasso són potser bons exemples d’intuïtius ferotges que van revolucionar les idees.
. Una intuïció no és un saber que s’aprèn, ni un càlcul lògic. Insinua, suggereix, esbossa... però mai no acaba de dir. Més avisat consisteix en una mena de xiuxiueig, en una veueta interior que, com el dimoni interior de Sòcrates, va avisant-nos més aviat del que no hem de fer o no hem de creure. Potser ens ajuda a ser malfiats, a simpatitzar o a detestar sense motiu ni raó. També dona eines per decidir perquè és directa i immediata. Però mai concreta res. Segons Bergson (La Pensée et le Mouvant, 1938), una intuïció és una cosa tan simple, tan infinitament simple que cap filòsof no aconsegueix dir-la... i per això es passen el dia xerrant. Ningú no pot formular clarament una intuïció i, per això mateix, quan expressem una idea, també ens passa que després la corregim i acabem corregint-ne la correcció
La música i la dansa, per exemple, són clarament intuïtives. De fet, quan les volem explicar amb paraules, acabem adonant-nos que els conceptes serveixen de ben poc per explicar, posem per cas, una obra de Frederic Mompou (el nostre geni de la música callada). La racionalitat abstracta ens en pot dir ben poca cosa, mentre la intuïció posa una mica de llum entre la boira.
Hi ha coses que són potser invisibles i secretes (l’amor?, la bellesa?) i que no permeten arribar-hi per cap altra via que la intuïtiva. Com si diguéssim, tenen la seva pròpia llum i la intel·ligència no hi afegeix res. No és útil cap altre camí que el d’anar fent proves i refinar les nostres intuïcions, sovint a còpia d’assaig i error.
De vegades s’ha volgut identificar la intuïció amb un altre concepte també prou complex, l’estil. Un estil no deixa de ser una forma de distinció sense voluntat de distinció (Bourdieu); una determinada manera de tractar amb el món i amb les situacions que la vida et posa al davant que surt de natural, sense esforçar-se ni amoïnar-s’hi. L’estil també és impossible de determinar amb paraules i fins i tot per a molta gent és previ a la individualitat. Le style, c'est l'homme, com deia el comte Buffon i la intuïció també.
Hi ha coses que són potser invisibles i secretes (l’amor?, la bellesa?) i que no permeten arribar-hi per cap altra via que la intuïtiva. Com si diguéssim, tenen la seva pròpia llum i la intel·ligència no hi afegeix res
La primera impressió intuïtiva, però, potser no és sempre la que més val; i en aquest sentit és curiós observar el significat i els usos la paraula desengany. Sembla que hauria de tenir un valor positiu (qui voldria viure enganyat?), però té un sentit trist i fins i tot miserable. Com si enganyats per la intuïció primera haguéssim de ser més feliços.
Potser la intuïció humana és, en el fons, massa feble, massa primària (no tant com l’instint que és cosa biològica). La certesa no és un estat emocional estrictament propi dels humans, que si tenim vida és perquè també tenim contradiccions i patim canvis. En aquest sentit, la intuïció té un caràcter preventiu. La primera impressió sovint resulta una mica massa ingènua o idealitzada i, al final, només coneixem una mica la gent pel tracte continuat. No som gaire diferents a allò que les nostres experiències han fet de nosaltres i les intuïcions sovint ens enganyen. En societats cada cop més complexes, on les siluetes no expliquen exactament com són les coses, les intuïcions sovint ens fallen i acaben per produir atacs de ressentiment i mala consciència. És difícil avui tenir intuïcions, especialment en temes de política i de societat, que puguin superar la prova de l’experiència. Obrir-se la intuïció és important per entrar en el camí del creador. Creure-se-les pot ser, però, molt més difícil.