Qui tinga o haja tingut un gos a casa sap com d’intensa pot arribar a ser la relació amb aquell pelut de quatre potes. Probablement, cap altre animal no té la capacitat d’empatitzar amb nosaltres com el gos. Té igual la raça que siga o de la multitud de races de la qual provinga: la seua fidelitat és a prova de bomba. I si bé la ciència encara no ha arribat a una conclusió definitiva de si poden estimar en els termes en què ho fem els humans o no, el que és indubtable és que hi ha un llaç invisible que uneix totes dues espècies. Lleialtat és, probablement, la paraula que millor defineix la relació dels gossos envers les persones (no sempre a l’inrevés).
La dels éssers humans i els cans és, al capdavall, una vella història. Es calcula que els inicis de la domesticació dels primers llops, ancestres dels actuals gossos, se situen entre fa 20.000 i 40.000 anys, si bé no és fins fa uns 16.000 anys, és a dir, en el paleolític, que es donen els primers indicis de convivència. Al jaciment d’Oberkassen, en els suburbis de Bonn, es van trobar les restes d’un soterrament prehistòric datat de feia més de 14.000 anys. Junt amb les restes humanes, hi havia també les despulles d’un gos. Investigacions posteriors van evidenciar que aquell exemplar havia patit borm, una malaltia que haguera compromès la supervivència de l’animaló si no haguera estat per la intervenció i les atencions humanes.
Perquè la dels humans i els gossos és la història de cooperativisme. Al capdavall, lluny de l’estereotip que presenta els llops com a éssers solitaris i naturalment agressius, el Canis lupus, és un animal eminentment mutualista. És d’aquest esperit cooperativista que naix, probablement, la posterior relació de dependència dels seus descendents —els gossos— i les persones. A banda d’obtenir benefici mutu de la relació, es degueren establir forts llaços emocionals entre ambdues espècies. Coevolucionaren, i la seua interacció va derivar en modificacions genètiques tant en cans com en humans, la qual cosa va derivar en la intensificació de la seua convivència i el seu enteniment mutu.
La ciència ha fet d’aquests animalons subjectes i objectes d’estudi, primer amb una voluntat merament utilitarista i en benefici de les persones (i a major glòria dels investigadors), i més tard amb la intenció d’aprofundir en el coneixement i les raons de les seues pautes de comportament. En el seu llibre Un ser maravilloso (editorial Geoplaneta), el divulgador Jules Howard fa un repàs de la manera com psicòlegs, metges, veterinaris, etòlegs, zoòlegs i antropòlegs han situat els gossos sota la seua lupa.
D’objecte a subjecte
La de la ciència i els gossos no ha estat sempre, però, una relació amistosa. En la segona meitat del segle XIX, en plena discussió sobre el funcionament del cervell, els gossos, en ser fàcils d’aconseguir, ensinistrar i mantenir, van esdevindre autèntics conillets d’índies per a tota mena de pràctiques. Se’ls estimulava amb elèctrodes; se’ls sotmetia a descàrregues elèctriques; se’ls feien, sense anestèsia, incisions en el coll per veure in situ el funcionament de les glàndules...
El fisiòleg Ivan Pavlov (1849-1936) fou un dels qui participà en aquella mena de circ del terror. En realitat, el seu objecte d’estudi no era aquell pel qual acabaria sent conegut (la coneguda teoria de Pavlov, sobre els reflexos condicionats per estímuls). La seua investigació primigènia estava centrada en el paper dels sucs gàstrics que produeix el cos. Per a això, Pavlov i el seu equip operaven els gossos: els feien una obertura en el tracte digestiu a través de la qual podien observar el funcionament intern dels cossos. D’aquesta manera, podien controlar, mesurar i recol·lectar amb tubs els sucs gàstrics produïts. Sense anestèsia ni analgèsics, molts dels animals van morir durant el procés. Fou al voltant de tots aquells experiments que, al Regne Unit, sorgiren els primers moviments animalistes i antivivisecció. No s’ha de passar per alt que des de l’època victoriana, entre les classes benestants, els gossos havien començat a adquirir l’estatus de mascotes de què gaudeixen ara.
Les coses començarien a canviar a partir del segon quart del segle XX. Són els anys de popularització dels Canis familiaris com a animal de companyia. Sorgeixen els primers ensinistradors, que, com Konrad Most, fan servir la lògica del premi i el flagell. I també apareixen figures com John P. Scott (1909-2000) i John Langworthy Fuller (1910-1992), els quals utilitzaren els gossos per ajudar a desgranar i exposar com les xicotetes influències de la infància afecten les persones adultes. La seua conclusió, manifestada a Genetics and the Social Behavior of the Dog (1965), és clara: l’experiència vital dels gossos importa tant com la genètica. Les seues aportacions foren bàsiques, per exemple, per establir els fonaments de l’ensinistrament dels pigalls.
Ha estat, però, a Hongria, on s’han fet les investigacions més profundes sobre la capacitat cognitiva d’aquests animals. Allà un grup d’investigadors va llançar l’any 1994 el Family Dog Project, un macroprograma d’investigació que ha aportat algunes claus per entendre aquest vincle. Així, van demostrar que, per exemple, els gossos que mantenen un estret vincle amb els seus amos mostren un estrès de separació quan es queden a soles que només és equiparable al que senten els bebès respecte de les seues mares. Igualment, van evidenciar que poden llegir els nostres gestos i respondre en conseqüència.
Anys a venir, nous instituts especialitzats en gossos han proliferat per tot el món. I tots arriben a conclusions semblants: que aquests animalons peluts que mouen la cua cada volta que ens veuen entrar per la porta tenen unes capacitats cognitives com pocs altres animals. I que cal, clar, continuar investigant-les.
Rin Tin Tin, una estrela en el Passeig de la Fama
La Federació Canina Internacional reconeix l’existència de 354 races. S’estima que aquesta diversitat canina ha sorgit en menys de cinc mil anys, a través de la cria selectiva de la mà humana. En el Regne Unit, a principis del segle XIX es tenia coneixença de l’existència de només quinze races. Si bé és a partir de l’època victoriana que el gos comença a adquirir l’estatus de mascota familiar de què gaudeix avui, és durant les tres primeres dècades del segle passat que el Canis familiaris que es produeix el bum. Hollywood va tindre alguna cosa a veure en aquella popularització. En la dècada dels vint, Rin Tin Tin, un pastor alemany, se situà entre l’elenc artístic de la naixent indústria cinematogràfica. Protagonista de 27 pel·lícules, va catapultar Warner Bros. al capdavant de la indústria cinematogràfica. També en aquella època va sorgir Strongheart, un Tom Cruise dels gossos. Als Estats Units es va passar de les 5.000 inscripcions de gossos de 1900 a les 80.000 de tres dècades després. Tant Strongheart com Rin Tin Tin disposen d’una estrela en el Passeig de la Fama de Hollywood.