En aquests dies d’abril del 2023 per atzars del calendari el País Valencia, les Illes i Catalunya es retroben fent vacances el dilluns de Pasqua, però poca gent sap que entre els pobles que celebren el Divendres Sant i el que fan festa el Dilluns de resurrecció hi ha un abisme simbòlic i teològic que explica molt bé les dramàtiques peculiaritats de la història hispana.
Que la Setmana Santa sigui la festa de la mort d’un déu és una peculiaritat simbòlica molt significativa i molt pròpia de la religiositat ibèrica i musulmana. Els penitents xiïtes iranians de l’aixura i els flagel·lants que s’apliquen cilicis i deixuplines a les processons ibèriques són cosins germans, encara que no ho sàpiguen. Van ser Bernat de Claravall i Francesc d'Assís als segles XII i XIII, juntament amb el retorn dels croats des de Terra Santa els qui (amb l’ajuda molt significativa dels franciscans) van impulsar la devoció per la Passió de Crist, especialment per les cinc nafres de Nostre Senyor, seguin un model d’origen clarament islàmic.
Per què a les terres de la vella Castella es fa festa en dijous i divendres sant que commemoren la mort i no en fan la setmana de pasqua, que és símbol de vida eterna, com en la tradició europea? Hi ha una resposta etnogràfica i antropològica molt significativa a aquesta qüestió. La resposta té a veure amb l’origen relativament tardà de la cristianització de la Península Ibèrica i amb la persistència de la religió del toro en la cultura ibera.
Els toros són els animals totèmics de la virilitat i l’abundància i van ser divinitzats a Egipte (Apis, Mnevis, Butxis.) El culte al brau va durar segles i encara l’any 52 abans de la nostra era el faraó Psamètic I Jaemuset va ser sepultat entre braus. El mateix es pot dir del significat del Minotaure perquè Creta i Egipte és obvi que compartiren la mateixa tradició. Minos és “asterion” (l’estrellat) , un monstre amb cos d’home i cap de brau, que s’ha de mantenir al laberint, a les profunditats de la terra i tancat a la presó, perquè si es desboca porta el caos. Les complicades analogies entre la violència dels humans i el toro, Picasso les va copsar perfectament i no per poètiques són menys brutals.
De la mitologia grega i cèltica al signe zodiacal de Taure, l’impacte del toro es fa sentir en la història mítica d’un continent que es formà estrictament quan Zeus en forma de brau va segrestar la princesa fenícia Europa
Tot i ser herbívors (ningú els torejaria si fossin carnívors, òbviament) els toros són uns animals forts i imponents que han tingut un paper fonamental des del neolític en l’agricultura humana i que degueren costar molts segles de domesticar. El darrer urus (brau salvatge), sembla que va morir als boscos polonesos al segle XVII i és temptador posar en paral·lel dos fets cronològicament simultanis, l’extinció dels braus salvatges a Europa la cacera de bruixes, en la mesura que ambdós vindrien a ser les darreres forces simbòliques tel·lúriques d’un món precristià, de boscos i màgia.
De la mitologia grega i cèltica al signe zodiacal de Taure, l’impacte del toro es fa sentir en la història mítica d’un continent que es formà estrictament quan Zeus en forma de brau va segrestar la princesa fenícia Europa. Símbol de riquesa i de poder, de ferotgia, de tirania i de brutalitat, el toro es va convertir en totèmic i diví, primer arreu de la mediterrània oriental i després a les terres ibèriques, on (juntament amb el llop) és l’animal més representat en l’art iber antic.
Michel Leiris, gendre del marxant de Picasso Daniel-Henry Kahnweiler, va escriure un llibre clàssic (Miroir de la tauromachie, 1937) centrat en aquesta relació sexual entro toro (mascle) i torero (femella o bardaix) i el darrer Picasso pinta curses de braus obsessivament en els darrers anys de la seva vida quan més s’empeltà de l’iberisme i de Goya.
Molt possiblement la mort del toro va ser en els seu orígens una festa amb un fort contingut eròtic. El poder masculí era simbòlicament anihilat per les dones no a través de la força sinó de l’astúcia (els toreros encara ara van vestits de dones o de transvestit i porten un drap a manera d’engany) i encara és discuteix i la festa dels braus era en origen un sacrifici o una castració.
“Celebrar” la Setmana Santa és anticristià (ho han dit fins i tot molts papes) perquè cap mort no ha de ser celebrada, sinó (com a molt) recordada. En una mirada d’antropologia comparada, qui mor el divendres ant castellà no és el Crist de la vida que ressuscita, sinó el toro que mor, sagna i s’ofega en la seva força cega. Tardanament cristianitzada, la Hispania del toro i de les processons de la Setmana Santa dramàtica és la Ulterior (és a dir etimològicament la Hispania “llunyana”) la Castella que fou ocupada pels romans força més tardanament que la província Citerior o Tarraconense – i d’aquí deriva el tema etern de les dues Espanyes.
El cristianisme al món antic fou un fenomen urbà (els pagans eren el pagesos) i per penetrar a la Ibèria profunda, on no hi havia ciutats, va haver de pactar amb les divinitats antigues. Mal cristianitzada (és a dir, situada massa lluny d’Atenes i de Jerusalem) la cristiandat hispànica va reconvertir motius ibers (el sepulcre de sant Jaume, el pilar de Saragossa i el toro brau) en símbols brutals i tacats de sang, incapaços de simbolitzar de manera adient un déu que com el cristià reneix a la primavera.
Iberia és més catòlica que cristiana, i més baladrera que valenta, com demostra el fet que els espanyols des del segle XVII no han guanyat cap guerra que no sigui civil. La seva religió és toro, mantellina i Setmana Santa. La manera com l’iber s’identificà la violència del toro, i amb Crist de la mort (no amb de la resurrecció) i la tristor sense esperança que es viu en les tràgiques processons castellanes empelta molt a fons en el cep hispànic. De la mort del toro a la guerra civil només hi ha un pas, com van entendre prou bé Goya i Picasso. Els mites no expliquen la història, però la deixen entendre.