"La comissaria de Via Laietana ja s'ha resignificat, perquè el que va ser un símbol de la pitjor repressió franquista avui és un lloc on homes i dones que formen part de les forces i cossos de seguretat de l'Estat treballen per la seguretat de tots nosaltres i d'acord amb la Constitució i els valors democràtics", va dir el ministre de la Presidència i Memòria Democràtica, Fèlix Bolaños, a principis de febrer. Aquesta fou la raó amb què justificà la negativa a la petició de convertir la seu catalana de la Prefectura Superior de Policia en un espai de memòria per la tortura i la repressió.
Sembla, però, que Bolaños s’equivoca. Que la repressió, a Via Laietana, no fou només un horror de la dictadura. Que abans i després —molt després— de Franco, la comissaria també ha estat escenari de violències policials que han quedat impunes. Ara, la periodista Gemma Pasqual recopila els testimonis de vint-i-dues dones que han estat torturades a Via Laietana en el seu últim llibre “Torturades”. El cas més antic es remunta a 1941 i el més recent, el 2019, “malgrat que les tortures van començar molt abans i probablement han continuat després” —assegurà el director editorial de Comanegra, Jordi Puig, a la presentació del llibre—.
Setanta-vuit anys de tortures
Setanta-vuit anys separen la detenció de la Soledad Real i la de la Xènia Garcia. La Sole —així li deien— era dona, comunista i militant feminista a principis dels anys quaranta. La van detenir al seu domicili i se la van endur a la comissaria de Via Laietana. Els policies la van apallissar a cops de vara, li van arrancar les ungles de sota-rel, la van humiliar, li van fer presenciar com torturaven la seva amiga i van matar el seu amor.
Abans de ser traslladada a la presó —condemnada a trenta anys—, Soledad va patir en aquell cau fosc durant tot un mes. “De les tortures, tenia una massa a dins que no se sabia el que era la matriu i el que eren els ovaris. Ja no podria tenir fills mai més”, conta la testimoni a Gemma Pasqual.
Setanta-vuit anys després, la gola del llop segueix sent ben fosca. El 2019, la Xènia Garcia va assistir amb la seva mare i uns amics a la manifestació de la vaga general que es va convocar el 18 d’octubre com a resposta a la sentència contra el procés. En intentar trobar un company, van veure baixar els furgons de la policia nacional i, enmig de corredisses i nervis, va topar-se amb un policia.
Així, per accident, és com Garcia —que tenia vint-i-dos anys— va rebre puntades de peu, cops de porra a les cames, l’esquena i el cap i va ser arrossegada fins al furgó. I com va haver de patir, durant hores, l’infern de ser reclosa a Via Laietana. A la retina de la jove s'hi van quedar gravades les imatges de la sang a les parets de Via Laietana. Era dels detinguts que, emmanillats, de genolls i de cara a la paret, eren el sac cops dels agents de seguretat.
El biaix de gènere de la tortura
Entre la Soledad i la Xènia, malauradament, hi ha hagut molts casos de tortures i violències en aquest mateix escenari. Gemma Pasqual en recull vint més com els de Núria Cadenes i la seva mare, Teresa Alabèrnia, o el de la fotoperiodista i col·laboradora d’EL TEMPS Mireia Comas. Tots, de dones torturades. Pasqual ha volgut posar el focus en els relats femenins, molts, fins ara, arrossegats en silenci.
“La tortura té un biaix de gènere”, conta l’advocada Pilar Rebaque. Amb les dones, la tortura juga també amb la sexualització, amb la humiliació, amb l'oscenitat, amb el poder per fer despullar, amb els cops al baix ventre — “no volverás a tener hijos”, cridà un policia a una de les testimonis —...
Durant el franquisme, les dones van patir violència sexual, descàrregues elèctriques, robatori de nadons, avortaments forçats, rasura de cabells, ingesta d’oli de ricí o humiliacions públiques… “Els policies se m’apropaven i m’etzibaven a la cara qualificatius com guarra puta i altres grolleries. [...] Quan anava al lavabo, sempre ens acompanyava un policia, havíem de deixar la porta oberta, i per portar-me una compresa trigaven hores i hores. Et feien sentir bruta i degradada”, detalla Rebaque.
Malgrat això, els biaixos de la tortura, com les violències a Via Laietana, no es van enterrar amb el dictador. Avui, el gènere, la raça, la situació social o la identitat sexual encara empitjoren el tracte policial. Amnistia Internacional considera motiu de preocupació el nombre d’informes que rep sobre violació o altres abusos sexuals comesos sota custòdia policial, així com el fet que les estrangeres indocumentades siguin especialment vulnerables a patir aquests abusos.•
