Els Crítics

La juganera novel·lística de Francesc Trabal

Quaderns Crema agrupa en un volum quatre de les novel·les de Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957), artefactes entre el classicisme i la modernitat, històries amb desperfectes narratius, ben pocs, però d’un esperit juganer i gojós. Construïdes sobre una prosa elegant, intel·ligent i sorneguera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun moment de la novel·la de Francesc Trabal Era una dona com les altres (1932), un dels personatges reflexiona sobre la tendència femenina al plor, que assimila a una necessitat vital, com la de fumar en el cas dels mascles. I rebla: “Hi ha dones que ploren perquè es pon el sol i d’altres perquè la minyona ha trencat un vas”. Poc de temps després, Trabal capgiraria el concepte —i esmenaria de pas el seu personatge— titulant una novel·la posterior Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933). Una mostra del ludisme i la voluntat exploratòria que informa l’obra de Trabal.

Aquestes dues novel·les, juntament amb L’home que es va perdre (1929) i Quo Vadis, Sànchez? (1931) formen part de la feliç iniciativa de Quaderns Crema de reunir en un sol volum quatre de les novel·les del brillant, inquiet i juganer escriptor de Sabadell, una d’aquelles figures valuoses de la literatura catalana pels seus trets de modernitat. Un dels primers autors, per exemple, clarament influenciat pel cinema. Tot i que l’operatiu narratiu de Trabal farà segurament una passa endavant amb Vals (1935), premi Crexells del 1936, i Temperatura (1947), les novel·les agrupades en el volum són una magnífica porta d’entrada a l’univers d’un autor singular, de difícil classificació. Un valor afegit no tan fàcil de trobar.

L’home que es va perdre és segurament la novel·la més estranya de les quatre i en la qual el motor de molts dels seus llibres —la insatisfacció personal i la recerca d’una felicitat quimèrica— adopta una traducció certament delirant. El protagonista és un empresari d’èxit, Lluís Frederic Picàbia, víctima d’un fort desengany amorós que combat amb una curiosa dèria: perdre coses per després trobar-les. Movent cel i terra si és necessari. Seguint aquest fil narratiu, la necessitat de perdre coses esdevé patològica i acaba abastant persones o edificis. Fins al punt de fer d’això una mena d’indústria amb ramificacions per tot el planeta.

Sobre aquest absurd es construeix una trama deliberadament inversemblant, un artefacte sofisticat amb el qual l’autor juga amb un lector que es deixa engalipar a canvi d’una bona estona de lectura plaent, d’humor intel·ligent i aventures per indrets i personatges rocambolescos que ens transporta amb naturalitat dels Estats Units a Suècia o Manxúria. Amb viratges i girs desconcertants cap al drama que la històriafaça forat en la memòria. Un bogeria deliciosa. L’home que es va perdre, en tot cas, deixa entreveure les escletxes d’una veu narrativa en construcció: l’estil és en ocasions una mica retòric, hi ha fils narratius que no es reprenen i el final és apressat, com si en algun moment haguera aparegut una certa fatiga compensada amb un epíleg amb molta conya.

Quo vadis, Sànchez?, amb il·lustracions de Valentí Castanys, amaga un altre tipus de motivacions i ambicions. I té com a principal rèdit haver creat un personatge inoblidable, el Sànchez del títol, operari d’un batà obsessionat amb els esports que mamprèn la seua pròpia recerca de la felicitat amb un periple que bascula —els girs són una constant en la construcció de les novel·les— de les situacions humorístiques (hi ha diàlegs espaterrants que no fem constar per no avançar argument) a moments dramàtics d’un patetisme commovedor. És, possiblement, una de les històries que millor funciona en relació amb els objectius de l’autor. I conté un final sorprenent, lliure i imaginatiu però ajustat a la lògica del relat.

En Era una dona com les altres Trabal llança a l’imaginari literari un altre personatge interessant, Erènia, una dona contradictòria, complexa, que es creu posseïdora d’una singularitat fora mida. “Segura d’ella mateixa, del seu poder d’atracció, de la seva excepcionalitat, clogué els llavis i vaporitzà els somriures”, escriu l’autor, en una mostra de la prosa punyent i alhora elegant que és, trobe, el millor de la novel·la. Un creuament entre la narrativa naturalista del XIX i no pocs trets de modernitat i adaptació en una clau bastant intransferible. Se’n destaca això i una estratègia narrativa que fa que ens arribe la història a través de l’amic del narrador, en un llarg flashback farcit de mitges veritats i silencis, de girs insospitats que Trabal gestiona per sostenir l’interès del relat.

En arribar al final d’Era una dona com les altres —títol que juga a fer de tesi i antítesi alhora— de nou hi ha en el lector una certa sensació d’urgència, de final no del tot ben tancat. El juganer Trabal, de nou, es guarda una carta en forma de “Nota dels editors” fictícia que li serveix per acabar d’ajustar peces. L’intent és suggestiu, però deixa al mateix temps una certa sensació d’artifici mal resolt. Pel camí, però, l’autor ens ha deixat un grapat d’escenes colpidores i un personatge femení empaperat de paradoxes però amb certs trets de modernitat.

Trabal exacerba l’ambient fulletonesc d’aquesta novel·la en Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, al meu parer la més contundent de les quatre des d’un punt de vista literari. La història d’un personatge benestant, H. Càrol Ferreres, enamorat de Fausta, una cambrera que presta servei a casa, un amor impossible abocat a la desgràcia, sembla invocar les històries dissortades del naturalisme. I, en algun moment, Trabal sembla estirar molt la corda quan fa entrar en joc monges, reformatoris i rectors oferint redempció. Es pot veure com un excés innecessari o contemplar el conjunt, com fa Dolors Oller, com una“paròdia de drama sentimental i burgès, dins una línia caricaturescament naturalista”, la qual cosa, ben mirat, té sentit en el conjunt de la producció de l’autor. Alguna escena, com ara quan l’esposa de Càrol vomita en veure’l “en elàstics” la nit de noces, reforcen aquesta lectura.

I, per sobre de tot, un dels jocs de l’autor, el més brillant de les quatre novel·les del volum, quan introdueix després del capítol IX un entreacte en el qual el narrador discuteix amb un amic sobre la direcció que està adoptant la novel·la i li proposa possibles finals fent entrar en joc dos nous personatges i bastir “una novel·la com una casa”. Confirmació definitiva de la clau irònica amb la qual està escrita la novel·la. Una reflexió sobre la creació i un subterfugi metaliterari, aquest vegada sí, enlluernador. Una variant del que Vicent Simbor definia com “el narrador revoltat” de Trabal.

Igualment destacables —i d’una vigència sorprenent— són les reflexions sobre l’extinció de la flama conjugal, la relació amb la progènie o la crisi masculina de la maduresa, la necessitat d’atenció i contacte carnal. A més a més, en aquest cas la cloenda del llibre és molt més esfèrica i suggeridora.

Un recull, en acabant, més que recomanable. Porta d’entrada a una veu literària particular i molt vigent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.