Catalunya és el corònim que designa el país de ―tots― els catalans. D’antuvi, sembla una obvietat, però, en la realitat, nou segles després del seu primer esment per escrit, planteja, per les vicissituds històriques que han afectat el país, allò que deia Joan Fuster a Qüestió de noms (1962), «dificultats especioses» perquè arreli arreu de les terres de la catalanitat. Com bé sabeu ―i patim― el mot català és especialment censurat i perseguit, mani qui mani, per l’administració «autonòmica» ―o millor dir-ne regional―, amb vocació sucursalista, sorgida de l’Estatutet valencià de 1982. Instal·lats en l’imaginari geogràfic espanyolista, els polítics convencionals valencians ―els de xaranga, prebenda i pandereta― no donen per a més, ni ells ni els arribistes de la intel·liguèntsia neoblavera que els forneixen de cobertura ideològica. El terraplanisme neoblaver, superat el lizondisme bròfec, ara s’abilla amb vestimentes intel·lectualoides i campa a plaer a recer dels qui en l’actualitat col·laboren, entre ballarugues, brilli-brillis i congues, en el regiment de la Generalitat meridional.
Espanya imposa el seu marc mental, provincial i regional, que porta segles imposant-lo, i el col·laboracionisme autòcton l’acata. Al Principat també, que la «Catalunya» regionalista, l’única a la qual els espanyols li reconeixen el nom, s’ha quedat en les quatre províncies dissenyades per un funcionari de Madrid en 1833 i prou, incapaç de superar els límits que els dicten, fins i tot els anomenats «processistes», des de la capital paràsita de la Meseta.
Els prejudicis generats per l’assumpció ―o diguem-ne acatament― del marc ideològic espanyol han deformat els significats de «Catalunya» i «català» fins al punt de fer oblidar els significat original d’ambdós mots. Alguns renaixencistes decimonònics, com Víctor Balaguer, seguit pel valencià Constantí Llombart, pretengueren canviar «Catalunya» per l’inapropiat «Pàtria llemosina» i, pel que fa al nom de la llengua pàtria, «català» per «llemosí». Altrament, el promotor cultural Nicolau Primitiu Gómez Serrano, de Sueca, en 1925 es tragué del barret ―no li nego les bones intencions― el corònim Bacàvia (Balears-Catalunya-València) i el gentilici bacavès; un gest, òbviament, condemnat al fracàs, encara que tingué reminiscències en les fórmules posteriors cabarovès i cabavànic. Què us diré? Un desficaci! L’eterna disputa nominalista entre si el nom fa la cosa o no, adoptava la forma nostrada d’etern casus belli entre les dues maneres de concebre la cosa, el país de ―tots― els «catalans»: els que el volen país, alliberat d’ingerències externes i, en conseqüència, proclamen sense esverar-se la catalanitat completa, i els que, per comoditat, botiflerisme o pusil·lanimitat, el prefereixen capcot i vesteixen les seves manies de campanar amb alternatives semàntiques, a veure quina més destarotada.
Què és Catalunya? En definitiva, el país dels catalans, de tots, i l’anomalia nacional més evident i problemàtica avui de l’Europa occidental. Una comunitat nacional que supera el miler d’anys d’existència i que encara batega. Una nació a la qual encara se li discuteix el nom i el ser, però que no acaba de plegar-se a les exigències dels dominadors estrangers que l’esclavitzen des de les riberes del Sena i el Manzanares, que la pretenen muda, escindida en bocins i engarjolada.
La «Catalània» d’Enrico Pisano
Quan aparegué el nom «Catalunya»? El primer esment del corònim el devem a la ploma del toscà Enrico Pisano, autor del Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus («Llibre mallorquí sobre les gestes il·lustres dels pisans»), escrit vers el 1115-1120, i que narra la conquesta d’Eivissa i Mallorca pels pisans i els seus aliats, els catalans acabdillats pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III, en 1114-1115. Catalunya (Catalania al Liber maiolichinus) apareix mencionada historiogràficament quan encara els seus governants no es reconeixien com a sobirans del territori dels catalanenses, almenys de manera oficial per escrit. Veieu: Catalania i catalanenses. Perquè aquests noms? Ben bé l’etimologia de corònim i gentilici encara avui continua sent un misteri, encara que de teories, certament, n’hi ha hagut bastants. A mitjan segle XV sorgí la llegenda del noble Otger Cataló i els nou barons de la fama, esmentada per primer cop al Llibre de les nobleses dels reis del barceloní Francesc, que col·laboraren activament en la conquesta cristiana de la Catalunya Vella. El Cataló de la llegenda com a origen de «català» tingué ressò en els cronistes posteriors i fins i tot arribà a la Renaixença. Hi ha després els que han cercat l’origen del nom en una Catalaunia derivada dels Camps Catalàunics, el lloc indeterminat de la Xampanya on els romans venceren els huns d’Àtila en l’any 451. També hi ha qui ha considerat que el nom té relació amb els alans i els gots, o els que el relacionen amb el castell de Montcada, o els que l’associen als castells en general a través del mot del baix-llatí castlanus, o els que el fan derivar de la metàtesi Kate per Lake de laketani, el poble preromà que habitava la regió central de l’actual Principat. Des de l’arabisme també s’han proposat etimologies, com la que explica que el corònim ve del topònim Talūnya, esmentat al llibre Tarṣī‘ al-akhbār wa-tanwī‘ al-ātar wa-l-bustān fī garā’ib al-buldān wa-l-masālik ilà jamī‘ al-mamālik («Marqueteria de notícies històriques, classificació de restes arqueològiques i jardins, que tracta de les meravelles dels països i dels itineraris que porten a tots els regnes») del geògraf andalusí al-‘Udhrī. Ja veieu, interpretacions diverses, però ―val a dir-ho― que no han arribat a convèncer.
Ara bé, sigui com vulgui i descartada la historicitat de l’heroi llegendari Otger Cataló, el cert és que, quan els pisans es planten amb el seu estol davant de Barcelona a la fi d’agost de l’any 1113, havien arribat a «Catalània», la terra ―escriu Enrico Pisano― dels «christicolas catalanenses». Cal preguntar-se, doncs, què era aquella «Catalània» i quin territori la comprenia. Per a respondre aquestes qüestions ens hem d’adreçar als Usatges o lleis del Principat sotmès a l’autoritat del comte de Barcelona, en concret al que s’inicia amb la frase Omne quippe naues, el qual diu en la versió llatina:
«Omnes quippe naues Barchinonam uenientes uel inde recedentes per omnes dies et noctes sint in pace et treuga et sub defensione Barchinone principis a capite de Crucibus usque ad portum Salodii; et si aliquis in aliquo malefecerit eis, per mandatum principis sit illis redirectum in duplo cum sacramentum.»
I recull així en la versió catalana:
«Totes les naus vinents a Barçelona [o partints de Barcelona], per tots dies e per totes nits sien en pau e en treva e en defensió del Príncep de Barçelona, de Cap de Creus entrò al port de Saloo. E si alcú lur fa mal, per manament del Príncep sia esmenat en doble, e al Príncep la desonor ab sagrament.»
Fixeu-vos: del cap de Creus fins al port de Salou. Vet ací la terra dels christicolas catalanenses en un temps en què encara gran part del Principat (denominació que vindrà després) formava part de l’Alandalús arabòfon. Fins a l’any 1148 el comte de Barcelona no conquerí Tortosa, en 1149 prengué Lleida i, finalment, en 1153 foren conquerides les Muntanyes de Prades i el castell de Miravet. I més al nord del cap de Creus què? En temps de la primera redacció dels Usatges, si l’atribuïm a l’entorn del comte Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076), el Rosselló, Besalú i la Cerdanya no estaven sotmeses al comte barceloní, però ―atenció!― parlaven el català, que té testimonis escrits a la zona des del segle X i, sens dubte, eren tan cantalanenses com els súbdits del comte de Barcelona que esmenta Enrico Pisano. Posteriorment, temps a venir, el comte de Barcelona es convertí en senyor de tota Catalunya, Vella i Nova, de Salses a Ulldecona, i més endavant de la Novíssima, quan el comte barceloní conquerí les Illes i València. Així les coses, sembla que pugui seduir la teoria de la metàtesi del nom a partir de laketani. Una hipòtesi ―atenció― proposada per l’alemany Schopf, seguida per Joaquim Cases Carbó i també per Joan Coromines.
El Principat
El nom Catalunya es circumscriví primerament a una part i després englobà un tot, igual que el nom Aragó, que d’antuvi designava un riu amb una vall pirenaica homònima per a després esdevenir el corònim del regne situat a ponent de Catalunya, o que Castella, el nom d’un petit comtat situat a terres limítrofes amb els vascons que passà a designar tota l’amplitud de l’expansió que protagonitzà. Com en el cas d’Aragó, Castella, Lleó i Portugal, Catalunya es comportà de manera similar. O què us penseu, que els catalans de llavors eren tan babaus que en arribar a Mallorca o anar més enllà d’Alcanar deixaven de dir-se catalans? Catalans continuaren sent i les terres on s’establiren en Catalunya es convertiren. Per això Vicent Ferrer, sant de la catalanitat, quan s’adreçava als habitants de la comarca dels Serrans els recordava que habitaven entre Castella i Catalunya, o el papa Calixt III (Alfons de Borja, natural de Canals, a la Costera), qui convertí Vicent Ferrer en sant, se sentia plenament català. Era, ras i curt, de Catalunya.
Quan Ramon Berenguer I superà la revolta de Mir Geribert, a partir del 1064 emprengué una reforma legislativa d’envergadura, que tingué com a conseqüència la promulgació dels Usatges, un codi que feia ressorgir la potestas romana transmesa pels gots en el Llibre jutge; és a dir, la vindicació del reconeixement del poder del príncep (fixeu-vos: del «príncep»), que s’atorgava la capacitat de fer lleis i de fer-les complir. Naixia així el concepte de «principat», desenvolupat posteriorment en temps de Ramon Berenguer IV, que perfeccionà la primitiva redacció i promulgà una de nova entre 1149 i 1151 que eliminava les prescripcions al poder del príncep del dret feudal. Naixia així el Principat, perfectament expressat en l’usatge Quoniam per iniqum: «per açò nos sobreditz prínceps En Ramon Berenguer e Na Dalmur, per conseyl e per ajuda de barons nobles, avem jutyat e manams que·ls Prínceps qui en aquest Principat són a venir aprés nós, ayen tots tems ferma fe e perfeta e vera paraula». Un «principat» que abraçava en un primer moment la Catalunya Vella, però que començava a reivindicar els seus contorns geogràfics futurs en el regnat de Ramon Berenguer III, abans de les conquestes de Tortosa i Lleida, com convenen els comtes de Barcelona i Empúries en 1130: «scilicet de ipso castro de Paviano usque ad castrum Stopanna et de Stopanna usque ad ciuitatem Fraga, et de ipsa Fraga et de Lerida et de ipsa Regera que pertinet de Lerida et de Fraga usque ad Tortuosam et de ipsa ciuitate Tortuosa». O sia, un Principat estès des del castell de Pavia (la Segarra) fins a Estopanyà (la Ribagorça) i d’ací a Fraga, Lleida i Tortosa.
Ara bé, tot i la importància de l’usatge Quoniam per iniqum per l’aparició per primera vegada del concepte de «principat», hem d’assenyalar que el mot «príncep» no era estrany en la pràctica documental dels comtes catalans des del segle X. Tanmateix, encara trigaria a arribar l’expressió del nom del país complet, manifestada documentalment, que aparegué en temps de Pere I el Catòlic (Corts de 1198) i del seu fill Jaume I: «totam Cathaloniam», «totius Cathaloniae», «Cathalonia uniuersa a Salsis usque Cincham». En la pràctica diplomàtica, «Principat», referir-se al Principat, fou abans que «Catalunya», i la unió de tots dos noms, encara que resulti inversemblant, no la trobem fins al regnat de Pere III el Cerimoniós, el 15 d’agost de 1350, en la convocatòria de les Corts catalanes que s’havien de celebrar a Perpinyà: «ad utilitatem rei publicae totius sui Cathaloniae Principatus et incolorum ipsius». Aquestes Corts significaren la desclosa de la denominació del territori «a Salsis usque Cincham». Aleshores Pere III reivindicava l’annexió de les terres del nord de les Alberes, que havien estat del rei Jaume III de Mallorca, amb la següent argumentació: «cert és que los dits comtats e terres són de e dins Catalunya e del Principat de Catalunya, en lo qual nós, així com a hereu universal d’aquell senyor rei En Jacme [Jaume I], per mitjà de nostres predecessors reis d’Aragó havem succeït e regnam, e per tant les dites regalies són passades en nós per successió universal de la casa d’Aragó, e en nostres predecessors passaren los dits comtats e terres per títol singular, així com a barons de Catalunya e sotsmeses al príncep de Catalunya». En la Crònica de Pere III, el territori català estricte també és definit com a Principat de Catalunya: «foren apellats diverses prelats, barons e cavallers assenyalats e síndics de ciutat assenyalades del regne d’Aragó, de València, e del Principat de Catalunya».
Catalunya com a estat es configurà a partir de la supremacia feudal supracomtal del comte de Barcelona, esdevingut per això prínceps (príncep) i, doncs, el territori on exerceix l’autoritat «principat». Una autoritat, la del comte barceloní, que s’estengué a Aragó, a les Illes i al País Valencià, encara que la denominació de Principat es reservà exclusivament als territoris definits per l’usatge Quoniam per iniqum. Vet ací l’origen de la denominació «Principat» referit als territoris de la denominada Catalunya estricta, la qual, precisament, és estricta perquè és la Catalunya reflectida a l’usatge esmentat, el qual, altrament, no significa ―i no ho ha significat mai― que exclogui de la catalanitat les altres regions catalanes, allò que diríem ara Països Catalans.
Des de 1350 hi ha un Principat de Catalunya i un reconeixement explícit a l’ús dels dos termes, Principat i Catalunya, conjuntament, referit a un dels territoris catalans, la qual cosa generà, ja d’antic, les suspicàcies de les altres ―diguem-ne― Catalunyes, ressentides per l’aplicació del nom del tot a una de les parts. Si el nom Catalunya restava reservat a les terres del Principat estricte, de rebot a les altres Catalunyes sorgiren apel·latius identificadors alternatius, els quals, amb el temps, afectaren les denominacions, individual i col·lectiva de la pàtria comuna i de cada part en particular.
La reconstitució de la personalitat col·lectiva dels catalans passa, sens dubte, per la recuperació de la nomenclatura nacional més natural, la qual abraci la totalitat de la nació dels catalanoparlants. Podem especular a partir de propostes estrafolàries i insípides, a l’estil de la Bacàvia de Nicolau Primitiu Gómez, o bé apostar clarament per recuperar la denominació clàssica i també la més racional, la de sant Vicent Ferrer i Calixt III: Catalunya. Ara bé, Fuster (Qüestió de noms) observava que aquesta aspiració, recuperar el nom patri per a tota la nació, havia d’ajornar-se sine die, encara que també reconeix que «podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible». I per això ―importantíssim― «caldrà recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula ‘Catalunya’»: «Catalunya» és tot i Principat la denominació que caldrà emprar sistemàticament en la denominació del territori hereu de l’usatge Quoniam per iniqum.