Els mites, les llegendes, les rondalles construeixen la història i l’imaginari popular de tots els pobles del món. Ho van fer durant segles emprant la via de la transmissió oral. A la vora d’una llar de foc o a les vesprades a la fresca. Amb l’alfabetització o la irrupció de la televisió, la seva vitalitat en el dia a dia es va anar esllanguint, però encara hi ha hagut qui se n’ha volgut cuidar per mantenir una memòria que ens defineix, que explica com som i com érem. Nosaltres i les nostres contrades.
Tot i que, en paraules de Daniel Rangil, autor dels textos del llibre Mitologia dels Països Catalans (Efadós, 2022), “amb la mitologia, quan ve de tradició oral, les fronteres són molt difuses”.
Amb tot, explica que entre els personatges més estesos en territori català hi ha les dones d’aigua o els follets “que tenen noms diferents, però són el mateix”. En aquest rànquing hi hauria també el dimoni, “que als Països Catalans és un senyor elegant molt honrat perquè sempre compleix la paraula i, al final, qui l’acaba enganyant és la gent”. O la bruixa, “que és bastant estès i es pot mirar tant com a personatge mitològic com pel fet que van ser dones reals”.
Sobre les bruixes, que és un dels personatges més habituals arreu, Caterina Valriu, directora del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears, en denota l’excepcionalitat i explica que “eren un cap de turc quan s’havia de menester algú a qui culpar de sa mala collita o una calabruixada”.
Entre els mites illencs més estesos, Valriu hi suma els éssers custodis de tresors amagats o els vinculats als atacs pirates.
Al seu torn, Joan Borja, professor de la Universitat d’Alacant i coautor —amb Francesc Gisbert i Víctor Labrado— de la Guia inacabada de la fantasia valenciana, destaca al País Valencià dos cicles de l’imaginari: “el cicle llegendari del rei Jaume I” i els miracles de “sant Vicenç Ferrer, el primer sant canonitzat que tenim els valencians d’ençà que ho som”.
En general, però, diu que no hi ha massa particularitats diferents entre territoris de parla catalana, i Borja argumenta que “si has compartit els camins de la història i la política i tens una llengua comuna, arribes a la conclusió que també has compartit la fantasia. Els Països Catalans es demostren analitzant la unitat del patrimoni fantàstic”.
S’hi suma Valriu, que parla d’una “mitologia molt compartida: éssers diminuts, bruixes, gegants, dones d’aigua”. Li costa pensar un personatge illenc propi. Diu que ho pensava de na Maria Enganxa, fins que va descobrir que a l’Ebre l’anomenaven Maria Ganxos, i que totes dues vivien “dins els pous i si un infant s’hi abocava massa per mirar què hi havia, li tirava un ganxo i se l’emportava”.
Didier Payré, autor de diferents llibres sobre llegendes nord-catalanes i dedicat a la seva difusió a través de teatrets organitzats pel Casal del Conflent, coincideix que al costat nord dels Pirineus també predominen “històries de bruixes i encantades o la llegenda del drac del Canigó, igual que hi ha dracs a altres llocs”. Afegeix que l’os té també impacte a la zona del Vallespir —viu amb les festes de l’Os—, mentre que al Conflent les llegendes parlen més del llop i dels “llobaters, menadors de llop, persones que comanden els llops”.
La llista de personatges mitològics de les nostres contrades inclou també éssers com la Molsosa, el simiot, la Pesanta, la Quarantamaula, el Trip Reial, els nyitols, el bocarrot, gegants com el Puigmal, el Nonell, el Caramançó, el Caro, l’Home de la Mar, la Dama Blanca, les ànimes en pena, el Pare Llop, la Mare dels Peixos, els esquiladers…
Memòria viva
La llista de noms es podria anar allargant i a cada racó del país encara trobarem algú que ens en digui un altre més. De quina manera, però, perviu tota aquesta mitologia en l’actualitat? Pot anar més enllà de conservar-se de forma museïtzada? Hi ha uns valors que encara ens interpel·len?
Rangil pensa que “serveix per entendre’ns a nosaltres i a la nostra evolució”, així com per veure les creences “més enllà de les religions”. “Si no coneixem el nostre passat, no ens podem projectar en el futur”, diu Payré, que constata que és un llegat que “va desapareixent de la memòria” i que per això dedica esforços a explicar-ho de forma amena i en català a tot d’escoles (i a vegades també a adults) de la Catalunya del Nord i, amb menys freqüència, també al sud de l’Albera.
Al seu torn, Borja reclama que cal una “reconciliació del poble valencià amb el seu imaginari”, perquè “l’ànima dels pobles és feta de fantasies, un poble és allò que és capaç de fantasiejar”. Una necessitat que estén també a catalans i mallorquins perquè, emprant paraules d’Enric Valor, tots tenen “un imaginari que trontolla en la pell i els ossos”.
Lamenta que se sàpiga qui és Tamara Falcó o Bob Esponja, però no pas el Caro o la Quarantamaula i assenyala que “els imaginaris contemporanis es creen als mitjans de comunicació” i que la criatura plora per “la fragilitat de no tenir un espai comunicatiu entre mallorquins, valencians i catalans”.
Valriu fa un salt més enllà i constata que l’imaginari “es transforma” i que les llegendes urbanes d’avui dia “tracten temes molt semblants a les llegendes antigues, ses grans pors ontològiques de la humanitat”. És un lloc on se cerquen respostes “quan no tenim una explicació clara i realista… mirar ses teories de sa conspiració”. Ha perviscut, però, la part “més negra”, perquè “el gènere optimista de sa literatura oral és sa rondalla meravellosa i actualment no és viu; ha quedat al segle XIX”. Els gèneres etnopoètics més vius serien “els acudits, una manera de mirar la realitat amb ironia” i les ja esmentades llegendes urbanes.
Pel que fa als valors, és cert que alguns d’aquests mites reprodueixen estereotips de gènere o biaixos xenòfobs. Valriu diu que cal tenir en compte que la mitologia que ens arriba és “una foto fixa i esvaïda del que devia ser la realitat quan era viva en el seu context” i que “molts dels materials amb els quals treballem provenen d’entorns rurals, molts de dones i de gent analfabeta, però van ser recollits per homes, d’entorns urbans i cultes. En el transvasament, van passar moltes coses”.
Ara bé, Rangil destaca que hi ha mites que encara poden ser actuals. Posa l’exemple de la Molsosa, una bèstia de quatre potes amb el cos cobert de molsa o de pelatge herbós que mantenia una relació d’amor-odi amb els carboners. “Si l’agafes per la banda que és un personatge que protegeix el bosc i els animals del bosc, encaixa molt amb els valors d’avui dia”.
També Borja, que pensa que la “tradició oral mai caduca, però l’has de mirar amb ulls crítics”, troba un mite que ha viscut en carn pròpia. Es tracta dels esquiladers, recollit al llibre Les llegendes secretes de Sara Llorens: Llegendes alacantines (Universitat d’Alacant, 2018). Uns nans menuts amb barret roig que apareixen per Sant Joan i hom els pot oferir un gall blanc per la quantitat que vulguin, ells ofereixen el doble de diners i “si la persona s’aguanta ferma en el seu preu al capdavall li paguen. I queda rica. Si, en canvi, per ambició, accepta el preu alt que ells ofereixen, ja està perduda. En comptes de pagar-li se l’enduen als avencs, i ja mai més ningú en sap res”. Borja, diu, el va patir quan va anar “al banc a demanar un crèdit per a una reforma. Vaig demanar 64.000 € i l’esquilader del banc em va dir que me’n podia donar 100.000 € i que em comprés un cotxe”.
Del mite al paper
Tots aquests personatges solen romandre en un indefinit propi de l’oralitat, però, des de sempre, hi ha hagut qui els ha intentat plasmar en dibuixos. En el cas del llibre Mitologia dels Països Catalans, l’encarregada ha estat la il·lustradora Laia Baldevey. El seu interès per les criatures mitològiques ja ve de la seva etapa formativa i explica que, sempre que s’hi enfronta, intenta “fer una cosa atractiva per a algú contemporani, però, a la vegada, tenir en compte l’origen”. Pensa que “els personatges han de ser atractius, perquè, si no, ens quedem sempre en la part antropològica”.
Al llibre, les representacions tenen un punt fosc, lluny del que seria un personatge passat pel filtre de Disney. Baldevey aposta per un estil propi que s’acosta al d’alguns còmics dels vuitanta. Tot plegat ho ha complementat amb la recerca de referents, partint de la imatgeria dels clàssics fins als bestiaris medievals, que defineixen una primera “escola gràfica de com són els monstres”. A casa nostra, diu, el fil de continuïtat “es perd bastant en aquests bestiaris, però hi ha tot el que ens arriba del nord d’Europa, on segueixen fent literaris els seus mites”.
En clau de gènere, Baldevey explica que ha fet un intent per “no sexualitzar els personatges”, fugint-ne, per exemple en el cas de les sirenes o representant un peix Nicolau més aviat androgin: “Té les connotacions de cosa fluida que neda, vaig pensar que segurament no seria un forçut”. O, en el cas de la Molsosa, “que té tota la connotació de mare terra, l’he volguda anar a buscar des de la vellesa dels anys, d’on li ve la saviesa, i no des de la perspectiva de fertilitat amb què a vegades s’il·lustra”.
Una aspiració, que comparteix amb Rangil, és que els seus personatges puguin inspirar a fer un salt de la mitologia etnològica a la creació de productes culturals de fantasia. “Ens costa imaginar que tots aquests personatges tenen un interès com a personatge de fantasia”, diu Baldevey, que posa com a contraexemple la gran presència de personatges de la mitologia japonesa a les produccions d’Studio Ghibli. “Han sabut col·locar la seva mitologia arreu, sense pudor, sense fer-nos petits”, exposa la il·lustradora que confia en el potencial divulgador que tindrien iniciatives així.
Aquesta vocació d’exportar comercialment mites és la que té la pel·lícula L’home dels nassos, que ha dirigit Abigail Schaaff amb la coproducció de TV3.
Fins ara, tots aquests mites han perviscut gràcies a la tasca de folkloristes de finals del XIX, com Joan Amades, Francesc Martínez Martínez, Sara Llorens, mossèn Antoni Maria Alcover, Rosend Serra i Pagès, Joana Vidal, Andreu Ferrer i Ginard, Joaquima Santamaria, Maria del Pilar Maspons o Joan Castelló. Però, també als qui hi posen hores i esforç per seguir aprofundint i trobant espais per al nostre llegat mitològic actualment. Resta saber qui s’atrevirà a fer el salt següent endavant.
Éssers diminuts
Són petits, molts gairebé ni es poden veure, i són capaços del millor i del pitjor. Reben noms diversos, però les seves gestes s’estenen arreu de la geografia catalana. Els més coneguts, potser, són els menairons. Diuen que si els culls de l’herba menaironera, una mena de falguera, la Nit de Sant Joan i els poses en un canut d’agulles, després els podràs demanar qualsevol tasca que faran en un tancar i obrir d’ulls. Al crit de “què farem, què direm?” —que va emprar Pep Coll per a la seva novel·la sobre aquests éssers— demanen feina i cal manar-los quelcom aviat perquè, si no, comencen a fer destrosses i fins poden matar el propietari.
Si aquest és el nom que reben al Pirineu, també se’ls pot anomenar, diu Rangil, dimoniets al Maresme o animalets en alguns llocs del País Valencià. A les Illes, els dimonis boiets també comparteixen l’esperit feiner i entremaliat, tal com recollí mossèn Antoni Maria Alcover. Valriu destaca que la imatge dels dimonis és una de les que es manté més vives en la cultura popular.
Si es tracta d’éssers menuts, Borja reivindica els nyitols, sobretot presents al País Valencià i a Catalunya —Verdaguer en diu nitons—, que s’escolen per les orelles de la gent i els prenen la memòria. En paraules d’Amades: “La memòria és com una mena de suc, de gust dolç, el qual és tingut pels nutus com una delicada llaminadura”.
Dones d’aigua i la Reina Mora
Les dones d’aigua, més conegudes com a encantades al País Valencià i a la Catalunya del Nord, són un altre dels mites més difosos. També anomenades aloges, al Pla de l’Estany, o goges i dones de fum també a la Catalunya del Nord, tenen en comú que són dones que viuen en llocs d’aigua als boscos i que vetllen alguna mena de tresor per a aquells que les troben o els fan confiança. A Mitologia dels Països Catalans, Rangil explica que en la mitologia “l’aigua va estretament lligada a la font de la vida, l’úter matern, i les deesses, sirenes, nereides i bruixes que sovint es manifesten com a guardianes de pous, fonts, rierols, sallents o estanys, tant poden representar per a la vida el vessant amenaçador com l’afavoridor”. Es recullen versions de dones d’aigua que donen recompenses a la seva partera, que fan ric a l’home que s’hi casa mentre no reveli la seva identitat o a les quals els intenten prendre la roba mentre es banyen. També altres que guarden tresors ocults. Les històries vinculades a aquests tresors, guardats per tota mena d’éssers fantàstics, són molt comunes a Mallorca, explica Valriu que ho vincula a la substitució sobtada de la població musulmana per la cristiana, i la creença que els primers haurien deixat botins amagats en coves o altres indrets recòndits.
De fet, al País Valencià, moltes de les encantades són encantades morisques i a vegades reben el nom de Reina Mora. Joan Borja recull a l’article “L’expulsió dels moriscos en l’imaginari popular valencià” que “les reines mores són veritables encantades que ostenten els atributs de la riquesa i la bellesa; i que habiten literàriament la fantasia de castells i paratges relacionats amb l’aigua. És el cas de la cèlebre Reina Mora del castell de l’Alfàndec o de Marinyén, a Benifairó de la Valldigna”. Borja explica a EL TEMPS que, de fet, la Dama d’Elx va ser anomenada popularment, quan es va descobrir, amb el nom de Reina Mora, perquè “la gramàtica de la fantasia agafa el fil que tot el que és antic és moro. Quan la dama no és mora, és ibera”. A Noedes (Conflent) Payré explica que hi ha un estany amb truites de riu, “on les truites que hi ha dins l’estany no ho són, sinó que són encantades condemnades a viure a l’estany. Si algú les pesca i les posa dins una paella, la truita s’escapa per la xemeneia”.
De dones que viuen al bosc i són màgiques o protectores, també n’hi ha la Dama Blanca andorrana, que també és vista com a portadora de vida.
El serpent
Hi ha un fil que uneix la mitologia catalana amb Bola de Drac. Els serpents—ésser serpentí que pot tenir una banya i una cabellera on amaga una pedra preciosa, però no escup foc ni té ales— i els dracs —també molt estesos a casa nostra— tenen una genealogia comuna. Rangil explica que “els nostres serpents tenen un brillant de serp que és el que els dona el poder i la immortalitat” a la vegada; els dracs xinesos, “en realitat, són serpents i la famosa bola de drac és el nostre brillant de serp”.
Com és que hi ha aquest vincle entre dues cultures tan separades? L’autor de Mitologia dels Països Catalans recorre a un investigador quebequès per explicar-ho: “Julien d’Huy diu que el mite de les serpents és una manera de simbolitzar els cursos de l’aigua, la renovació constant de la vida, i neix fa vuitanta mil anys a l’Àfrica, quan l’Homo sapiens encara no n’havia sortit. Quan el Sapiens s’escampa pel món, els mites també”.
Els dracs, els seus germans, i els herois que els maten són també presents per tot. El drac de na Coca de Palma, el drac de Vilardell, el de Montblanc lligat a la història de sant Jordi o el drac del Canigó, amb qui es topà Pere el Gran, en són alguns exemples. “Els nostres dracs medievals, empeltats dels grans rèptils, són hereus de la demonitzada serp del Paradís, personificació de l’enemic”, recull Rangil.
Francesc Gisbert a l’article “Els nostres espantacriatures” recull que en el cas del País Valencià a vegades s’amenaçava els infants amb la frase “que ve el drac” i que, en aquest cas, el drac podia fer “referència a l’apel·latiu d’Al-Azraq, el cabdill musulmà que temps era temps va posar els cristians entre l’espasa i la paret”.
Mig humà, mig…
Les hibridacions són un dels altres recursos habituals en la creació de personatges mitològics. A casa nostra, per exemple, tenim el Caro, un ésser amb cos de mussol i cap humà que volta per les muntanyes valencianes. D’origen havia estat un pastor castigat, perquè davant la visita d’un foraster misteriós que li va demanar si li podia donar menjar, va intentar fer-li passar carn de gat com a carn de xai.
Hi ha també el peix Nicolau “que ve a ser la nostra versió de Posidó i Neptú”, segons recull Rangil. Té tors humà i cua de peix i la seva llegenda tenia força arrelament a Mallorca. La llegenda, recull Rangil, diu que Nicolau era un xic d’un poble mariner que es passava tot el dia a la platja i dins l’aigua fins que un dia la mare, enfadada, li va dir: “Si t’has de passar la vida a l’aigua, tant se val que et tornis peix!”, i la màgia va ser feta.
Aquesta història, la d’algú mig humà, mig peix, remet molt a la de les sirenes contemporànies que apareixen al conte de Christian Andersen. No obstant, la tradició recollida als bestiaris medievals catalans també ens parla de sirenes amb cos d’ocell o de cavall, semblants als centaures.
Després, també hi ha criatures que són humans que s’han convertit en bèstia o s’hi converteixen puntualment. És, per exemple, el cas del gos Nonell, una mena de gegant de les neus que Joan Amades recull a la Pobla de Lillet. Els homes llop també tenen presència a l’Urgell o l’Ebre i també hi ha la figura del Pare Llop, que, tot i ser humà, viu a bosc en companyia dels llops.
Compte quan dorms!
També es diu del simiot que és mig home i mig animal, tot i que no es refereix a cap animal concret. Més aviat, es tracta d’una bèstia de bosc, la memòria de la qual Rangil situa a Arles de Tec (Vallespir), que té fama d’esguerrar collites i d’entrar de nit a les cases, per la xemeneia, per espantar els que hi viuen.
De bèsties i presències que has de vigilar mentre dorms o de nit també n’és ple el llegendari. Mig humà, mig gallina o mig gat, la Quarantamaula, arrelada al País Valencià, era utilitzada per espantar les criatures amenaçant-les dient que se les emportaria. A les nits, es diu, camina per les teulades o fa remor llançant pedres a les finestres de les cases. És un ésser que simbolitza bàsicament la por.
En aquesta lliga hi ha també la Pesanta. Rangil la descriu com “una mena de gatot o gos negre pelut que de nit s’escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure’s damunt del pit dels qui dormen, als quals dificulta la respiració i provoca malsons”. Els psicòlegs han explicat aquest ésser mitològic amb el fenomen de la paràlisi del son.
