Artur Blasco explicava un dia que davant les fórmules música “d’arrel” o “tradicional” ell escollia sempre la de “música popular”, perquè, al final, el que ell fa és cantar cançons que són del poble, populars.
I així cal dir-ho. El que està fent La Maria -Maria Bertomeu (Oliva, 1998)- en la presentació del seu darrer disc L’assumpció (Propaganda pel fet, 2023) és tot un exercici de música popular. Després de fer-lo debutar a Oliva (Safor), el seu poble natal, el divendres 10, les xarxes bullien amb pistes prometedores de l’espectacle que repetiria dos dies després a Barcelona, en el marc del Tradicionarius i el Barnasants.
De la qualitat musical de la proposta se’n poden dir moltes coses -i les va dir ben dites el periodista Moisès Pérez en aquesta ressenya-, però el llançament en directe del disc va molt més enllà del que s’esperava d’un treball que, si bé heterodox, segueix lligat a la música folk.
Si no hagués estat per l'absència d’un cos de ball, hom podria pensar que tot plegat era més proper a ser un concert de Julieta que no pas de La Maria que va encisar mig país cantant Arrenquen vinyes a Twitter.
El concert va començar amb el protagonisme d’uns contrallums forts que dibuixaven la silueta de La Maria sobre els plafons de llums de colors que emmarcaven l’escena com en els millors concerts pop.
Els cromatismes i les il·luminacions rítmiques no deixarien d’acoblar-se amb uns samplers, rendint a ple pulmó, que guanyen en directe més protagonisme que no pas al disc. Amb el bombo a terra, fins i tot una mica massa present, bastien un ambient catàrquic, bellugant-se entre els sons de discoteca i el rock sense perdre les arrels, per al que passava al centre de l’escenari.
La Maria. La Maria saltant. La Maria giravoltant sobre sí mateixa amb els braços oberts. La Maria entortolligant-se i ballant. Ballant sense parar. Amb el xal i la faldilla rosa llampant voleiant -outfit pop on n’hi hagi. Tot un desplegament enèrgic. Aprofitant qualsevol forat sense veu, per deixar anar el cos i abandonar-lo al compàs de la banda formada per Genís Ibáñez als teclats, SergioMartínez a la percussió i Carles Ródenas a les guitarres. Ho feia de forma desacomplexada, empàtica, connectada al que estava vibrant més que no pas a una coreografia estricta. I en aturar-se, la veu, aquest doll abassegador reservat als mestres del cant d’estil.
Desgrana un repertori que segueix els temes del disc, fins hi ha moment per escoltar àudios de les seves àvies, i s’adorna ara amb una pandereta, ara amb el guitarró, ara amb el pandero. De per mig, té temps d’enllaçar-hi una versió pròpia de la rapera Gata Cattana, Voy pa’ la mani, i d’intentar fer cantussejar el públic a qui demana repetir alguns versos amb proclames feministes. L’energia se l’emporta i mentre ressonen les percussions, fa corrent dues voltes a la platea que ja fa uns minuts que trepitja per dialogar amb el públic.
De retorn, tot s’eleva. Tot fa una volta més. L’apoteosi arriba amb Clavells i flors. El tema més arriscat del disc i que brota psicodèlicament en directe. Clavells clavells clavells clavells cla cla. La guitarra s’eleva i, situada al centre, es permet abandonar-se al headbanging, com si hagués oblidat que era al Tradicionàrius i s’hagués transportat a alguna de les nits mítiques de la Rocksound. I La Maria xalava i exprimia fins el darrer alè de cant, de força tel·lúrica.
Deixant-ho tot fet per reposar un segon i retornar a escena, sola, per agrair i entonar tot el que li ha donat la seva versió d’Arrenquen vinyes. Amb el públic, que omplia la sala barcelonina, completament a la butxaca. Consagrant-se com a reina del pop. Del nostre pop, del que surt de les hortes, les pastures i les cuines i que les noves fornades fan abraçar a la modernitat per mantenir-lo ben viu. Una diva amb nom, La Maria.