MIRADOR

Artur Blasco: «Al Parlament no l’entenen, el Pirineu»

Artur Blasco (Barcelona, 1933) ens rep a casa seva, Cal Miró, a Arsèguel (Alt Urgell), no sense abans ensenyar-nos el Museu de l’acordió que ell mateix va muntar. Viu entre parets de pedra, instruments apilats a totes les estances, partitures, desenes de cintes de gravacions i alguna Voll-Damm per passar la set tot escoltant Johann Sebastian Bach. A punt de fer els 89 anys, explica amb energia la seva incansable tasca recuperant l’acordió diatònic i les cançons i músiques populars dels Pirineus.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Som a casa seva, a Arsèguel, però la Viquipèdia diu que vostè va néixer a Barcelona. Com hi arriba al Pirineu?
—Em van portar a néixer a Barcelona. Hi vaig viure quatre dies, pel part. El meu pare era metge d’un poble que es diu Monistrol de Calders. Un amic li va dir que portés la dona a fer el part a una clínica que tenia a Barcelona. Quan tenia dos anys, vaig anar a viure a Santpedor, al Bages, que és on tinc els primers records. Quan em pregunten d’on soc, dic que soc de Santpedor. Després, vaig fer el batxillerat a l’institut de Manresa. Cap al final, vam anar a viure a Manresa. El 1953 vaig ingressar a la Facultat de Ciències on vaig estudiar biologia. No la vaig acabar, ho he fet en una altra etapa. Un bon dia vaig decidir conèixer món. En aquell temps era complicat sortir del país, donaven permís pocs dies. Em van aconsellar que abans de marxar fes la mili, per no ser considerat desertor. En acabat, vaig agafar un sarró i 500 pessetes i em vaig posar a fer autoestop.


—On va ser?
—Per tot Europa i l’Orient Mitjà. A Beirut hi vaig treballar un temps en un cabaret. Després, sobretot, em vaig instal·lar a Suècia, que ho considero el meu segon país. Vaig viure a Estocolm. Un any vaig anar a viure a Islàndia, a Reykjavík. Allà, em vaig enrolar de mariner en un bacallaner. Anàvem a pescar entre Groenlàndia i el nord del Canadà. Em dedicava a traduir literatura sueca al castellà per Seix-Barral, de Barcelona. Un dia vaig venir a Barcelona, per entrevistar-me amb el senyor Joan Petit de Seix-Barral. Un antic amic de la universitat em va dir que anés a dinar a casa seua perquè li expliqués coses. Havent dinat, em va dir que l’acompanyés l’endemà, que havia d’anar a fer una gestió en un poblet a prop de la Seu d’Urgell, Arsèguel. No sabia on era, però li vaig dir que l’acompanyava. Estant a la Seu, vaig sentir un acordió diatònic. Estava sonant una polca que és la que tocava el telegrafista del bacallaner, que es deia Karl Gustav i tocava el diatònic. El vaig descobrir a Groenlàndia el diatònic. Em va cridar tant l’atenció, que vaig anar a parlar amb aquell avi. Em va dir que era l’últim que tocava aquest acordió, que hi anés i m’explicaria el que m’interessés. Li vaig dir que hi aniria, però l’any següent.


—Ho va fer?
—Vaig tornar a Estocolm. Em vaig acomiadar de la feina i les amistats i vaig venir a viure aquí, en aquesta casa on som ara. Després vaig acabar els estudis de biologia i ara ja estic jubilat.


—Hi va venir a treballar d’alguna cosa?
—Vaig venir a instal·lar-me aquí i començar de zero. Vaig trobar feina i ja està. Sempre, de petit, a casa meva, hi ha hagut ambient musical. M’obligaven molt a fer harmonia, a fer escales i arpegis de piano i cant amb l’escolania del poble... Però, mai he decidit jo, fer o viure de la música. El que passa, és que vaig descobrir que en aquest país nostre, sobretot el Pirineu que havia viscut en condicions duríssimes, ens han deixat un llegat de cultura i saviesa tradicional molt important. Això em va cridar tant l’atenció, que hi he dedicat la resta de la meva vida.


—Llavors, va ser aquell acordió el que el va estirar cap Arsèguel...
—Sí, sí.

Artur Blasco en un racó del museu de l'acordió /MIREIA COMAS


—Ha canviat molt aquest racó d’ençà que hi va arribar fins ara?
—Completament. Quan vaig venir aquí, només sis cases tenien electricitat d’una centraleta que se la feien ells. Cada casa vivia de munyir quatre o vuit vaques. Eren socis a la cooperativa de la Seu. Entrar al mercat comú va fer desaparèixer aquella base de l’economia familiar. Aquella generació ja no hi són i els seus descendents s’han buscat la vida de manera diferent.


—Vostè treballava per al Departament d’Agricultura...
—Feia tasques de camins i refugis de muntanya i distribuir molt bé els punts de beurada de les pastures comunals.


—Això li deu donar una visió important del territori. S’ha debatut molt sobre el despoblament i la necessitat de repensar el món rural i el Pirineu. Què en pensa?
—Penso que no hi ha hagut massa sensibilitat ni coneixement per salvar la muntanya. Ara és massa tard. El Pirineu està perdut. Ja està. Tots els invents que es vulguin fer de repoblament amb gent nova o neorurals, que amb bona fe venen... Se n’ha de venir de mena, s’ha de portar a l’ADN. Per continuar la tradició ramadera de muntanya, o en vens de família o difícilment te’n surts. Algú se n’ha sortit, però són casos molt aïllats. Ara pregonen que els Jocs d’hivern eren una oportunitat pel Pirineu. És massa tard. Fa un temps s’havia d’haver ajudat al Pirineu i al jovent que encara volia continuar. Però, aquests han plegat massa avorrits. Però, clar, qui legisla és el Parlament. Al Parlament no l’entenen, el Pirineu. El tenen només per venir a la tardor a plegar rovellons i marxar. Sí que hi va haver un temps en què es va treballar fort i en algun raconet hi queden pagesos de mitjana edat gràcies a l’esforç que es va fer. En l’època del primer govern de Pujol. Però, després, es va deixar perdre. Però, ara és tard. És tard. Llàstima.


—En quin moment s’hi posa a recollir tonades dels Pirineus?
—Jo vaig començar amb la recuperació de l’acordió diatònic. De seguida, em vaig adonar que hi havia una gran feina a fer amb la cançó. Els que eren informants meus d’acordió, tenien una gran informació de cançó de tradició oral. He tingut la sort de poder treballar en aquest ambient de muntanya, en aquestes societats, que són les que han conservat els valors ancestrals d’abans. Amb gent, sovint, que no havien conegut l’escola, però d’una gran saviesa i cultura de comportament cultural heretat.

Cal Miró, on viu Artur Blasco, és ple d'arxivadors i cintes amb informació sobre cançons del Pirineu /MIREIA COMAS


—Com era la feina d’anar a buscar aquestes cançons?
—Vaig tenir la sort de poder conviure en aquestes zones de muntanya. Eren administrades —encara ara alguna ho és— per juntes veïnals ramaderes, no per ajuntaments. Em vaig trobar immers dins aquesta societat que conservaven la manera d’entendre la vida d’abans i tenia aquest ric patrimoni. Tenien un gran repertori de cançó, història i saviesa. Aquesta feina que he fet jo no es pot fer des d’una ciutat, aprofitant les vacances. Això és com un idioma, si el vols aprendre, has d’anar al país. Jo he viscut més de vint anys molt integrat en aquesta societat.


—Anava a les cases de la gent?
—Venien ells a mi, com que hi tenia un tracte constant... Em deien, “sabem que t’interessa aquest tema. A casa hi ha el padrí o la tia que ja no canta, però sap moltes cançons”. La feina que feia pel Departament d’Agricultura, em va facilitar fer aquesta doble feina.


—Els padrins i padrines, quan els anava a preguntar, com reaccionaven?
—Estaven molt contents. Perquè havien deixat de cantar. La cançó és pròpia dels treballs col·lectius. Quan entra el primer tractor al camp de Catalunya, el 1945, comença la davallada de la cançó. Es mecanitza, les colles de treballadors deixen d’existir, i a poc a poc va morint. Però, els que tenien aquest repertori dins, el guardaven. L’han guardat sempre. A mi m’ha tocat, una mica, fer arqueologia. Tractar amb la persona que els familiars m’han dit que sap moltes cançons, i reunir-me amb elles. Són més de 300 persones, d’uns 200 i escassos nuclis de població.


—Quantes tonades ha recollit fins ara?
—En tinc 1.600 cançons.


—Té aquesta informació digitalitzada o estructurada?
—El Departament de Cultura s’ha preocupat molt de digitalitzar-ho. En el temps que feia servir cinta oberta, que és dels anys 60 i escaig, he perdut molt material. Per què, l’emulsió caduca i la cinta es fa malbé. A en Vidal Gayolà, del centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, li vaig ensenyar aquest polsim de les cintes fetes malbé i li vaig dir que allà hi havia molts romanços que mai més podria escoltar ningú i que en tenia centenars, però que no tenia diners. I sí, sí. Vam fer una primera tanda de recuperació de les cintes i en vaig salvar el 75 %. Sé que es van gastar cinc milions de pessetes en la primera tanda.

Artur Blasco mostra el polsim de les cintes fetes malbé, tal com ho va fer amb Gayolà /MIREIA COMAS


—Per què val la pena fer aquest esforç per això?
—El nostre país, d’aquí a trenta anys ja no existirà. Ens l’hem carregat entre tots, l’hem deixat morir, l’hem matat. Almenys, és perquè quedi el testimoni de saber on som i d’on venim. En quedarà això, com un segment de la història.


—Algú l’inspirà o l’ajudà especialment a arrencar?
—No, no. Me’n vaig adonar perquè els darrers anys tenia una formació d’una altra cultura i un altre país. Suècia, en aquell temps, era considerat, junt amb els EUA, un dels països de més alt nivell del món. En venir aquí, vaig veure que el meu país estava molt endarrerit. Per contrast, em vaig adonar que valia la pena fer-ho. Si hagués estat aquí, quan hi convius, no te n’adones tant. Però, en venir de sobte... Em va girar la vida a mi. Jo hi vivia molt bé a Suècia.


—Se sent inspirat en la feina de Joan Amades, Milà-Fontanals o Coromines?
—No, però me l’he trobat. He seguit, sense voler, els seus passos. Sobretot, els de la Palmira Jaquetti i la Maria Carbó. He estat als mateixos bancs, focs a terra. Et deien que hi anaven aquelles noies el 1929. Però, té una lògica. Quan a mi m’han dit que en una casa en saben, de cançons, és perquè la transmissió oral de generació en generació funciona. Pel que fa a Joan Amades i el mestre Joan Tomàs, hi he coincidit en moltes cases de l’Alt Urgell. La seva recerca la van fer l’any 1929. Encara hi ha una persona a Oliana, a qui Joan Amades li va fer una foto quan tenia un any. La Lola, que ara en té noranta i molts. He pogut tenir molta informació d’ells, que no té ningú. M’han explicat coses íntimes de les cases on vivien. Les manies i les coses bones que tenien.


—Quan les canta al concert, tot sovint ho fa explicant-ne la història de com les va trobar o l’ús social que tenien. Fins i tot el nom de la persona qui li explica. Per què creu important fer-ho?
—Per mi, un concert és informació. Si jo surto a cantar, que no en sé, però he cantat tota la vida en més de vuit-cents concerts, estic fent pedagogia. Ningú ha de venir a sentir-me a mi a cantar, que no en sé. Ara, el que jo sé, només ho puc explicar jo. Doncs, ho explico.

Artur Blasco /MIREIA COMAS


—En podria explicar la història d’alguna d’aquestes tonades que li agradi especialment?
—Alguna no, n’hi ha moltes. Mira, el nostre cançoner, a conseqüència de la guerra i la postguerra, ha quedat en allò que coneixem tots: El Testament d’Amèlia, la Dama d’Aragó, la Presó de Lleida... Són seixanta temes, molt macos. Per què? Perquè el temps és qui judica, la resta es va perdent. Del rock català d’avui, d’aquí a trenta anys, ningú se’n recordarà. No en tenim de rock bo. En canvi, els Rolling Stones passaran a la història. Aleshores, amb aquest treball meu, sense proposar-m’ho, de casualitat, m’he trobat que han aparegut moltes cançons d’una gran vellesa melòdica i de text que ningú havia sentit mai. A la postguerra, qui manava, no tenia gaire interès a ressaltar la cultura nostra. És normal. Penso que és el més important del treball que he fet.


—I alguna cançó a la qual tingui especial estima?
—En tinc moltes. Ho dic per què, dels llibres A peu pels camins del Pirineu, hi ha onze volums editats. Bé, deu. L’onzè és el Solsonès. El dotzè serà una selecció de tot allò que tenim del mateix nivell de bellesa amb el cançoner que coneixem d’abans.


—D’on les treia aquestes cançons la gent que les hi canta? Sorprèn, a vegades, trobar al repertori un pericot de l’Argentina o un xotis, que en principi ningú pensaria que és una cançó tradicional del Pirineu...
—És molt llarg d’explicar. Ara que parles d’Argentina, pensa que tenen l’herència dels europeus. Arriba el bandoneó i troba que hi ha uns instruments indígenes i uns gèneres propis, com la milonga. Arriba el bandoneó, substitueix els instruments de corda i dona pas al tango. És molt difícil dir d’on és una cosa. La cançó, en la temàtica, hi ha un gran gènere, que jo tinc classificat i no s’havia fet abans, que és la cançoneta nova. Són aquells fets que passaven als pobles que la premsa no podia explicar i quatre veïns es trobaven per fer una cançó i explicar-los. Coses com un robatori d’una casa o si la Filomena ha quedat prenyada... Llavors en feien una cançó. La majoria de les que canto jo són d’aquest gènere.


—Ha trobat una continuïtat o un fil de coherència entre les cançons que es canten a un racó o altre dels Pirineus?
—Sí, oi tant. Són les mateixes, amb diferents títols. Però, la cançó de tradició oral es recrea constantment. No només d’un costat a l’altre, també d’una vall a l’altra. Per exemple, una cançó de la vall d’Àssua, a la muntanya de Llessui, és cantada i dita diferent per un informant o una padrina de la vall de Manyanet, que és al costat. Alguns temes s’han repetit moltíssim, però amb variants. Fins al punt que s’han de considerar cançons diferents. No tenen res a veure amb el ritme o la transcripció. Però, és aquella temàtica.

—Amb la resta del país, hi ha continuïtat?
—Hi ha cançons que són molt capil·lars. Et surten a l’Empordà, la Noguera o el Delta de l’Ebre. D’altres no, són molt centrades en un territori.


—Manté relació o ha col·laborat amb Vicent Torrent, Biel Majoral, el Botifarra...
—Amb Vicent Torrent vam coincidir moltes vegades. Amb els altres tenim comunicació i a vegades coincidim en algun festival. Amb el País Valencià hi tenim molta relació, sobretot.

Algunes de les cintes que emmagatzemen la memòria recollida per Artur Blasco /MIREIA COMAS


—Per què dona tanta importància a l’acordió diatònic? Què l’atreu d’aquest instrument?
—Qui ho coneix una mica, s’apunta a aquesta atracció. És molt més que un instrument. Va ser un element revolucionari arreu del món. Va revolucionar les societats.


—Per què?
—En els ambients rurals, abans de l’acordió, la gent no ballava. El ball de parella no existia. Es feia un parell de cops d’any, balls col·lectius. Per festa major, la festa del bot del poble... Es ballaven rigodons, quadrilles com els Llancers de Tuixent, la jota —que s’ha perdut, però es ballava molt aquí—, el ball pla i l’esquerrana. En aquests poblets, que hi havia tants pobles de quinze habitants o vint ficats per aquestes muntanyes, no podien tenir música, els caps de setmana, per ballar. Hi havia poques orquestres. Només a les capçaleres comarcals i tocaven un cop l’any. Amb l’acordió, ua! La mà esquerra fa baixos i acords, la mà dreta fa melodies i acords. Una orquestra en mans d’un home! Gràcies a l’acordió, cada diumenge, els veïns dels pobles agafaven per la cintura les seves veïnes. Va canviar la relació. A tot el món. Va ser rapidíssim.


—Quin any entra als Pirineus?
—A finals del s. XIX.


—Canvia la manera de festejar...
—Ah! Completament. Clar, el contacte home-dona, la convivència, la relació, va canviar.


—Qui eren els acordionistes?
—Era un drama. En els pobles d’aquí, es reunien i deien que calia algú que n’aprengués una mica. Al que tenia més aptituds, l’obligaven a aprendre’n per fer ball el diumenge. Encara que no sonés massa bé, era igual.

Artur Blasco en un racó del museu de l'acordió /MIREIA COMAS


—També recupera el rabequet o reivindica la canya o les culleres. Què ens en pot explicar d’aquests instruments?
—Forma part de la història, de la música tradicional. Les culleres i la canya venen de l’època en què ningú no es podia comprar un bon instrument, un bon violí, una bona guitarra. Improvisaven amb sons molt primaris d’elements que no eren instruments musicals.


—I el rabequet?
—El rabequet apareix i desapareix i torna a aparèixer procedent de cultures del centre d’Àsia. El que tenim nosaltres, ve de Bizanci, de la lira bizantina. És un instrument de corda fregada amb arquet i molt primari. La caixa de ressonància és de fusta o de carabassa. Jo els toco de carabassa. La tapa harmònica és de pell de xai i les cordes de budell. L’arquet és fet amb crinera de cua de cavall. Amb aquests instruments s’acompanyaven cançons i l’empraven molt la gent que anava de pas pels pobles. Cap al s. XVI o XVII va fer una revifalla, però es va perdre completament. Jo he tingut testimonis que m’explicaven històries del rabequet.


—I el recupera?
—Sabia que existia, però no l’havia sentit mai en viu. Un any vam anar a una convenció al conservatori de Perpinyà. Allà vaig veure i sentir, per primera vegada, un rabequet tocat per Chema Puente, que és un rabelista de Cantàbria, del poble de Cueto, a sobre de Santander. Ens vam fer molt amics. Em va recomanar un lutier de Burgos i hi vaig anar a comprar-ne un parell. He fet una mena d’intent d’engrescar a algú a tocar-lo, i bé, hi ha persones que el toquen.


—L’he vist tocar a l’Arnau Obiols...
—Sí! L’Arnau Obiols sempre hi és aquí, en aquesta habitació, escoltant coses.

La casa de Blasco és plena de partitures /MIREIA COMAS


—El 1976 decideix crear la trobada d’acordionistes a Arsèguel. Per què? I com s’ho fa? M’ha dit que en aquell moment ningú en sabia de tocar l’acordió diatònic...
—Quan vaig començar, vaig anar coneixent aquests avis que havien deixat de tocar. Ens vam anar relacionant molt. Els dimarts, que es fa mercat a la Seu, ens reuníem al taller d’un, l’Ubach, al carrer major. Els vaig enredar per tornar a tocar. Els vaig agafar tots els acordions, que els tenien ja estripats alguns, i els vaig fer reconstruir a Barcelona. Vam fer un grup que en dèiem Acordionistes del Pirineu amb tots aquells avis i jo que els acompanyava. Havíem viatjat bastant.


—I d’aquí surt la trobada?
—Els vaig dir de fer un sopar a la fresca a la plaça del poble amb familiars. Els vaig dir de portar l’acordió per tocar per allà. I va córrer la veu i va començar a venir gent. Va néixer la primera trobada. Era el dia 2 d’agost de 1976. L’any següent, em van dir que ho havíem de repetir. I mira, fins avui.


—Com qui no vol la cosa...
—Sí. I això ens ha relacionat amb altres entitats d’Europa. Sobretot de Rússia, d’Itàlia, de Baviera, de Suïssa —als Alps— que hi anem cada any. Llavors, vam fer un conveni perquè volia tenir a la trobada gent que toqués el melodió, que és l’acordió simple, de Louisiana i el Quebec. M’ho vaig muntar presentant-me als consolats explicant què volia fer. I fa onze anys que tenim conveni. Venen cada any i nosaltres hi anem allà.


—També van cada any a la Sibèria. Com es rep la música del Pirineu allà?
—Com que han viscut tants anys tancats, tot el que ve de fora, ho viuen amb entusiasme. A mi em preguntaven on era Catalunya i jo ho explicava. Al festival, al vestíbul, hi ha sempre una gran bandera estelada.


—A la trobada hi ha músics d’arreu del món, de primer nivell. Li han proposat treure-la d’Arsèguel i fer-la Barcelona?
—Sí, sí. Però, el bressol és aquí i no la vull tocar d’aquí. Ara, el que hem fet, és que vaig mirar de donar a conèixer tot això en directe, en concerts. I bé, vaig proposar a un amic, que tenia un grup molt important, que es deia Primera Nota, que era en Jordi Fàbregas, que va morir ara fa més d’un any. Li vaig dir “ja sé que estàs molt ocupat i em diràs que no, però vull que sàpigues que al primer que ho proposo és a tu”. Li explico la idea i em demana quinze dies. I, sí, sí, van desfer el grup per donar a conèixer el cançoner. Vam estar vint anys justos tocant junts.


—Es refereix a El Pont d’Arcalís.
—Sí. Vam fer, exactament, 765 concerts.


—Què ha significat per vostè el grup?
—Una clau bàsica per donar a conèixer tot allò que el poble no coneixia i era seu. Hem estat a la Vall Fosca i els deia que els cantaria una cançó, la Polleta d’Aigua. I els deia que la cançó era seva, però que ells no ho sabien. “Això és nostre?”, preguntaven. Sí, ho cantava en Jaume Casal de Casa Masover de Pubillà. Hi havia veïns seus que no ho sabien. El Pont d’Arcalís ho hem donat a conèixer, coi. El món seguiria igual. Però, és una informació més.

Blasco a l'escala de l'era de Cal Miró /MIREIA COMAS


—La trobada també s’ha convertit en un moment de trobada de músics d’arrel d’arreu del país, molts de joves. S’ho imaginava això quan va començar...
—No. Mira... Ha funcionat per ell sol. A vegades, penso que és un fet que, com que neix d’una tradició molt autèntica, potser per això ha prosperat. Per exemple, fa uns anys, a Astana, feien la Festa del musclo. No és res tradicional i ja no la deuen fer. La trobada va més enllà, té les arrels.


—Si bé es conserva, creu que es pot dir que la música popular és una música viva?
—És viva en alguns sectors que la gent jove s’hi ha interessat. Ara, no és d’un consum massiu. Ni ho serà mai, ni ho ha de ser. S’ha de dir sempre que la cançó tradicional es recrea constantment. La Palmira Jaquetti va confessar un dia a la Maria Boneta de Cadolla que no sabia si servia per a alguna cosa la feina que feia perquè al matí transcrivia una cançó i el mateix dia, al vespre, la mateixa persona la hi cantava diferent i l’endemà un veí i no tenia res a veure. És molt subjectiu i personal.


—També va impulsar el Museu de l’acordió. Hi ha uns acordions que ens ha dit que el va ajudar a comprar Max Cahner quan era conseller de Cultura. Ens en pot explicar la història.
—Això comença l’any 1981, quan hi ha el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular de Catalunya. Però, la subvenció ens la donen el 83. Cahner primer em va preguntar el perquè. Li vaig dir que no volia que tot això acabés en unes vitrines i una comunicació que havia fet al Congrés. Que m’agradaria que es recuperés l’instrument perquè, tot i tenir el mateix nom, l’acordió diatònic i el cromàtic no tenen res a veure. Els diatònics estan a l’abast de persones que, sense tenir coneixements de teoria musical, poden respondre a una necessitat de fer melodies i balls. En canvi, el cromàtic ja té més mecanismes i hi ha el risc que un aficionat, si no l’estudia a fons, no el pugui utilitzar com cal. Molts es van passar, un temps, del diatònic al cromàtic perquè es pensaven més moderns, però van haver de plegar. No en treien partit d’un acordió de 120 baixos. Només tocaven amb vuit. El jovent va descobrir que amb el diatònic es podien expressar i retenir a la memòria balls i danses. Ara hi ha gent d’un gran nivell. L’acordió cromàtic, tothom sap, que si s’hi volen dedicar s’han de matricular al conservatori i vinga arpegis, escales i anys. El diatònic és més popular.


—Té la sensació que li queda alguna cosa per fer?
—Sí, moltes.


—En què treballa?
—Fa dos anys, em vaig decidir a explicar tota la història de la recuperació del diatònic. He fet una antologia de 600 pàgines. Hi explico tot això que us he explicat, amb moltes més coses i fotos. És un totxo, ua!


—Segueix tenint ganes de fer concerts?
—Jo, sense ser músic, m’he passat la vida als escenaris. Quan plegues, de tant en tant, trobes a faltar aquell repte de sortir a l’escenari davant un públic que et mira i t’escolta. Fot una mica de por, sempre. Per això, de tant en tant, faig algun concert. En faig amb una violinista valenciana, Marién de Casimiro, que toca també el rabequet, i amb l’Arnau. Però, de tant en tant.


—Ha pensat a plegar del tot?
—No, vaig fent. Ara estic gravant un CD per tocar com tocaven els avis d’abans. Ara, aquest jovent es fan fer acordions amb distribucions i tessitures especials. Jo toco el clàssic i el repertori que tocaven ells. I, exactament com ho tocaven ells. Jo deixo un testimoni. No és tan important, tampoc. I, amb la consellera de Cultura, estem passant tot el material que he recollit a disc dur. Veig que no són gasius amb això. És un testimoni únic. Si es perd això, es perden moltes coses.


—Encara té feina, doncs...
—No me l’acabaré pas!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.