El moment dolç que viu la música d’arrel a Catalunya ve acompanyada per la voluntat d’alguns dels creadors d’experimentar. D’explorar remotes conjuminacions entre la tradició i l’electrònica. De tendir ponts entre el folk i els sintetitzadors, entre la música sacra i els remix.
Es tracta d’un matrimoni que en el passat ja havia donat fruits ben saborosos. A escala internacional, per exemple, els portuguesos Deolinda es van agermanar amb DJ Riot, de Buraka Som Sistema, per dur el seu fado mestís a una nova dimensió amb A velha e o DJ. A casa nostra, els Orxata Sound Sistema van tenir a bé d’incorporar la veu de Pep Gimeno ‘Botifarra’ a les seves bases tecno per ordir una curiosa versió de la popular Dansa del Velatori. Són només dues mostres de les desenes que se’n trobarien.
Les novetats editades al principat en els primers compassos d’aquest 2021, però, marquen distància d’aquests experiment. Fugen del to festiu i, en comptes d’arrossegar la tradició cap als ritmes moderns, aprofiten les noves eines de la creació musical per posar-les al servei de les modalitats tradicionals.
Així es constata amb el llançament del disc Remixos (Indian Runners, 2021) de les Tarta Relena -Marta Torrella i Helena Ros- o de Clamor (Fina Estampa, 2021) el segon LP de Maria Arnal i Marcel Bagés.
Un pas més
Un dels segells del duet era el filtratge de la música d’arrel, encarnada per la veu d’Arnal, a través de les esquinçades guitarres de Bagés. Amb el nou treball, però, han decidit anar un pas més enllà, vinculant-se al seu interès per les músiques electròniques.
“Per mi era molt natural passar a experimentar amb aquesta sonoritat. Era important com a artista que no s’entengués que cada disc seria un disc de veu i guitarra. L’etapa ja estava acabada. Ara utilitzem les guitarres, però per generar samplers”, argumenta Maria Arnal.
Uns enginys que serveixen per crear embolcalls atmosfèrics a temes com Tras de ti o a Meteorit Ferit -nominada al premi Cerverí 2021 a la millor lletra en català- o bé potents patrons rítmics com a single Fiera de Mi.
En la seva elecció, Arnal no hi veu una tria conceptual: “és la música que escolto i m’agrada fer”. La conjugació de “la idea que en la música popular sempre hi ha el protagonisme clar de les veus i les lletres” amb la possibilitat de l’electrònica per “generar sons que no existeixen”. El punt d’unió de totes dues, declara, és “l’experimentació”.
Una experimentació que supura per tots els costats del disc, per exemple a la instrumental Murmuris on hom té la sensació que algú li estigués xiuxiuejant quelcom indeterminat a cau d’orella.
Arnal pensa en la tecnologia com “una caixa de sorpreses” que “et permet fer de tot”. Detalla, però, que, tot i que les eines són a l’abast de tothom, segueix fent falta la “teva gràcia”.
Per ella, la unió entre la música tradicional i l’electrònica va més enllà de la sonoritat i els patrons rítmics. La contempla des d’una “funció social”. Arnal explica que “tan en la música tradicional com en l’electrònica hi ha la necessitat de connexió amb alguna cosa més”. Compara, per exemple, la música ambient amb el cant gregorià o altre cants, com es polifònics, que “serveixen per generar vincles entre la gent o moments de catarsi col·lectius”.
En tots dos estils, doncs, hi veu una “necessitat de trance, de connexió amb una cosa que és molt més gran que una persona”. Arnal argumenta que “una posa per davant la veu i l’altra la creació de sons i l’aspecte rítmic per arribar a estats alterats de comunió”.
Intel·ligència artificial
De tot el disc d’Arnal i Bagés, hi ha una peça que destaca per la seva gosadia i el seu component iniciador dins el panorama musical català. Es tracta de la versió d’un fragment del tradicional Cant de la Sibil·la que basteix de bracet amb la compositora Holly Herndon, reputada per incloure als seus treballs la intel·ligència artificial.
Arnal, captivada pel poderós personatge femení que encarna la Sibil·la, va decidir “treure de l’església” el mite i dur-lo “al mig del camp” en un arranjament pagà ple de polifonies que manté una gran dimensió espiritual. “Volia que fos molt natural, però processat. Que fos emotiva i despertés coses. Volia que la producció mirés molt al futur”, argumenta la cantant badalonina.
És per això que va decidir contactar amb Herndon. En plena pandèmia de la Covid, el treball conjunt ha estat a distància, una des de Catalunya i l’altre des de Berlín. Seguint les pautes de Herndon i després de gravar una versió d’estudi, Arnal va recórrer diferents indrets geogràfics per envoltar la veu principal d’altres veus. Va ser Ripoll, a la Serra de Cavallera, als peus del Taga, indret on es van trobar uns manuscrits de la Sibil·la. Allà va estar “tot el dia gravant al mig d’un riu. Després caminant pel bosc, i posava els micros als peus per tenir una veu a l’escala dels peus”.
Un altre jorn el va fer a Badalona, amb un projecte de cabres que pasturen per la serra de Marina. “Vaig estar un dia cantant la Sibil·la entre cabres mentre menjaven fonoll, mentre les menudes mamaven, mentre caminàvem, mentre es ponia el sol… Va ser preciós”, recorda la cantant. Tot plegat, ho van enregistrar amb equips de gravació de qualitat, però, a petició de Herndon, també a través dels telèfons mòbils d’una colla d’amics que van fer de còmplices.
Arnal detalla que un cop enviades les gravacions a Herndon, aquesta “ho va entrar a la seva de base de dades i va generar l’algoritme perquè es generessin veus que sonessin com flautes o orgues. Els sons, que en determinats moments semblen un orgue estrany, son veus artificials”. Al final, el resultat és “una Sibil·la polifònica amb veus vegetals, animals, humanes i artificials”. A l’escolta, qui para atenció alerta que la veu principal va saltant de pla. “Si t’hi fixes, la veu principal no és tota l’estona la mateixa”, comenta la badalonina.
El resultat convenç tant a Arnal que no se n’està de reconèixer que “encantaria fer tota la Sibil·la sencera. Ja hi estic treballant, veure com avança”.
Remescles
En els seus nous directes, la veu d’Arnal l’acompanyen Helena Ros i Marta Torrella, que a l’hora són les cares del projecte Tarta Relena. Un grup que, en el seu nou disc, també s’ha obert a l’experimentació electrònica.
El resultat d’aquest treball és conseqüència de passar per les mans de diferents productors algunes de les composicions del repertori habitual del duet vocal. “Va ser cosa de l’edició. Va sorgir l’oportunitat de coeditar amb Urpa i Mussell, experts en l’edició en vinil. Ens feia il·lusió oferir alguna cosa més i va sorgir la idea de fer remescles amb diferents artistes”, explica Marta Torrella, una de les dues Tarta Relena.
La seva companya de grup, Helena Ros, comenta que no van ser elles les responsables de decidir quines cançons es remesclaríem. Només van “decidir quins artistes volíem que participessin en aquest projecte i els vam donar a escollir. Era una cosa molt experimental i per això no vam voler limitar res”.
Fins a tres vegades reinterpreten ‘Infans qui nascitur’, tema aparegut al seu segon disc. La primera, de la mà dels beats contundents i sincopats de l’artista barceloní Mans O. Les altres dues, amb el DJ català John Talabot. Una en la tesitura acid house característica del productor i l’altra aproximant-se a les formes del dub. De fet, recentment, Talabot ha fet conjuntament amb Maria Arnal la producció del disc Aria per a l'exposició AIR/AIRE/ARIA de la Biennal d'Arquitectura de Venècia d'enguany, tots dos aprofundeixen en una interessant creació atmosfèrica basada en estudis de la qualitat de l'aire de Barcelona.
El disc Remixos el complementa un versió de Christos -també del segon disc- amb tocs de bass music que firma Shelly, pseudònim del DJ de Barcelona Joan Canyelles. Altra vegada des de la capital catalana, el productor Garru és l’encarregat de donar uns tocs ambientals a Tota pulchra una de les peces del primer disc del duet. Finalment, Ex Continent -pseudònim d’Arnau Sala- obreel treball amb una reinterpretació abstracta i experimental de Morenika.
“Són cançons que entenem com un nou tema. Ens encanta que cadascú ho ha portat al seu escenari. El més ens xoca i el que més interessava era això”, detalla Torrella. No van assistir al procés de gravació ni tenien pistes de quin seria el resultat. “Quan ho rebem per primer cop hi ha molta sorpresa. És una nova dimensió de la cançó i això ja et flipa. Rebre una reinterpretació superdiferent et peta el cap”, recorda Ros.
La distància entre l’original i la remescla, fa que les Tarta Relena no dubtin en afirmar que les cançons no se les senten seves, sinó que són dels remescladors. Torrella pensa que “són els seus temes. Han utilitzat els nostres temes, però s’ho han fet seu. Justament perquè han fet un canvi de perspectiva que nosaltres no hauríem fet mai”. Al cap i a la fi, confessa, “el format remix no el veiem com una cosa nostra. No és la nostra forma de treure la nostra música”. No obstat això, “reconeixen que la fusió amb els productors esperen que els permeti filtrar-se en públics més underground i arribar a “noves orelles”.
Ara bé, Garru, un dels remescladors, ha esdevingut el productor del següent disc de les Tarta Relena, a partir d’aquest treball conjunt -i de l’amistat que ja els unia. “Ens interessava la seva visió superfuturista, que en nosaltres no hi és tant”, apunta Ros.
El camí d’explorar amb l’electrònica l’havien començat ja en treballs anteriors. “Al principi treballàvem molt amb les veus. Posar-li un element contrastant que no fos orgànic, que fos sintètic, ens semblava molt interessant. Ens permetia que la buidor que deixaven les nostres veus s’omplís sense que les veus deixessin de ser l’element principal”, argumenta Torrella. El beat electrònic, pensa, “ocupa un espai que fa que les veus no se sentin envaïdes”.
Torrella remarca, també, que hi ha una voluntat de “desencasquetar” la música tradicional. Sovint, esgrimeix, “s’entén com una llavor de fa centenars d’anys que s’ha de cuidar i conservar, però la qüestió és tractar aquesta música com la resta de música que fa menys que és amb nosaltres, validar-la com una cosa viva”.