Hi ha qui creu que el periodisme literari és escriure bonic i ja està tot fet. D’altres pensen que és fer llibres signats per figures televisives. Són confusions habituals al nostre país, que segurament expliquen la raresa de no tenir fins ara cap llibre de Janet Malcolm traduït al català. Altres clàssics del periodisme literari esperen el seu moment per existir en català, cosa que evidencia l’estranya relació del sistema editorial en català amb aquest gènere, corrent ampli en altres països. Hi ha hagut més d’un malentès, quan s’han fet passar per investigació llibres d’activisme o de propaganda, sense cap pregunta oberta. Però no tot ha estat pregonar en el desert. Per exemple, Edicions del Periscopi, que enguany celebra una dècada de trajectòria fulgurant, ha apostat per la no-ficció i la investigació periodística, amb títols com No diguis res i L’imperi del dolor (de Patrick Radden Keefe), Els nois de Hidden Valley Road, de Robert Kolker o La gran teranyina, de Roger Vinton, a banda del deliciós recull d’articles de David Foster Wallace He ballat (breument) la conga. També s’hi pot afegir la tasca de recuperació de l’articulisme català escrit per dones que està fent Comanegra, amb autores com Anna Murià, Rosa Maria Arquimbau, Isabel-Clara Simó o Maria-Mercè Marçal.
Malcolm s’arremanga per anar al fons de totes les paradoxes del litigi i de la pràctica periodística i abordar el problema moral sense manies
L’estrany buit amb Janet Malcolm l’ha saldat l’editorial Arcàdia, amb la publicació d’un clàssic del periodisme, El periodista i l’assassí, l’obra icònica de qui va ser durant 55 anys firma del New Yorker. Provocadora, incòmoda i aguda, ultraanalítica i precisa fins a l’últim racó, les reflexions de Malcolm sobre la professió periodística s’han convertit en un gènere més, al costat de llibres biogràfics, sobre la psicoanàlisi o la crònica negra. A El periodista i l’assassí analitza un doble cas: el procés judicial i les raons per les quals un condemnat per assassinat —el metge Jeffrey McDonald— porta a judici un periodista —el bestselleristaJoe McGinnis—; i el procés anterior contra McDonald per matar la dona i les dues filles. El periodista McGinnis té un accés privilegiat a l’equip de la defensa i del mateix McDonald, a qui, després d’adulacions reiterades i un engany deliberat, sorprèn amb un llibre on el crucifica. McGinnis en parla amb aversió i en traça un retrat que busca treure suc del clixé del malvat, sense adonar-se —massa tard, diu Malcolm— que ha errat el tret triant protagonista per al llibre: McDonald “no era adequat per a una obra de no-ficció, no pertanyia a la meravellosa raça dels autonovel·ladors, com ara el Joe Gould de Joseph Mitchell [en català, publicat per 1984] o el Perry Smith de Truman Capote, dels quals depenen la vida del Nou Periodisme i la de la ‘novel·la de no-ficció’”. Era, en definitiva, i malgrat l’ombra de l’assassinat, “un tipus com tota la resta.”
Malcolm s’arremanga per anar al fons de totes les paradoxes del litigi i de la pràctica periodística i abordar el problema moral sense manies. Es desfà de l’ordenació per blocs de bons i dolents, que ara ha passat a ser una plaga en el periodisme, admet que la veritat costa un abisme d’escatir i es dedica a estendre al sol una quantitat fascinant de matisos i debats que sovint es passen per alt. Amb una lupa gens complaent, aquests debats cremen: quina relació estableix el periodista amb l’entrevistat? Com escriure de l’altre sense llevar-li la pell ni trair-lo? Quins interessos hi intervenen i com s’enterboleixen els lligams i els límits? El llibre palesa fins a quin punt les vanitats, les gelosies i les fragilitats s’escolen molt més del que estem disposats a admetre en les històries que ens expliquem i en com les expliquem. Malcolm posa en dubte, per tant, la idea del periodista pur, honest, altruista i heroic, que s’encimbella a si mateix com un il·luminador del camí de la Veritat i del Bé. Davant una idea bonassa i tova del compromís periodístic ara molt corrent, El periodista i l’assassí serveix una mica d’oxigen... Més de trenta anys després de la seva publicació! Amb aquesta barreja de reportatge, reflexió, tocs de psicoanàlisi, traça biogràfica i cullerada literària (com juga amb Raskòlnikov i Dickens!), Malcolm resulta ser una avançada en el fact-checking. Capaç de clatellots com ara “la característica dominant i més arrelada del periodista és la pusil·lanimitat”, regala imatges esclatants: “l’escriptor de no-ficció és tan sols un llogater que ha de respectar les clàusules del contracte d’arrendament, que especifica que ha de deixar la casa —que s’anomena Realitat— tal com la va trobar.”
Malcolm posa en dubte, per tant, la idea del periodista pur, honest, altruista i heroic
Crítica, alhora, amb ella mateixa, amb una gran capacitat per copsar les turbulències de la condició humana (llepaculisme, egolatria, egoisme... descrits abans de l’esclat de les xarxes que, en un doble moviment, han engrandit i emmascarat aquests trets), ara caldrà veure si altres obres seves, sols trobables en castellà, fan el camí en català.
El llibre deixa un munt de frases subratllables. Entre aquestes, un dels inicis més sonats i repetits. “Qualsevol periodista que no sigui un estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d’entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se’n guanya la confiança i la traeix sense remordiments”. Per al meu gust, però, hi ha encara una altra afirmació predilecta, menys pomposa però més exacta: “El que confereix al periodisme autenticitat i vitalitat és la tensió entre l’egocentrisme cec de l’entrevistat i l’escepticisme del periodista”. L’escepticisme entès com un obrir la lent fins a l’extenuació, no com un exercici de cinisme. L’escepticisme, aquell oblidat.
