-En el seu llibre Pandèmia. Quan el passat és el pròleg del futur, vostè explica com la història de la humanitat ha estat marcada per la irrupció de múltiples epidèmies. La pesta negra, la febra groga, el tifus exantemàtic, la suor anglesa, la malària... Tanmateix, occident vivia instal·lat en una certa sensació d'invulnerabilitat. Quan hi havia epidèmies, era en països dels anomenats en desenvolupament. En quina mesura creu que la irrupció de la Covid ha canviat la nostra percepció del risc?
Crec que la nostra percepció de la vulnerabilitat ha canviat de manera absoluta. Fins ara havíem tingut consciència d'amenaces, com per exemple la de l'Ebola, però no s'acabaven de materialitzar en el nostre territori. Eren epidèmies que tenien conseqüències greus en l'àmbit regional, com per exemple la pneumònia asiàtica, però que mai aplegaven a tindre la dimensió global que ha tingut el coronavirus. Aquesta pandèmia ens ha fet adonar que, per als virus, no hi ha fronteres i que l'expansió de la malaltia ha estat afavorida per un mode de vida més complex que els precedents. La nostra mobilitat ha estat determinant
-Moltes veus han criticat l'actuació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) abans i durant la pandèmia. Quina opinió li mereix la seua actuació?
La creació de l'OMS és el resultat d'un llarg procés. Ja durant les primeres dècades del segle XIX, a causa de les epidèmies de la febre groga i el còlera, a més de l'amenaça de la pesta, els principals governs europeus van convocar a partir de 1851 una sèrie de conferències sanitàries internacionals. És un moment en el qual les epidèmies que havien afectat a les colònies, comencen a arribar a les metròpolis, la qual cosa comença a preocupar als governants.
Els científics que s'hi reunien ja incidien molt en una idea: en què calia una concepció de la salut global, no només pensant en els països occidentals. Així es va manifestar en l'acte inaugural del congrés internacional d'higiene i demografia de 1989, a Madrid: som «membres d'un conjunt en el qual és pàtria la humanitat, és procediment la ciència, és aspiració el progrés, és fi la salut pública».
Després arribaria un moment clau: el sorgiment de la pandèmia de grip dels anys 1918-1919, la qual va provocar la mort d'entre 20 i 50 milions de persones i va infectar el 43,8% de la població. Cal tenir en compte que la incidència va ser especialment elevada en les persones d'entre 20 i 40 anys, la qual cosa va tindre grans repercussions demogràfiques.
Aquesta pandèmia va incrementar la consciència sobre la necessitat de concretar el moviment sanitari internacional. Per primera volta, la salut es situa com un tema prioritari en les agències internacionals. És el moment en què, a través del Comitè d'Higiene de la Societat de Nacions, es posen les bases de la medicina social i comunitària i es posa en marxa una cultura de la prevenció que permet reduir de forma important en occident les malalties infeccioses.
Va haver de passar la II Guerra Mundial, perquè es crearen les Nacions Unides, primer, i l'Organització Mundial de la Salut, després.
"L'OMS naixia amb la voluntat d'aplicar una òptica universalista. No ho ha fet i aquest ha sigut el seu gran pecat capital"
Aquella, però, era només la voluntat, perquè la realitat és que no s'ha complit i aquest ha estat el seu gran pecat capital. L'OMS és un organisme supranacional, però no actua com a tal.
-Per què no?
Perquè els interessos particulars de cada Estat moltes voltes han passat per sobre d'aquella visió universalista amb què va ser creada.
-La síndrome respiratòria aguda severa va esclatar el 2003 i ja va demostrar la vulnerabilitat de la humanitat. Allò va desembocar en la formulació d'un nou reglament sanitari internacional, que va entrar en vigor l'any 2007. En què va fallar el reglament?
El reglament s'aprovà el 2005 i entrà en vigor el 2007. En aquest reglament s'estipulava tots els serveis i mecanismes de què hauria de disposar un país per tindre sistemes adequats i efectius de vigilància i diagnòstic. La realitat és, però, que la majoria de països, tampoc a occident, disposen d'aquests mecanismes perquè, en línies generals, les nostres societats han menystingut la importància de la prevenció i el control epidemiològic.
La Covid cal situar-la en el context epidemiològic que es va obrir en els anys setanta. Mai no havíem tingut tantes malalties emergents com en els darrers cinquanta anys. Ja en els setanta hi hagué un primer brot d'Ebola molt localitzat que aniria seguit d'altres brots i després aparegué la SIDA, què fou el primer gran avís d'un gran canvi epidemiològic. I tot això apareix, a més a més, en un moment de globalització accelerada i d'una agressió mediambiental i als ecosistemes sense precedents. Tots aquests factors expliquen que estiguem en un risc seriós de repetir una gran pandèmia. Perquè hi ha informes d'experts que adverteixen d'aquests riscs, però el problema és que sovint cauen en sac foradat.
"El nostre gran problema és que ataquem les conseqüències de les epidèmies, no les causes"
Cada volta que ha aparegut una epidèmia, com va passar amb la de l'Ebola, ens posem molt nerviosos, limitem el contacte amb el país on està localitzat i apliquem mesures puntuals. És a dir, ataquem les conseqüències, però no anem a les causes. I aquest és el gran problema: cal anar a l'arrel del problema. I l'arrel del problema no és altra cosa que un model de creixement desmesurat.
La sensació és que hi ha moltes promeses però pocs compliments. A la dècada dels setanta ja es va establir que el gran objectiu per 2020 havia de ser salut per tothom. Després aparegueren els Objectius del Mil·lenni i, en acabant, els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Els plantejaments són els adequats, però el problema és que ni comporten obligatorietat ni s'habilita un finançament ad hoc. Mai aconseguirem els nostres objectius si no adeqüem els models de governança global.
-Vostè parlava dels informes que preparen els experts de l'OMS. L'informe «Un món en perill», del setembre de 2019, redactat per la Junta de Vigilància Mundial de Preparació per a Emergències Sanitàries, deia «ens enfrontem a l'amenaça molt real d'una pandèmia fulminant, summament mortífera, provocada per un patogen respiratori que podria matar de 50 a 80 milions de persones i liquidar quasi el 5% de l'economia mundial. Una pandèmia mundial d'escala seria una catàstrofe i desencadenaria caos, inestabilitat i inseguretat generalitzades». Sembla la profecia autocomplida...
-Només cinc mesos després es va declarar la pandèmia. Aquest informe elaborat i finançat per OMS i Banc Mundial feia una avaluació de les darreres amenaces pandèmiques. En aquest informe no només fa una premonició, sinó que insisteix en la idea que no hem articulat polítiques per atacar les causes de les epidèmies i que només hem sigut capaços d'abordar les conseqüències.
La gestió de les vacunes és un molt bon exemple de com de malament hem gestionat les coses i de fins a quin punt les desigualtats es fan presents. La indústria farmacèutica, amb ingents quantitats de diners públiques, ha estat capaç de dissenyar la vacuna en temps rècord. Com s'explica que hagem tardat anys i panys en posar en marxa la vacuna de la malària, quan afecta milers de persones als països en desenvolupament?
-També és molt crític amb la manera com es van distribuir les vacunes. Per què?
Amb les vacunes hi hagué un gran esforç públic per dissenyar-les, primer, i produir-les després. Es van botar etapes que, d'una altra manera, haurien endarrerit el procés. I s'hi dedicaren milers de milions d'euros de diners públics. Per què no s'han alliberat les patents si el problema és global i ens cal, per tant, una immunitat global? Com pot ser que hi haja països del sud als quals no els ha arribat la vacuna i, en canvi, els països d'occident les estiguem llançant al fem perquè se'ns caduquen?
Un dels grans problemes que tenim en matèria de sanitat és que es considera la salut pública com la germana xicoteta, quan en realitat hauria de ser l'epicentre de tot el sistema. Ens cal canviar l'òptica, ser menys reactius i invertir en prevenció, salut pública, epidemiologia i atenció primària. Això sí que seria una política responsable i que pensa en el llarg termini.
-Vostè ha fet la pregunta però no l'ha respost: Per què no s'han alliberat les patents?
Perquè tenim un problema greu de governança global; es pensa en termes d'estats en lloc de fer-ho en termes globals. I això és un error, com ve sabem per l'experiència acumulada en matèria epidemiològica. Aquesta manca de visió global és la nostra principal vulnerabilitat.
-Aproximadament el 80% del seu pressupost actual de l'OMS es cobreix amb aportacions filantròpiques. Només el 20% el cobreixen els estats. Com és possible això?
Això no s'entén. No pot ser que els mateixos que fan aquestes aportacions filantròpiques tinguen també interessos en la indústria farmacèutica. Cal que hi haja un compromís ferm dels estats pel manteniment dels organismes de governança global. Cal, per
"La salut pública i la prevenció haurien de ser l'epicentre dels sistemes sanitaris"
tant, que tinguen garantida la seua independència, també econòmica, per tal de dissenyar programes i intervencions sense haver de dependre d'actors que poden tindre interessos ocults.
-La gestió de la pandèmia va obrir el debat a propòsit de la necessitat o no de reformar l'OMS. Quina és la seua opinió? Com se l'hauria de fer més operativa?
Crec que cal refundar els organismes supranacionals, també l'OMS i pensar en termes planetaris, més enllà dels interessos de cadascun dels estats. D'això depèn la supervivència de tots nosaltres. No pot ser que els organismes internacionals es limiten a donar resposta en moments de crisi. Ho hem vist en els casos de grans fams i la malnutrició: es reparteixen aliments, però no es va a l'arrel del problema, que és un sistema de producció global que ha dificultat els models de vida i producció dels xicotets agricultors. Ens cal canviar un model econòmic en el qual l'aliment és una mercaderia. Hi insistisc: ens calen polítiques que ataquen les causes, no les conseqüències.
I ens cal, també, canviar unes polítiques neoliberals que ens condueixen a models de consum basats en la destrucció del planeta. L'emergència de noves malalties no s'explica sense entendre la prepotència amb què actuem sobre el planeta. Hauríem d'aprofitar la sensació de vulnerabilitat que ens ha deixat la Covid per canviar la nostra manera de fer les coses. Altrament, ens aboquem a una crisi sanitària, cultural i política.
-És previsible alguna altra gran pandèmia en el mitjà termini?
Sí, perquè no hem modificat cap de les circumstàncies que ens han abocat fins ací. Amb l'Ebola ja vam estar a un pas d'una catàstrofe d'aquestes característiques, però la manera de contagiar-se era més dificultosa per provocar una gran dispersió.
Jo sempre dic que el virus és necessari per provocar una pandèmia, però no és suficient. Per tal que s'esdevingue una pandèmia cal, a més, que hi haja molta mobilitat, com la que tenim en les societats actuals, en què en 36 hores pots haver-li pegat la volta al planeta.
I calen també grans masses de pobresa, perquè el que l'experiència ens diu és que en espais poc higiènics, els virus s'escampen més fàcilment. I de grans bosses de pobresa en tenim en moltes àrees periurbanes del món. Som nosaltres els qui, amb la nostra forma d'actuar i organitzar el món, estem posant les condicions per repetir una pandèmia. Aquesta pandèmia ha sigut un pròleg d'un futur incert.